DIARIO DE PEDRO TAVARA

 ICÀRIA

 Hauria d’existir una illa on exiliar-se, temporalment, quan la vida ens agafa mania. Poder desaparèixer  fins que  la tempesta carregada de fiblons de contrarietats i injustícies  passi de llarg de nosaltres. Als meus alumnes de batxillerat, pel que tinc comprovat de fa anys, les illes utòpiques no els  interessa massa, potser  perquè als disset o divuit anys encara no han estat sacsejats per tempestes mesquines, i creuen que la utopia és el present que viuen, farcit de companyonia, de gatzara i optimisme. I ben fet que fan! Així és que quan per exigències del temari els avorreixo amb les propostes de Fourier, Owen o Cabet, no em queda més remei que apropar-me algun dia a la platja de la Nova Icària, al Poble Nou i compartir amb els fantasmes que vagaregen prop de l’antic cementiri i el sorral, la idea que la utopia es construeix: no existeix en el dia a dia.

Ettiene Cabet, un dels anomenats socialistes utòpics, va voler crear una societat basada en la igualtat de les persones i la justícia, prop del Red River, a Texas.  Era l’any 1848. De primeres ja es va topar de nassos amb els especuladors de somnis, perquè els terrenys que va comprar no és que tinguessin precisament “hermosas vistas al Río Rojo; haga su sueño realidad” com segurament li havien dit, sinó que estaven a més de quatre-cents quilòmetres del riu. És igual. Als somnis se’ls persegueix. Cabett i més de dos-cents seguidors, entre els quals hi havia uns quants catalans (com no! si som els reis d’empassar-nos promeses de futurs galdosos) van establir-se finalment a Illinois. Icària, la comunitat que fundaren com a mirall de la utopia, va durar el que un sospir, perquè evidentment era necessari repartir gorres de plat i galons i allí es va acabar l’igualitarisme, i el propi Cabett fou “nominat a abandonar l’acadèmia”. A Catalunya, Narcís Monturiol, mentre encaixava cargols i femelles del seu futur submarí, encara tenia temps de dirigir un setmanari que  divulgava les idees de Cabett (igual algun dia el nostre estimat Rafecas ens sorprèn també amb un invent revolucionari) i  animà la fundació de la Nova Icària. Lluny del desànim  per la incomprensió dels alumnes  i de la fredor d’unes plaques penjades al carrer, penso que ja tinc la meva pròpia Icària, al costat del Mediona, tot i que és un pic més xic que el  Red River. A Sant Quintí, allí on Espriu hagués pogut descriure la utopia,  escrivint “ on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure,/ desvetllada i feliç!”.

ÖTZI

Divendres a la nit caic rendit al sofà de casa. Faig encara un  intent per rellegir el retall de diari que duc a la butxaca de la camisa. El cas d’Ötzi, “l’home dels Alps” trobat el 1991 ha tornat a revifar, i sempre m’ha entendrit la seva història. Per uns instants obro els ulls.  El televisor mostra uns “periodistes” pertorbats  mossegant  una convidada que ha decidit estendre la roba bruta per un plat de mongetes. I de segur, va ser cosa del subconscient. De sobte Ötzi estava en un plató  explicant la seva experiència en un concurs en una illa deserta. Les seves peripècies havien estat  seguides a diari  per milions de telespectadors. No cal dir que avesat a un món tan feréstec com el que havia viscut, no va tenir cap problema en superar les proves. Fins i tot havia adquirit un bronzejat a joc amb la camisa florejada, que li conferia un cert atractiu tropical. Seguidament una de les periodistes va passar als rumors sobre la tempestuosa relació  d’Ötzi  amb una diva del rock. La brama ja ocupava les portades de les principals revistes del cor. Tot i que ell ho negava, van  emetre el video-clip que tots dos havien gravat i que duia per títol “My cold love”. Ötzi apareixia abillat amb un os al nas, emergint d’una banyera coberta de glaçons que es fonien al ritme suggerent dels malucs de la diva.

