DIARIO DE PEDRO TAVARA

EL SOPAR

Dissabte a la tarda m’estava al balcó de casa equipat reglamentàriament de barceloní a l’estiuenca. Samarreta d’anelles d’aquella de tota la vida , pantalon  d’esport de quan les Olimpíades es veien a la tele en blanc i negre, i xancletes de goma, de les que van fent “clac, clac” a mida que camines. M’agrada abocar-me al balcó amb aquesta fila, amb el paquet de cigarretes i un “suau” fet amb cafè i gasosa ben glaçada. A la ràdio (imprescindible en aquest exercici de jaio de barri) un setciències pontificava sobre el perill de l’obesitat infantil i  aconsellava sobre dietes saludables. Ves per on, l’entès va sentenciar que l’entrepà més recomanable per a la quitxalla era… (i vaig pujar el volum per damunt del brogit de la moto del típic ronso que s’atura a parlar  sense aturar el motor) d’anxoves amb tomàquet.  Em va fer venir salivera i vaig comunicar a la dona que  soparíem un entrepà saludable, refrescant i mediterrani; és a dir, els tres adjectius que cal dir a l’estiu per fer veure que hom s’ha empescat quelcom d’original.

La idea inicial era baixar al súper de la cantonada i proveir-se, en un obrir i tancar d’ulls, d’un parell de llaunes d’anxoves, una barra de pa i un rosat fresquet. Era evident que  no calia  canviar-me de roba, tot i les protestes de la Montse (“no et fa vergonya que et vegin els veïns?”), a les quals vaig contestar amb un  ofengudíssim  cop de porta. Així és que amb la cartera, el mòbil i les claus a la butxaca vaig anar a la recerca del sopar. Al súper, però, les coses es van començar a tòrcer. No hi havia anxoves. Un parell de carrers més amunt n’hi havia un altre. Quan estava a punt d’arribar a la caixera, vaig veure que la llauna  era de filets de no sé quin peix. Impossible, per la gentada de la cua, tornar enrere. La noia de la caixa va dir que de totes maneres  feia dies que no tenien anxoves. Així és que vaig sortir al carrer amb una llauna inútil, una barra de pa i l’ampolla de vi. Una veu interior em deia que desistís. Més amunt encara, sabia d’un altre súper. Res! Al Gore tenia raó i el canvi climàtic ja ha començat a acarnissar-se sobre algunes espècies.  Més lluny, als confins del barri, recordava una petita botiga. Hi vaig trobar els dos últims pots d’anxoves, a 1,50  cada un, i el banyeta despatxant. Xerro massa i li explico la catàstrofe.  “Són 2,50; el cartell està equivocat”. I del darrere del taulell m’arribà la ferum del sofre, mentre uns ulls roents em fitaven amb avarícia.  Era fosc, i no tenia gana.

HÀBITS

Sempre m’havia promès deixar d’emprar el cotxe quan Sílvia acabés l’escola. Finalment, aquest juny ha arribat l’hora. Enrere queden quinze anys de travessar diàriament Barcelona per anar a estudi . Era, si voleu, una pràctica innecessària ja que el metro està a tocar de casa i de l’escola, però la intimitat de l’automòbil ens permetia  al llarg dels set quilòmetres fer un munt d’activitats. Xerrar, discutir per l’emissora de ràdio, observar com es deixondia la ciutat amb badalls metàl·lics de portes de botigues que s’obrien… Ara, com dic, he deixat l’automòbil al garatge, segurament estranyat d’aquest abandonament, pesarós per la manca de fidelitat humana, arraulit en el rectangle pintat de blanc que l’empresona. Però sóc fidel a les meves promeses, que segurament són les primeres que haig de complir si vull  transmetre credibilitat als altres, i utilitzo altres mitjans de transport.

La bicicleta estava en el número u del rànquing de preferències, però una lleu ciàtica em fa el trajecte un xic dolorós. Potser hauria d’haver fet cas a la metgessa i prendre’m el medicament que em va receptar, però ves per on, en sortir de la farmàcia em va agafar el rampell de llegir-me el prospecte. Parla de possible addicció al fàrmac un cop acabat el tractament, de profundes somnolències  acompanyades de paràlisis musculars, i sobretot, això és el que més m’inquietà, possibles pèrdues, transitòries, de la memòria tot just al despertar del son. I aquí venia el meu temor. És selectiu aquest fàrmac a l’hora d’esborrar records? Quins criteris utilitza per decidir què roman i què no en la memòria? I si se me’n va del cap un article pel 3 de Vuit? , o si em desperto i  no reconec la meva dona?  Deixo les píndoles al calaix. No les llenço; no vagi a ser que algun dia necessiti unes dosis d’oblit o més espai al cervell per encabir experiències.

