LA PORTA

La xafogor de Barcelona li amarava el cos, aquella tarda  d’estiu. Ja feia dies que  s’havia instal·lat l’ordinador a la taula del menjador per aprofitar alguna que altra glopada d’aire que de tant en tant  entrava pel balcó. 

Des de bon matí que treballava per  lliurar a temps la pàgina web que uns clients alemanys li havien encarregat. Malgrat  que la seva filosofia de treball es basava en comprendre, amb tots els ets i uts, el producte per tal de presentar-lo de la manera més eficient, ja feia dies que havia llançat la tovallola davant l’enigma que per a ell representaven aquelles peces metàl·liques que resultaven ser els components  d’un satèl·lit de comunicació, amb nom de robot de la Guerra de les Galàxies. Els ulls li coïen. Es notava la boca pastosa. Va recordar que el darrer refresc l’havia fet fonedís en algun moment del dia, al veure la llauna caiguda sobre la butaca. Va decidir baixar al carrer i asseure’s en la terrassa d’un bar. Aviat comprovà, però, que trobar a Barcelona un establiment obert al bell mig d’agost, i més a les quatre de la tarda, era una missió quasi més impossible que comprendre per a què servien les peces alemanyes que apareixien al web. Va caminar per la cera de muntanya ben bé un quart d’hora sense èxit. Va creuar a l’altre costat del passeig, desfent la caminada, amb el mateix resultat. Cap terrassa, cap aparell d’aire condicionat amb bar. Finalment, a pocs números de casa seva, va descobrir una botigueta. Era d’aquelles de “tota la vida”. Fruites, detergents, capses de galetes, penques de bacallà en remull, bosses de sucre, llaminadures per a la canalla… Tot plegat produïa una olor peculiar que el transportava a la infantesa, just al colmado de sota casa seva.

Un matrimoni d’avançada edat dirigia la botiga, ell amb bata blava, ella amb un davantal impol·lut de color blanc.

- Digui jove- digué la senyora Isabel aixecant-se de la cadira en la qual cosia .

El senyor Martí feinejava rera el taulell. Enfilat en una escala, col·locava pots de conserva en un altell, amb l’ajut d’un bastó acabat en una mena d’argolla.

Demanà unes quantes llaunes fredes de refresc, i no se’n pogué estar d’obrir-ne una allà mateix.

- Segui, segui- digué la senyora Isabel assenyalant la cadira- Està amarat de suor, pobrissó.

- No m’estranya- afegí el senyor Martí- Caminar en aquestes hores per Barcelona no deu ser gaire diferent que fer-ho pel Sàhara.

La senyora Isabel reia l’ocurrència del marit, amb un riure clar i encomanadís.

- Segur que no s’hi està per gust a la ciutat, aquest xicot- continuà la dona- No fa vacances?

I després d’aquell refresc em vingué un altre, i en acabat un altre acompanyat d’unes galetetes salades, tots tres asseguts en sengles cadires de platja, a tocar de la porta oberta.

Cap el tard, quan el sol no s’acarnissava tant sobre els carrers, entraren a la botiga uns quants parroquians que també s’afegiren a la improvisada tertúlia. En realitat compraren coses sense importància, com s i fos l’excusa diària per anar a petar la xerrada.

Després d’aquell dia en Pere sentí néixer-li la imperiosa necessitat de visitar cada dia la botiga del Passeig Maragall. Era una mena de desfici des que es llevava. Al començament d’aquella estranya actitud hi baixava tres o quatre cops al dia, aprofitant els recessos que ell mateix es marcava en la feina. Aviat s’adonà que aquests intervals es succeïen amb més continuïtat i que les estades a la botiga es perllongaven més en el temps. Al cap d’un mes de la primera visita, aproximadament, va començar a experimentar una irracional angoixa en apropar-se l’hora de tancar l’establiment. La nit li semblava no acabar-se mai, i es sorprenia a ell mateix  a altes hores de la matinada,  esperant l’arribada de les primeres  llums del matí, rera les cortines del balcó. No descansava, i durant el dia, primerament li era impossible concentrar-se en la feina, i finalment ja no se n’ocupava d’ella, de manera que decidí desconnectar el telèfon per no haver de donar més excuses als clients alemanys.

El petit pis havia esdevingut una mena de magatzem desendreçat, amb tot allò que comprava a la botiga per justificar insistentment la seva presència, i que no consumia degut al seu estat de desfici.