Dec tenir un subconscient cinematogràfic. Ara “l’home dels Alps” és quasi una ombra d’ell mateix. Enraona en una cadena de pa sucat amb oli, d’aquelles que aixafen i són aixafades per cinquanta emissores més, moltes d’elles d’estranquis. Explica, demacrat, que tanta vida social l’ha ensorrat.  Ha perdut el seu atractiu feréstec, primitiu. L’illa del concurs, propietat d’un  televisió, s’havia convertit en un parc temàtic de l’època de “l’home dels Alps”. La direcció, però, ha decidit contractar un actor professional i el pobre Ötzi ha aconseguit, tan sols, un passi de temporada baixa. L’estrella del rock ara va del braç d’un torero i els científics que el retornaren a la vida, un cop aconseguit el Nobel en biologia, s’han desentès d’un floc de cotó fluix dins el pàncrees que li produeix una cremor impertinent, sobretot després de les menjades. La Seguretat Social  l’ha posat a la cua del quiròfan. Davant les seves protestes, un funcionari, antic admirador de les proeses a l’illa, li ha espetat amb mala bava que segurament li tocarà operar-se en la propera glaciació. Em cauen les llàgrimes. A casa m’escridassen. “No ronquis! No deixes sentir res!”.

PRESBÍCIA

Per uns instants veig la vida amb més claredat. Redescobreixo siluetes; formes que s’omplen de significats. “ Llena de significado una palabra; verás la fuerza que toma”, que diu Gonzalo Torrent en el llibre “Jack el destripador: obra selecta”. I tot plegat ho experimento rere les ulleres ortopèdiques de l’oculista. Amb posat greu, professional, l’oftalmòleg manipula lents d’aparents formes similars però de perspectives oposades. Finalment, quan em mana desenganxar el nas d’unes monumentals ulleres mòbils que em deuen conferir l’aparença d’un androide, sentencia amb la veu engolada: “Vostè té presbícia”. Com que darrerament tampoc vaig massa  fi d’oïda, instintivament em frego la closca. L’oculista és un home avesat a les reaccions de shock dels pacients atribolats. “Calvície no. Presbícia. És a dir, que té la vista cansada”. No sé quina notícia m’angoixa més. Un cop em va semblar sentir a la televisió que l’al·lopècia, la calvície, vaja, és signe de virilitat. Repasso mentalment calbs il·lustres: Yul Brinner, el detectiu Kojac, Hipòcrates, Juli César (a qui les tropes anomenaven “maechus calvus”), i fins i tot personatges imaginaris com Filemon o Míster Proper. En canvi la idea d’augmentar el tamany de les meves ulleres no em plau gaire.  Faig un repàs fugaç als quatre ulls il·lustres  mentre l’oculista pren nota dels resultats de l’exploració, per veure cap on es decanta la balança de les meves hipotètiques preferències. El començament no és gaire encoratjador. Diuen que Neron ja utilitzava una anella en l’interior de la qual hi havia un quars que li augmentava les imatges,  ja que era un xic curt de vista. Després, la memòria es torna més agradable. El gran Petrarca utilitzava lents quan llegia o escrivia, i el Papa Lleó X ,Giovanni de Medicis, apareix amb una lent en un quadre del gran Rafael. Sembla ser que fou el franciscà Roger Bacon en el segle XIII, el primer en fabricar unes lents com les entenem ara, tal com es desprèn de la seva obra “Opus Maius”, coneixedor dels estudis de l’iraquià Al-Hailam,  que és considerat el pare de l’òptica moderna. Després, per esgarrar aquesta il·lustre galeria de personatges, em vénen al cap Rompetechos, i la frase-punyalada-trapera d’en Gutiérrez “ties (sic) unas gafas más gordas que las puertas del sindicato del vidrio”.

Sembla però, que en el meu cas la sang no arribarà al riu.  Al carrer, el vent m’embrolla els cabells, i ben aviat, em dic, veuré la vida d’una altra manera.