Així és, que fa unes setmanes que em desplaço amb metro. El metro, per analogia amb el tema del fàrmac, és una píndola farcida de principis inactius, budell avall de les entranyes d’un monstre dels averns. Els principis inactius procurem mirar-nos poc els uns als altres i esperem escampar-nos al suc gàstric de la vida que ens espera  a la superfície, amb lectures lleugeres, de vegades furtives sobre les espatlles del veí que sempre llegeix més poc a poc que nosaltres, o en un nombre finit d’himnes personals que ens trepen les oïdes a través dels auriculars.

Amb tot, l’experiència m’agrada. Viatjar entre les tenebres de la ciutat, sense perdre la memòria.

AMADESMANIA

Estic un xic monotemàtic, darrerament, amb Joan Amades. Ho reconec, no em sap greu. En realitat és una dèria que s’està estenent entre més    d’un i dos.  Comparat amb la crisi econòmica, les gestes futbolístiques del Barça i els estralls apocalíptics de la pesta porcina, “l’amadesmania” és un tema menor, si voleu; però déu n’hi do. Amb la designació de l’Any Amades per part de la Generalitat, s’ha desfermat una mena de cursa “d’experts” i “entesos” en les matèries folklòriques  i biogràfiques cap a les palestres radiofòniques i de conferències, que recorden les sortides de les curses dels Fórmula 1. A veure qui surt més de pressa i copa els millor llocs. Ha arribat un moment, cregui’m lector, que hi ha cues a les secretaries de casals, centres cívics i associacions culturals, per a parlar d’Amades. S’ha donat el cas, i s’hi pot pujar de peus,  de mercadeig en el preu: “aquell m’ho fa per x diners… quant em demanes tu…?”

Estic astorat. La follia està arribant fins a límits surrealistes, com penjar en la xarxa informacions falses respecte a la població de naixement del bo d’Amades, o dir per ràdio, sense cap tipus de vergonya, que el folklorista s’entenia amb la cunyada… Potser és que algun il·luminat creu que fent safareig sobre la vida d’algú al qual no s’ha pres la molèstia d’investigar, se li obriran els platós d’algun “salsa rosa” quatribarrat.

A la penedesenca Fundació Joan Amades, tot això ho entomen amb un rictus agredolç. Sap greu tant oportunista que no ha passat de l’índex del Costumari i que com moltes vegades esdevé en aquest país, cada un estiri la corda pel seu compte, i de passada, a poder ser, faci una llaçada al coll de l’altre.  Quan el trenta-un de desembre acabi l’Any Amades, els “experts” i “entesos” ja hauran desat el Costumari al calaix i es faran pas entre la brossa que han escampat per a dirigir-se cap a la “pool-position” del tema en boga.

Deu ser que la sang m’ha pujat al cap i començo a veure el que no hi és, però assegut a la terrassa del mític Chivito de Sants, mentre esbosso l’article, m’ha semblat que el noi que intenta vendre còpies pirates de pel·lícules, de taula en taula, afegeix al llistat de títols, que també pot fer una conferència sobre Joan Amades. N’hi ha per llogar cadires.

LISBOA, SANT QUINTÍ, PÀDUA

“Mentre el món sia món”. I la promesa es va tornar a complir el dilluns passat. “El primer dilluns després del primer diumenge de maig”, van tancar tractes els jurats de Sant Quintí i sant Antoni, anomenat de Pàdua.