Quelcom en el subconscient maldava per trobar la causa d’aquella malaltissa atracció que li encomanava la botiga. S’adonava que en realitat no era la companyia de la gent el que cercava. Ni tan sols les converses sobre les tafaneries del barri. De fet, ja feia setmanes que no obria boca. S’arraulia en una cadira rera la porta i passava hores com hipnotitzat. Fins i tot, amb l’arribada de les primeres fresques de la tardor, molts cops havia quedat pràcticament colgat sota muntanyes de jaquetes i anoraks que els clients li anaven deixant al damunt, per falta de penjadors a la botiga, perquè el senyor Martí i la senyora Isabel eren fredolics de mena i engegaven l’estufa de gas a tota pastilla.

Un dia va passar que el matrimoni va arribar a baixar la porta metàl·lica de l’establiment, amb ell a dins, sense adornar-se que havia quedat totalment parapetat rera un gran expositor de patates fregides que havia instal·lat com a promoció una coneguda empresa del ram. El senyor Martí el va trobar l’endemà a primera hora, en la mateixa positura d’estar-se assegut, dormit profundament. I precisament fou aquell fet, o millor dit, les circumstàncies que envoltaren aquell fet, el que li començà a fer brillar una petita llum dins el seu cervell espessit. Perquè… per on havien sortit i entrat, els botiguers? La tarda en què va quedar tancat, havia sentit perfectament com el senyor Martí baixava la porta de la botiga des de l’interior, i al matí, l’operació d’aixecar-la també es va fer des de dintre. Tindrien l’habitatge rera aquella porta blanca que mai s’obria, rera el taulell? Recordà el que passà feia uns dies. La botiga era plena de clients i com sempre hi regnava un bon ambient. La senyora Elena, com  era habitual, deixava a l’alçada del betum la seva jove, atribuint-li totes les faltes que segurament ja constaven  en el manual de la Inquisició, en el capítol dedicat a les bruixes. El senyor Benet, atent a la  proverbial destresa en tallar el pernil dolç que tenia la senyora Isabel, explicava per enèsima vegada com va tancar astutament amb el doble pito, proclamant-se campió veïnal del campionat de dòmino de la festa major del carrer, l’any cinquanta-sis.

 De sobte, quelcom colpejà la porta blanca des de l’altra banda. L’impacte va fer caure la clau de ferro que sempre estava posada. Pel forat del pany, s’escolà un raig de llum  clara, lleument interromput a voltes  per algun cos que s’intuïa que es movia allà mateix. Fins i tot, foren unes dècimes de segon, va semblar distingir-se una rialla enjogassada. La senyora Isabel i el senyor Martí, quedaren estupefactes, com els parroquians que callaren, i després de llançar-se mútuament una llambregada d’enteniment, ficaren de nou la clau i encetaren una conversa de circumstàncies, sense fer cap esment al que havia passat.

Així doncs, pensà aquella nit, bocaterrosa al sofà de casa, el que l’obsessionava de la botiga era la presència d’aquella porta misteriosa. Ara ho veia clar. Què hi havia al seu darrera?

Va passar l’endemà  ocult en un portal a poques passes de la botiga,   a l’encalç dels clients de tota la vida. Curiosament, ningú pogué respondre la pregunta d’on vivien el senyor Martí i la senyora Isabel.

- A la rebotiga?- repetí incrèdulament la senyora Elena- Ca, home! Si allò és una ratera. Amb prou feines ho deuen poder fer servir per emmagatzemar quatre capses.

- Coi!- exclamà l’as del dòmino a la mateixa pregunta- Ara em fas ballar la bala, xicot. No he sabut mai on viuen. A la mateixa escala on hi ha la botiga? Ja hi pots pujar de peus que no, perquè jo hi visc des del cinquanta-cinc, l’any abans que amb el doble pito…- però ja no se l’escoltava perquè el cap li donava voltes. “Com pot ser això?”, es demanava mentre vagava pel carrer.

Dedicà la totalitat de la nit, primer a infondre’s valor per engegar un pla, i en acabat, per a confegir-lo. Estava decidit a arribar al fons d’aquell enigma que li estava trasbalsant la vida. Tenia que  esbrinar  el secret de la porta. Obrir-la i, es trobés el que es trobés, recuperar el control de la seva vida.