DIES IRAE

Sobre el paper, la tarda del dilluns havia de discórrer plàcidament tafanejant botigues a la Barceloneta. Fa dies que penso que m’aniria bé un reproductor de CD per a fer pràctiques d’anglès. Així és que em faig amb una bicicleta de l’Ajuntament de Barcelona i “tiro” milles carretera de Sants avall cap el Paral·lel.  A la part final d’aquest carrer  albiro que alguna en passa amb el servei d’estacionament del Bicing. Les estacions estan atapeïdes  de ciclistes  que s’esperen amb cara de pomes agres a poder ancorar la màquina. Com que sóc tafaner de mena, i els dilluns amago sota la màniga l’as del no tenir presa, m’informo del  pa que s’hi dóna. Havia de passar! El sistema informàtic que controla les estacions ha fet llufa a tota la ciutat. Imagino que en el fons als responsables municipals, l’incident ja els va bé, perquè així, amb problemes d’abast ciutadà, Barcelona pren caire més cosmopolita. És més internacional, vaja. Penso  en girar cua i tornar a Sants amb el bus. Recorro diferents estacionaments de la zona, però el problema, ja ho he dit, és generalitzat. A la Rambla del Raval algú  em tiba insistentment de l’americana. Un marrec de vuit o deu anys, futur venedor de subprimes, ha vist l’oportunitat de fer la primera pela. Em diu que per dos euros ell es farà càrrec de la meva bicicleta. Que no passi ànsia. Que me’n vagi amb tota la tranquil·litat del món que quan la llufa ciclística s’adobi ell me l’aparcarà correctament. Li esquitxo els dos euros, però li comento que ja m’està bé de musclejar una estona més. Faig un nou intent prop de El Molino. Entre la multitud enfervorida pel desastre hi reconec un senyor gran que va fent el mateix itinerari que jo en la recerca d’un ancoratge on desempallegar-se de la bicicleta. Es nota que és un home amb autoritat mentre ens arenga a la desobediència civil en forma d’abandonament de les bicicletes al bell mig  de la via pública. Pel carrer Vila-Vilà arriba rabent una furgoneta de la Guàrdia Urbana. Mentalment plantejo l’equació Robespierre-kale borroka més policia... D’aquestes matemàtiques en sé una mica.  Fujo d’allí amb un sprint no massa acadèmic, però pràctic.

Arribant a Sants, sembla que la cosa va solucionant-se. Aparco amb gran alleujament. Davant el televisor de El Chivito un grupet segueix amb atenció les darreres informacions sobre les eleccions als Estats Units. No sé perquè, recordo amb tristesa que divendres passat, diada de Sant Quintí, a la missa en honor del patró érem quatre gats.

FOC

-Com moren les roses, mare?- demanà el jove Rull fitant Barcelona des de Els Tres Pins.

-A voltes esclaten en sang; de vegades s’esmicolen en foc.

-En foc...- mormolà entotsolat.

Joan Rull i Queraltó era un xicot diferent als altres, pel que ell llegia, i per la coixesa . Aviat freqüentà els ambients anarquistes  de la  Barcelona de començaments del XX.  Conegué al Noi del Sucre i intimà amb el belga Gustave  Bernardon, el qual li descobrí els misteris letals de la química aplicada a la “propaganda pel fet”, que era com els anarquistes  anomenaven la decisió de passar de les paraules a l’acció. Bernardon inventà les bombes de bolcada, que  esclataven en ser bellugades per la curiositat d’algun vianant que trobava una cistella abandonada al carrer, o al portal d’una escala.

Mentre aprenia amb avidesa les lliçons del mal, Rull passejava cada tarda en companyia de la mare fins als Tres Pins, amb l’esperança de veure, ni que fos d’esquitllada, una mossa de rínxols agitanats que vivia en una de les barraques. Una tarda   la veié del braç d’un militar.  La mare s’estremí al sentir el deix tèrbol amb què Rull cantava “Baixant de la Font del Gat, una noia i un soldat...”

Entre 1901 i 1905 encara  cremava en Rull l’espurna  de l’idealisme i participà en  distints atemptats, fins que denunciat pels propis companys fou engarjolat. Va ser aleshores quan el ressentiment  esdevingué més fort que les ànsies de justícia social. Ressentiment cap a una ciutat que devorava els homes valents i generosos, com Seguí,  Pallàs , Salvador, o ell mateix, i  alhora era incapaç de  bressolar  la història d’amor  d’un lisiat.  Així és que Joan Rull, “el Coix de Sants” es convertí primer en confident de la policia i després en extorquidor  de les autoritats municipals. Des 1906 a 1907, en companyia de la mare, omplí la ciutat de bombes que  curiosament  només ell trobava quan  les autoritats li pagaven generosament. Inexplicablement ningú relacionava Rull amb aquestes bombes, ni tan sols el flamant inspector d’Scotland Yard contractat pel Govern Civil, fins que l’ostentós ritme de vida el va delatar. Joan Rull fou el primer executat  de la presó Model. Era el vuit d’agost de 1908. Anys més tard, Machado escriví sobre amants, potser influït per alguns dels seus heterònims: “Caminad, cuando el eje del planeta/se vence hacia el solsticio del verano/verde el almendro y mustia la violeta/cerca la sed y el hontanar cercano/hacia la tarde del amor,completa/con la rosa de fuego en vuestra mano”.