Sant Antoni, portuguès de naixença i taumaturg reconegudíssim  a Pàdua, gaudia de la confiança dels quintinencs; no en va el 1627 els havia deslliurat d’una plaga de llagostes que devorava les garberes de blat. Els mitjans emprats pel sant entren de ple  en el secret professional que empara als miraclers. Però la brama popular assegura que un quistor (que així s’anomenaven els que tenien per ofici anar de poble en poble carregant una reproducció de l’ermita del seu poble, tot explicant llegendes i rondalles) va veure actuar el sant. Quan la nit era més fosca el sant llançà al terra grans d’espelta. Grans grossos i lluents que deurien fer venir salivera a les llagostes. Amb l’espelta feu una filera que travessant camps, feixes i riera s’endinsava en les grutes de Les Deus. La filera d’espelta s’emparrava per les parets i anava a petar al sostre que el sant havia preparat convenientment, per alguna cosa és el patró dels paletes, amb una mena de morter fet amb els grans i la mel d’un eixam proper. I vet aquí (expressió aquesta encertadíssima per la mena de matèria que avui toquem) que les llagostes van quedar penjades del sostre, i amb el temps van donar lloc a les magnífiques estalactites que encara avui omplen de sorpresa als visitants. De l’origen de les estalacmites, que també n’hi ha, el quistor no va dir res. Anés com anés, els quintinencs li van construir una ermita, en agraïment, al turó dit des d’aleshores de Sant Antoni, per quan el sant voltés per l’envistes de la vila, no hagués de passar la nit a l’hostal de l’estrella.

El problema, però, era molt més greu el 1652. L’enemic era un ésser diminut que cavalcava a llom de les puces que duien algunes rates: el Pasteurella Pestis. La pesta negra.  En aquest cas, i  com que la cosa era molt més seriosa, sant Antoni s’assegurà que la seva feina quedés a cobert dels tafaners. Com fos, la pesta passà de llarg de Sant Quintí, i el sant, amb casa al turó i presència mediàtica en forma de capelletes en diverses façanes de la vila,  esdevingué un quintinenc més. I com a pagès tothom tenia un renom, el bo de sant Antoni passà a ser conegut com “el de les malalties”.  “Miracler poderosíssim, vulgueu ser nostre patró, vetlleu sempre amorosíssim, per la nostra salvació”.

AMADES I ELS ROMEES

El trenta d’octubre de 1927, Amades i Tomàs tenien previst  trobar-se a El Vendrell amb el mític tabaler Antoni Claramunt, “Francàs”.  Diverses circumstàncies, però, van aconsellar a última hora,  fer la trobada a Vilafranca.

A l’estació del tren, cap el migdia, els   folkloristes es  reuniren amb Francàs i els seus dos grallers, en “Pau Caterina” i “el Conill”, ambdós de Les Cabanyes. És a dir, la famosíssima colla dels Romees.

 Decidiren  anar a  l’Orfeó Vilafranquí, i mentre caminaven pels carrers la gent s’apropava als Romees reverentment, interessant-se per on seria el seu concert. El vell Francàs, amb   gravetat,   explicava que aquells senyors de Barcelona volien posar en paper de solfa les tonades que ells sabien.

 L’Orfeó estava tancat i  es dirigiren a un hostal on la colla feia parada i fonda quan acompanyava els Xiquets de Valls a Vilafranca. Es desconeix la seva ubicació.

En una estança cedida amablement per l’hostaler, decorada amb gust britànic, els Romees van obrir el flascó de les seves essències musicals que flairaven a cep ferreny, a pólvora a la plaça, a reblar de bastons d’alzina en una pavana… El secret, explicà Francàs, estava en haver fet cas al mestre Pau Casals que els aconsellà de seguir tocant amb gralles curtes i no passar-se a les llargues, com estava de moda.

En un moment de recés, Francàs encavalcà la memòria en les formes vagaroses del fum dels cafès, i relatà episodis de la cadena d’or que unia a tants i tants músics del Penedès. Com d’una formació inicial en naixia una altra, i amb els anys, els fills i els néts, una altra i encara més… Ell mateix, en tornar de servir el rei com a timbaler, fou reclutat pels Matricos, que després van passar a ser els Trips i que un bon dia, per haver  actuat al teatre Romea de Barcelona  en una obra de Ramon Vidales, van passar a ser  coneguts com els Romees.

Un dia, i definitivament la veu del tabaler ja anava cosida a les ombres del crepuscle que reptaven per l’estança, feia moltíssims anys, va anar a tocar amb una colla a Picamoixons. L’hostal era ple i la mestressa els donà a cada  un coixí i un llençol per anar a dormir el corral. Pel camí, del llençol del Francàs van anar caient un munt de monedes d’or, i de seguida va entendre que era l’amagatall dels diners dels hostalers. L’endemà al matí, en un gest que encara  anava de boca en boca, Francàs retornà les monedes embolicades en un farcell.

Amades xalava, i sentia que hagués pogut perdre fins el darrer tren.

