Des que vaig abandonar l’incívic costum d’anar a la feina en cotxe, i ara que he deixat de participar en el genocidi dels no fumadors, al mític Chivito de Sants, em sento molt més ecològic i sostenible. Després d’una època de pedalar per Barcelona per a anar fer classes, com a penyora autoimposada per les [...]
El títol fa referència a la primera frase del meu article en el diari digital italià Dubidoo.it. Me’l van demanar fa uns dies, des de Roma. Volien que parlés de la llegenda del Comte Estruch, considerat el primer xuclador de sang de la literatura oral europea. Em va fer, és lògic, molta il•lusió l’encàrrec perquè [...]
Don Pedro Távara em prem el braç afectuosament quan li comunico que aviat ens veurem a Zamora. Es descalça, recolza l’esquena a la barana del vaixell, tanca els ulls i aspira profundament la tramuntana. Jo l’imito. El patró de l’embarcació que ens passeja per la Costa Brava diu que la mar, cap el nord, està [...]
LI DIRIA A AMADES Des d’una lleixa de la biblioteca del Vapor Vell, a Barcelona, casualment reconec la biografia de Joan Amades. Trobo torbador el gest del folklorista, presidint la portada. Té la mà dreta fent pantalla a l’orella. És com si em demanés: “què m’has de dir de la Fundació Joan Amades, passats deu [...]
92 Amb l’arribada del bon temps inicio la temporada de terrassa al mític Chivito de Sants i d’entre la fluïda desfilada de gent per la Rambla de Badal, reconec Ramon Tejeiro. Vist de prop, quan s’asseu a la meva taula, està força desmillorat. Passa una mala temporada, encadenant daltabaixos sense treva per a recuperar-se. Separació [...]
La saó dels camps escampava el flaire penetrant de la terra i l’aigua, feixes enllà. Els lladrucs roncs d’invisibles gossos rebotaven contra la volta grisa del cel, revelant presències llunyanes. Tot en aquell matí tardoral encomanava melangia. Els contorns del temps s’esvaïen confosos en el gran badall de la terra mig adormida. Els ametllers nus [...]
Quan el sol es pon rere la mola de Mediona és el meu moment de sortir a regar les plantes de la terrassa. Fa dies que he estrenat una mànega proveïda d’un mecanisme extraordinari que permet seleccionar entre un munt de diferents tipus de reg. Raig prim i llarg, en forma de pluja fina, o [...]
Don Pedro Távara em prem el braç afectuosament quan li comunico que aviat ens veurem a Zamora. Es descalça, recolza l’esquena a la barana del vaixell, tanca els ulls i aspira profundament la tramuntana. Jo l’imito. El patró de l’embarcació que ens passeja per la Costa Brava diu que la mar, cap el nord, està [...]
EL SOPAR
Dissabte a la tarda m’estava al balcó de casa equipat reglamentàriament de barceloní a l’estiuenca. Samarreta d’anelles d’aquella de tota la vida , pantalon d’esport de quan les Olimpíades es veien a la tele en blanc i negre, i xancletes de goma, de les que van fent “clac, clac” a mida que camines. M’agrada abocar-me al balcó amb aquesta fila, amb el paquet de cigarretes i un “suau” fet amb cafè i gasosa ben glaçada. A la ràdio (imprescindible en aquest exercici de jaio de barri) un setciències pontificava sobre el perill de l’obesitat infantil i aconsellava sobre dietes saludables. Ves per on, l’entès va sentenciar que l’entrepà més recomanable per a la quitxalla era… (i vaig pujar el volum per damunt del brogit de la moto del típic ronso que s’atura a parlar sense aturar el motor) d’anxoves amb tomàquet. Em va fer venir salivera i vaig comunicar a la dona que soparíem un entrepà saludable, refrescant i mediterrani; és a dir, els tres adjectius que cal dir a l’estiu per fer veure que hom s’ha empescat quelcom d’original.