FRISANÇA

Aquesta setmana he estrenat la nova Moleskine. Feia dies que s’esperava en un calaix de l’escriptori a que la vella arribés a la seva darrera plana. Alguna nit m’ha semblat sentir els seus embats a la fusta, com un toro en els “chiqueros”.

Però havia d’esperar-se, perquè a una vella Moleskine, segons un codi no escrit entre els diletants, cal exprimir-la fins  al final. Cada pàgina deixada en blanc podria ser el llenç desaprofitat d’una petita obra magna. Una vella Moleskine, segons l’atàvic codi esmentat, té una fi cerimonial que no han de tenir altres llibretes; com els llebrers han de morir de manera diferent a la resta d’altres races, quan ja no tenen prou esma per perseguir la seva grandesa, en forma de llebre. A una Moleskine, doncs, cal sepultar-la sota l’oblit de la paperassa i perdre el rastre de la seva memòria fins una tarda plujosa de novembre, a poder ser de diumenge i amb l’amenaça rere la porta de casa d’un dilluns prenyat de monotonies.

El dia de l’estrena, sento la cremor de les tapes a la butxaca de l’americana, i alhora un desassossec infantil preguntant-me què hauria de ser el primer que hi escrivís. Faig diversos intents. El més reeixit  està a punt de ser un poema que pretén ser futurista, inspirat en la velocitat dels automòbils rabent per la Meridiana. Però quan la Waterman està punt de vessar el primer verset, me’n desdic. Marinetti no és sant de la meva devoció. Així que va passant el dia i cada cop sento més el pes del seu enfadament  .

Es fa de nit. Ja sóc al barri. Tres cops  que miro  el televisor interior, des de la terrassa de El Chivito, hi veig el mateix titular : “Oleada de berberechos muertos”. No sento la veu de l’aparell, però el titular em sembla d’allò més ben trobat referint-se a escopinyes i a mar. “Oleada”. Amb tot, quelcom em diu que el vermut del diumenge em costarà més car. Així és que, apropant-se l’hora de pujar a sopar, desisteixo de trobar cap encapçalament apoteòsic per a la meva llibreta i començo a anotar totes aquestes petiteses. Tot i que segello la intimitat de les paraules amb la goma elàstica  incorporada, em sento un   feliç trampós, perquè sé que tu, lector, estrenaràs avui la meva nova Moleskine.

RODES

Pedalejo per les Barcelones que feia anys havia oblidat rere els vidres de l’automòbil i la negror del metro,  com flairaven i es dibuixaven sota el cel. Em sento la suor lliscar pit avall. Dilluns a la tarda m’aturo a la plaça de La Canadenca, al Poble Sec. Trobo al fons de la motxilla una poma que em sembla la més saborosa del món. Un esbart de mainada d’accents i pells diversos omplen l’espai amb els seus jocs.  Poc a poc les places i els carrers  tornen a omplir-se de vida perquè la quitxalla que ve de fora encara no està estabulada en casals o activitats extraescolars. A poc que hom ensumi amb atenció, descobrirà com treu el nas de nou, la dolçor del pa amb xocolata. Per fi la bimba d’un multitudinari partit de futbol arriba fins als meus rodals. La primera la torno amb la dreta. Per si de cas, em lligo ben fort la bamba de l’esquerra, que no és la meva cama bona. Me’n surto bé. Amb una mica de sort es tornarà a posar de porter el de la samarreta groga, que és un paquet, i podré provar de xutar-la amb rosca. Amb el meu particular match guanyat, torno a la bicicleta. Pel Carrer Nou arribo a la Rambla i perquè sovint sóc home de poca voluntat  defujo la pujada i m’arrapo a la dita de que “la Rambla fa baixada”. Ja sóc a Colón. En el semàfor una moto se m’apropa. El motorista em tusta l’espatlla mentre amb l’altra mà es puja la visera dels casc. És un antic alumne; tant, que ja no recordo el nom. Però ell a mi sí. En el verd del semàfor hi voldria dibuixar un somriure. He caigut en el meu propi parany i ara em veig pujant  l’ Alpe d’Huez en què s’ha convertit la Via Laietana. No en tinc prou amb els canvis de marxa i arribo a la plaça Urquinaona pedalant dret. Com puc arribo a la Gran Via. Travesso l’Eixample, de nou sentint la suor lliscant pit avall, i la foscor del capvespre desmaiant-se sobre l’esquena. Deu ser el cansament, però m’ha semblat escoltar la remor d’una arpa i el frec d’un llapis sobre el paper.