ETRÚRIA

Encara  no sé per què la primera composició musical que vaig fer es titulava Etrúria. Era una cançó senzilla, de tres acords de guitarra, que lloava la misteriosa civilització etrusca. Els etruscs (“tuscis” els anomenaven els romans) llegaren el gentilici a aquella terra de turons suaus clavats al llenç del paisatge amb agulles de xipresos. Tuscània; la Toscana.

Més enllà d’aquesta anècdota musical mai més havia tingut relació amb Etrúria.

Sol en les vetustes sales del Museu Etrusc, a Volterra, em torna a venir al cap aquella melodia confegida en l’adolescència; però ara la lletra és una altra. Sembla sorgir de les urnes de cendres  on es neguitegen els esperits, dels atuells  isolats a les vitrines contenint tan sols buidors, de les joguines infantils recuperades de les excavacions i que encara desprenen rialles i tornades oblidades.

Hi ha quelcom de misteriós en la història d’Etrúria. Alguna mena de presència inquietant que em fa girar el cap, de tant en tant, mentre vagarejo per les estances. Els etruscs vivien molt pendents dels inferns. En els relleus de les urnes funeràries abunden les referències al darrer viatge de les ànimes a les regions dels averns. Un viatge acomboiat per  torbadors éssers alats presidits per un cap de colla anomenat Charon, i que un panell del museu descriu com un “sinistre personatge de nas ganxut i ulls salvatges, armat d’un martell descomunal”. No és gens d’estranyar aquesta mena de por als càstigs divins si tenim en compte  el ritual del “pershu”. Del “pershu” ha derivat la paraula persona i  era una practica cruelíssima destinada a comprovar la innocència o culpabilitat d’un acusat. Amb el cap tapat amb una mena de sac i una mà lligada al darrere i l’altra proveïda d’un coltell havia de defensar-se dels atacs d’un mastí famolenc o d’un llop amb ganes de gresca.  

Rebo una trucada que lluny d’esquinçar el silenci es desfà a la sala com el sucre en el “macchiato”. Don Pedro Távara em saluda des de la seva Zamora penitent en Setmana Santa. Li comento on sóc i la seva veu em guia entre els passadissos fins trobar-me de cara amb L’Ombra della sera. És una figura fosca i estilitzada, com les   de Giacometti i un rètol a peu de vitrina la descriu com una deïtat  amb l’aparença de jove però amb la saviesa d’un vell. Em corprèn el seu misteri. Távara diu que el nom “ombra de la nit” el posà Grabiele d’Annunzio. A través del telèfon recita versos del poeta, i la vella melodia dels meus pocs anys, embolcalla les seves paraules.

IDENTITATS

Començo a pensar, que amb els anys hom va cobrant matisos d’altres identitats. És a dir, que anem semblant-nos a d’altres persones  perquè és impossible tenir una personalitat monolítica. Arriba un moment de la vida en què per fi ens adonem que les persones que ens envolten no són metges, ni botiguers les vint-i-quatre hores del dia. Que tots tenim diferents facetes en les nostres vides, i que al llarg de la setmana podem anar amb vestit i corbata per atendre els clients de l’oficina bancària i el diumenge transformar-nos en moter cobert de cuir,  posem per cas. Aquest és un descobriment que marca  l’entrada a l’adultesa. Els alumnes més petits, per posar un exemple d’immaduresa, es sorprenen molt de trobar-me fora de l’horari escolar passejant per Barcelona o fent cua al cinema. Encara pensen que els professors vivim tot al dia a l‘institut; és més, que segurament no existim fora dels horaris lectius. Doncs bé; quan ens cau aquesta vena dels ulls és quan comencem a atorgar als altres identitats que potser no són les seves. Un  parell d’exemples. Durant una bona colla de mesos anava gairebé a diari a l’arxiu d’Història Municipal de Barcelona. Una de les arxiveres em va estar preguntant, dia sí i dia no, si jo era el ballarí Joan Serra, cada cop que li mostrava el meu carnet. Tot i la meva negativa sempre vaig albirar en la seva mirada un deix profund de desconfiança. Com si no s’ho acabés de creure. Per què jo li negava amb tant reiteració la identitat que ella estava segura que em corresponia? Més endavant va optar per una tàctica de fets consumats i va passar, de fer-me la pregunta directament, a donar per fet que jo era el ballarí: “aquests documents que cerca, deuen tenir relació amb la dansa, oi?” i només li faltava picar l’ullet en senyal d’enteniment. Per fi un dia, vaig decidir estendre’m en explicacions que provessin que, no tan sols no era el ballarí que deia, sinó que segurament mai se’m recordarà per les meves habilitats dansaires. Vaja; que més aviat tinc les cames “de fusta”. Per acabar d’esborrar-li el somriure escèptic amb què seguia les meves explicacions, i ja del tot desesperat, vaig optar per cremar el darrer cartutx. Vaig improvisar unes maldestres passes d’un ball “country” que per aquelles dates estava de moda.