La idea inicial era baixar al súper de la cantonada i proveir-se, en un obrir i tancar d’ulls, d’un parell de llaunes d’anxoves, una barra de pa i un rosat fresquet. Era evident que no calia canviar-me de roba, tot i les protestes de la Montse (“no et fa vergonya que et vegin els veïns?”), a les quals vaig contestar amb un ofengudíssim cop de porta. Així és que amb la cartera, el mòbil i les claus a la butxaca vaig anar a la recerca del sopar. Al súper, però, les coses es van començar a tòrcer. No hi havia anxoves. Un parell de carrers més amunt n’hi havia un altre. Quan estava a punt d’arribar a la caixera, vaig veure que la llauna era de filets de no sé quin peix. Impossible, per la gentada de la cua, tornar enrere. La noia de la caixa va dir que de totes maneres feia dies que no tenien anxoves. Així és que vaig sortir al carrer amb una llauna inútil, una barra de pa i l’ampolla de vi. Una veu interior em deia que desistís. Més amunt encara, sabia d’un altre súper. Res! Al Gore tenia raó i el canvi climàtic ja ha començat a acarnissar-se sobre algunes espècies. Més lluny, als confins del barri, recordava una petita botiga. Hi vaig trobar els dos últims pots d’anxoves, a 1,50 cada un, i el banyeta despatxant. Xerro massa i li explico la catàstrofe. “Són 2,50; el cartell està equivocat”. I del darrere del taulell m’arribà la ferum del sofre, mentre uns ulls roents em fitaven amb avarícia. Era fosc, i no tenia gana.
HÀBITS
Sempre m’havia promès deixar d’emprar el cotxe quan Sílvia acabés l’escola. Finalment, aquest juny ha arribat l’hora. Enrere queden quinze anys de travessar diàriament Barcelona per anar a estudi . Era, si voleu, una pràctica innecessària ja que el metro està a tocar de casa i de l’escola, però la intimitat de l’automòbil ens permetia al llarg dels set quilòmetres fer un munt d’activitats. Xerrar, discutir per l’emissora de ràdio, observar com es deixondia 
la ciutat amb badalls metàl·lics de portes de botigues que s’obrien… Ara, com dic, he deixat l’automòbil al garatge, segurament estranyat d’aquest abandonament, pesarós per la manca de fidelitat humana, arraulit en el rectangle pintat de blanc que l’empresona. Però sóc fidel a les meves promeses, que segurament són les primeres que haig de complir si vull transmetre credibilitat als altres, i utilitzo altres mitjans de transport.
La bicicleta estava en el número u del rànquing de preferències, però una lleu ciàtica em fa el trajecte un xic dolorós. Potser hauria d’haver fet cas a la metgessa i prendre’m el medicament que em va receptar, però ves per on, en sortir de la farmàcia em va agafar el rampell de llegir-me el prospecte. Parla de possible addicció al fàrmac un cop acabat el tractament, de profundes somnolències acompanyades de paràlisis musculars, i sobretot, això és el que més m’inquietà, possibles pèrdues, transitòries, de la memòria tot just al despertar del son. I aquí venia el meu temor. És selectiu aquest fàrmac a l’hora d’esborrar records? Quins criteris utilitza per decidir què roman i què no en la memòria? I si se me’n va del cap un article pel 3 de Vuit? , o si em desperto i no reconec la meva dona? Deixo les píndoles al calaix. No les llenço; no vagi a ser que algun dia necessiti unes dosis d’oblit o més espai al cervell per encabir experiències.
Així és, que fa unes setmanes que em desplaço amb metro. El metro, per analogia amb el tema del fàrmac, és una píndola farcida de principis inactius, budell avall de les entranyes d’un monstre dels averns. Els principis inactius procurem mirar-nos poc els uns als altres i esperem escampar-nos al suc gàstric de la vida que ens espera a la superfície, amb lectures lleugeres, de vegades furtives sobre les espatlles del veí que sempre llegeix més poc a poc que nosaltres, o en un nombre finit d’himnes personals que ens trepen les oïdes a través dels auriculars.
Amb tot, l’experiència m’agrada. Viatjar entre les tenebres de la ciutat, sense perdre la memòria.
Recent Comments