Per fi arribo a Sants. Diposito la bicicleta en l’estació que l’ajuntament ha instal·lat, amb molt d’encert!, davant la terrassa del Chivito. La Mei Lin, després d’insistir-hi durant vàries setmanes, per fi em diu “bon dia! Un tallat?”, tot  i que ja és de nit i preferiria una cervesa. En el tiquet del compte, li dibuixo un somriure.

A casa me’n vaig de pet a la dutxa. Sento l’olor del sopar i les rialles de les dones. Damunt del baf que llisca pit avall del mirall, hi dibuixo un somriure.

EL TRUC

La tarda del quatre d’abril de 1858 no tothom compartia l’alegria que es vivia a Sant Quintí. En un senyorial i abundosament decorat pis de la Plaça Tetuan de Barcelona, don Laureano de Ballester y de Torres escrivia nerviosament l’enèsim esborrany de carta al bisbe. Mentre els quintinencs celebraven amb pietosa joia la col·locació de la primera pedra de l’eixamplament del temple parroquial, la ploma enverinada de don Laureano esquitxava els fulls amb històries de vells blasons i antics privilegis feudals. ¿Com s’atrevien aquells desagraïts a enderrocar la llotja des de la qual els castlans de Sant Quintí havien seguit els oficis religiosos, des que el temps era temps? Don Laureano havia heretat el títol per part de la seva tia,  Francesca Ferrer, la darrera de la nissaga d’un mercader de teles de Sant Pere de Riudebitlles que el comprà en el segle XVII. La senyora Francesca i el seu marit, don Daniel Vardon Kennet no havien tingut fills.

Potser la ràbia li enterbolia l’enteniment, però don Laureano va aturar uns moments la mirada en el quadre del gran mag Fructuós Canonge, que penjava de la paret, regal de la senyora Francesca. Estava convençut que el copalta del qual extreia un conill blanc, sempre havia estat a la mà esquerra i no a la dreta com en aquells instants. En el fons, va pensar, mai s’havia acabat de refiar d’aquell mag que es disputaven tots els teatres i circs del món. I alhora, sabia que ell tampoc havia estat mai sant de la devoció de Canonge. Ho van saber tots dos el mateix dia que l’il·lusionista actuà al Saló Artístic (després conegut com El Circo) propietat de Vardon Kennet, a la Plaça del Pes de la Palla, a Barcelona. Fructuós Canonge, pagès a Montbrió del Camp i enllustrador de sabates a la Plaça Reial, sempre va ser un home senzill que abominà de la supèrbia.   Condecorat per les més altes institucions espanyoles, en aquells temps a Catalunya era popular la dita “tenir més medalles que en Canonge”. I don Laureano no en tenia de medalles; tan sols un rònec títol, de casualitat, però molta supèrbia.

Mesos més tard, interrogats pel bisbe els més vells del poble i mossèn Miquel Pi sobre el suposat privilegi de la llotja, com per un estranyíssim art de màgia, digueren no tenir-ne memòria, ni saber de què els parlaven.

Don Laureano deixà la carta amb la resposta del bisbe damunt la tauleta estil Imperi. A través del fum blavenc del seu havà, juraria haver vist fugaçment el conill blanc del quadre traient en Canonge del copalta.