Darrerament, al mític Chivito de Sants, un individu s’havia encaparrat en preguntar-me cada dia que em veia, si sóc “el que juga a escacs”. Ahir li vaig dir que sí. Arrossegant les consonants, com fan els russos.

EL SECRET

Dimarts a la tarda m’estava recolzat a la tija d’un àlber reviscolat de l’ensopiment hivernal. Li han brotat fulles noves i uns tallerols cap-negre, potser, li apamaven l’escorça i l’enramada amb saltirons i refilets enjogassats. Com unes manetes nervioses recorrent-li les cuixes sota el vestit verd.

Faltaven pocs minuts per a les meves classes i em deixava dur per la mandra; me l’empassava a pleret. Rere meu  la ciutat era una petita taca de la memòria   perduda. En aquest indret la Sagrera s’endinsa cap a la Verneda procurant no  caure als clots de les rases del TGV que algun dia l’hauran d’unir amb França. Entre la pols que aixequen les màquines encara s’alcen, fugits  de fotografies de color sípia, els hortets  de les antigues cases dels treballadors de la RENFE. Encara algú hi dibuixa solcs amb l’aixada, i les verdures i els llegums s’assadollen  en un petit ramal de l’antic Rec Comtal que els romans van canalitzar des de Montcada.  

Va ser a l’obrir de nou els ulls entrellucats que els vaig veure. El Juli i l’Ivan, dos dels alumnes que pocs minuts més tard se les haurien de veure amb mi i el fantasma de Felip II, en l’asèpsia de l’aula. Em va neguitejar el que feien. Colgaven alguna cosa entre les bardisses del parc del davant. Però què era?

A classe vaig fer com si res. El Juli i l’Ivan xalaven imaginant-se integrant els Tercios que van armar la de Sant Quintí, i esperant el moment de l’abordatge abraçats al mascaró de la Marquesa, la primera galera cristiana que va escometre els turcs en el golf de Lepant. Cap gest, cap mirada entre ells dos  delatava quina en duien entre mans. Així que en acabar la classe, vaig córrer esperitat cap el carrer, cercant la protecció de l’àlber… Aviat van aparèixer. L’Ivan atalaiava les envistes, nerviós. Per fi Juli va aconseguir treure d’entre les bardisses un bicicleta de l’Ajuntament. Cap dels dos té l’edat per tenir el carnet del servei de bicicletes. L’hauran trobat abandonada en algun parc o en una cantonada. El Juli s’agafa al manillar i l’Ivan s’asseu al darrere. Els veig pedalar entre ziga-zagues que els provoca el riure; l’Ivan espeternegant les cames mentre prova de xutar una llauna de Coca-Cola, el Juli brandant els braços tot desafiant l’equilibri. Enfilen el Pont de Treball i encara sento les seves veus escolant-se entre les canyes de les tomaqueres dels petits horts de la RENFE.  Curiosament l’endemà la tutora em demana opinió sobre ells dos. “Som bons nanos”; em traeix el subconscient.

ULLMAN?

Avisava mossèn Josep Maideu Huguet en la  memòria de la missió de recerca folklòrica que el portà a Vilafranca del Penedès, el 1922, sobre l’excepcionalitat de l’instrument:”(…) els bastoners de Sant Quintí ballen al so d’un rústec fluviol que de tant greu a penes se sentia”.

Ja feia temps que em picava la puça de la curiositat sobre l’enigmàtic sonador cada cop que el veia a la festa major quintinenca. Don Pedro Távara sabia d’aquest interès, cada vegada més obsessiu. Diumenge al vespre, el correu electrònic em reservava una sorpresa. Távara, com no! n’havia tret l’entrellat, o si més no, una part important. En una de les seves missions encomanades pel Ministerio de Cultura, havia anat a parar a Washington. Explica la seva sorpresa quan es topà  amb un model  similar del fluviol quintinenc, a la Music Division de la Biblioteca del Congrés nord-americà. L’instrument forma part de la Dayton C. Miller Flute Collection.  No hi havia dubte. El lutier que li donà forma era el mateix: Charles Ullman. Ullman, segons explica “The new Langville Index. A Dictionary of Musical Wind-Instruments. Makers and inventors”,  fou un lutier parisenc inquiet. Abans de comprar  la casa d’instruments Lecomte&Mathieu, el 1907, va experimentar amb formes i materials novedosos, amb la mateixa dèria  d’un alquimista medieval. Així, l’any 1895 creà la flauta de bisell, no pas flabiol, del ball de bastons de Sant Quintí i la seva germana que ara reposa a la biblioteca del Congrés dels Estats Units, emprant un compost de nitrocel·lusosa i alcamfor; és a dir el cel·luloide que John Wesley Hyatt havia inventat el 1863. La flauta va ser batejada com model Hercule.

Però l’alegria d’esbrinar la naturalesa i l’origen de tan enigmàtic instrument, no acaba d’apaivagar un mar de dubtes. Si Amades i Tomàs no van silenciar  res el 1927 quan s’entrevistaren amb el vell flabiolaire de Sant Quintí, Papasses, per què no esmenten l’existència d’aquell singular aeròfon? Aniria errat mossèn Maideu en la seva datació?  I encara més. Fos la que fos la data en què realment la criatura negra d’Ullman va anar a parar a Sant Quintí,  qui la va dur des de l’obrador de París?

Távara deu somriure per la meva frisança, a l’altra banda de l’oceà, la mirada estranyament perduda en les aigües del riu Potomac que s’albira des de l’ampli finestral de la suite del The Ritz-Carlton, al barri de Foggy Bottom. En el silenci de la nit,  fa brollar una melangiosa pavana  del cosset eixut d’una antiga flauta negra.

AMADES I TOMÀS A SANT LLORENÇ D’HORTONS

A bon matí del dimecres dos de novembre de l’any 1927 Amades i Tomàs entraven a Sant Llorenç d’Hortons i anaren a trobar el flabiolaire Pau Orpí, conegut  com el Matador. El Matador vivia un xic allunyat de la vila i compartia els oficis de pagès i matador de porcs, amb una brillant carrera com a flabiolaire.

Ja a casa del músic, van fer un “pa i trago” mentre Orpí els engegava un giny per a esmolar les eines de tall, que va  interessar moltíssim a Amades. La sessió  musical, però, no va començar amb gaire bon peu. El Matador  arrufà el nas decebut en comprovar que els folkloristes no disposaven de fonògraf per enregistrar les seves tonades.  Anys enrere ho havia vist fer a Sant Sadurní, i va pensar que a ell també li agradaria molt sentir-se en una placa. Les explicacions professionals d’Amades sobre perquè preferia no emprar el fonògraf no van convèncer massa al músic.

Potser per aquest motiu Orpí es va fer un xic el ronso a l’hora de tocar i  deixà passar el matí amb històries viscudes a Barcelona, on hi anava casa any per Corpus a fer ballar els gegants de la ciutat, o de com li va néixer l’afició pel flabiol després que un dia la mare li’n comprés un de joguina a la fira de Piera.

Un cop dinats, posà mans a l’obra amb flabiol i tabal i tocà tonades de balls de bastons i marxes de gegants. Poc a poc la casa s’ompli de  nens encuriosits. El Matador els feu seure en un banc i els comminà a estar en silenci; però evidentment es neguitejaven amb la immobilitat. Cada cop que un vailet es bellugava el Matador li feia una ganyota i un gest amb el flabiol, sense deixar de tocar, i  l’indicava la porta. Un a un, els despatxà a tots.

Més tard, el públic  estava format per avis i àvies que  ponderaven els records de jovenesa que les tonades del Matador els retornava. De sobte quelcom  màgic es degué ensenyorir de l’estança. Potser presències futures de festa; focs i alès de Llefres, Llambrants , de l’Unicorn o del drac Llengot… El cert és que en començar la melodia dels Llancers, un jaio coix s’arrencà a puntejar una dansa, recolzat en el bastó. Tot seguit la resta d’avis i àvies el seguiren i una filla petita del Matador, de cinc o sis anys, s’emparrà a la taula i dansà gràcilment, alhora que Amades i Tomàs s’afegien inconscientment a la ballada. Imagino el Matador encapçalant aquella curiosa troupe de ballaires, com un flautista de Hammelin pels carrers de Sant Llorenç en direcció al país dels somnis.  Potser a Terrazel.