OGRES

Sempre que disposo  de temps  torno al meu barri de Sants.   Dimecres  vaig dinar en un d’aquells llocs que semblen aturats en el temps. Portes  que condueixen al passat. En el carrer dels Jocs Florals existeix un  local amb connexió a l’antigor. És una antiga masia de quan Sants creixia a redós de  la  carretera que venia de Molins de Rei i acabava  a la Creu Coberta, prop del turó on s’ajusticiaven els reus de Barcelona i que fins ara ocupava la plaça de braus de Las Arenas. És una casa  amb taules de fusta, llar de foc i un pati amb figuera,  com manen els manuals dels patis de les cases de menjar. I si no, que li preguntin a l’arxiduc Carles d’Àustria el motiu pel qual trià l’Hostal de la Morena, el 1705, , en el camí de Sants, abans d’entrar a Barcelona. Perquè hi tenia una figuera esponerosa on els tallerols cap-negres refilaven “regnaràs! regnaràs!”.

El carrer dels Jocs Florals, a més de guardar amb recel el record dels meus àpats pantagruèlics, amaga com si d’un mal lleig es tractés, part de l’esfereïdora història d’Enriqueta Martí. L’any 1912 Barcelona s’estremí al conèixer les monstruositats  d’aquesta alcavota del Raval, subministradora de sagí humà a aristòcrates amb molts problemes pulmonars i pocs escrúpols a la consciència. Aquell any, la policia va aclarir el destí  dels deu infants desapareguts  en circumstàncies misterioses. La casualitat va  fer que l’enigma es resolgués amb la trobada de restes humanes en un pis del  Raval, i en un altre dels carrer dels Jocs Florals.

Mentre em delectava amb un arròs amb trompetes de la mort van aparèixer, com sempre  inexplicablement, don Pedro Távara i Bartomeu Sauló amb sengles gots del magnífic vermut negre que dispensa la casa. Van teoritzar sobre el cas d’Enriqueta Martí, aportant un enfocament nou al tema,  com sempre desconcertant. Segons ells, els crims de la Martí van donar  crèdit al mite de l’Home del Sac, que des de les beceroles de la industrialització anava fornint-se en l’imaginari popular. Efectivament. Des que les màquines  guanyaven pes en el procés fabril, el sentir popular que les acusava de robar llocs de treball als proletaris no va parar de  calumniar-les.  El poble s’empescà que les màquines s’alimentaven de sagí humà, i que aquest  s’obtenia de la quitxalla que un home que actuava en les ombres dels carrerons isolats, raptava i carregava dins d’un sac.

Un vent gèlid tardorenc es despenjà del buit de la llar de foc, i abocà sobre el mantell els xarrups de les absentes.

PLOU, PERÒ FARÀ SOL

És dijous a la tarda i plou a Sant Quintí. S’escola l’aigua entre el fulleram d’una morera. ¿Deuen tenir un regust diferent les gotes que llisquen en el llorer de més avall? L’aigua cau sobre la taula abandonada de la terrassa del bar. Forma taques lluents; mars efímers que s’aboquen al forat del para-sol inexistent, com un Maelstrom imaginat per Poe. Una fulla ha estat vençuda per la pluja i espero veure-la transformada en intrèpida nau surant sobre els oceans canviants de la taula. És un món petit. Rodó i pla perquè és antic i encara ningú no ha descobert el secret de la geosfera.

Tronen a la serra de Mediona les veus dels demiurgs creadors.  Deuria ser així, quan es separen les aigües dels mars de les del cel?

S’encrespa el terra fins a rendir-se plaent al frec humit de la pluja, i s’escorre impúdic, desfent-se en gemecs silents, amarats de suor de terra mullada.

Unes mosques apressades sobrevolen el cercle del planeta taula. Són aus fetes a mida d’aquella geografia minúscula que té per volta celest unes fulles perlades. I jo miro sota el porxo de Cal Torres, com passa el prodigi sense fer res; com “l’home que mirava passar els trens” que deia Geoge Simenon. Arrecerat i arraulit davant les coses que no s’entenen, ni tindrien per què ser mai enteses. A no ser que ens penséssim poder viure sense la paraula poesia.