Dissenyà una estratègia per a tornar-se a quedar de nit dins la botiga, però aquest cop ben despert, i esperar una hora tranquil·la per actuar. Aquesta vegada, però, no li valdria amagar-se darrera l’expositor de les patates fregides. Des d’aquell incident,  el matrimoni havia traslladat la cadira a l’altre costat de la botiga, just  a tocar de les caixes de verdures. Així que hauria d’esmerçar molt de temps i dissimuli per encabir-s’hi darrera, entre la paret i les caixes.

L’endemà al matí, vigilà el moment en què el senyor Martí aixecà la porta. S’esperà a que hi entressin els primers client. No massa, no fos cas que algun d’aquells xerraires desocupats  li prenguessin la cadira.

Entrà just quan el senyor Martí clavava ganivetada sobre una penca de bacallà, estesa damunt un tascó cilíndric de fusta. Just en el moment de clavar el cop, mirà al nouvingut amb una mirada estranya. Llançà una ràpida llambregada a la seva dona, que havia aturat també el gest d’embolicar uns talls de cansalada.

S’assegué. Va pensar que la sort el somreia, ja que la verdura de les caixes aquell matí eren enormes cols i carbasses, les quals li donarien més cobertura quan s’arraulís al darrera.

Poc a poc van anar entrant més clients, als quals, amb l’excusa que no tenia pressa, anava cedint la tanda. Mil·limètricament decandia el cos cap a les caixes. Precisos moviments a camera lenta que requerien una gran concentració i una rigidesa de músculs, esgotadora. De tant en tant, entre els caps dels parroquians advertia les mirades fugaces del matrimoni. “Ho saben”, es repetia llavors. Però malgrat aquesta sospita que li pessigava l’estómac, persistí en la idea. Cap a mitja tarda ja tan sols li sobresortia mig cos. Maldava per a que no deixés d’arribar clientela. Tingué sort, perquè estaven en dates properes a Nadal i la gent semblava embogida per comprar. Va haver de superar uns moments de tensió, quan ja tan sols se li podria haver vist mig cap, a resultes de la picor que les fulles de col li feien al nas. Si esternudava tot estaria perdut, pensà. Segur que algú, imbuït d’esperit solidari nadalenc es tombaria a dir-li “salut!”, o “Jesús”, que potser per les dates seria el més adequat i aleshores es preguntaria què hi feia en aquella estrambòtica positura. El senyor Martí i la senyora Isabel, que ara ja feia estona que semblaven  haver-se oblidat d’ell, descobririen les seves intencions. Però acotà el cap rera les caixes, just en l’instant en què ja no podia suportar més aquell pessigolleig, i esmorteí l’esternut amb la mà esquerra.

Així, amb les cames lleument arraulides en posició fetal i recolzat al terra sobre el seu costat dret, gairebé perdé la noció del temps. Per fi, la veu amatent del senyor Martí acomiadant una clienta i breus instants després el so metàl·lic de la porta que baixava, li retornà l’alerta als sentits.

- Anem, Isabeleta?- sentí com es dirigia a l’esposa.

- Un moment, Martí. Deixa’m fer la darrera ullada. Són tants records!

- Va, va!, dona. Sense recança. El passat és tan sols això; passat. Som-hi?

- Som-hi- contestà la dona amb un bri d’emoció.

Des de l’amagatall sentí com la clau de ferro furgava dins el pany. Una alenada d’aire fresc inundà la botiga, ensems que una llum groguenca s’escampava dolçament fins a mitja estança. “No han tancat per darrera” es digué. Va deixar passar un temps prudencial, preveient que el matrimoni s’hagués allunyat el suficient per no trobar-se’l. Els músculs semblaven no respondre a la seva voluntat, després de tantes hores de tensió i encongiment. Provant de no fer soroll, sortí del darrera de les caixes. Després de tants dies i tantes hores passades en l’interior d’aquella botiga, podia moure’s amb total seguretat pel seu interior. Per fi pressentí que estava davant la porta. Se sentia el pols a cada trosset de pell.  Les cames li tremolaven. L’aire semblava aturat en algun racó de la gargamella mentre el pit es convertia en un frontó al qual colpejava el cor desbocat. Una fina veta de llum es retallava entre la porta i la paret.

- L’han deixat oberta!- exclamà fora de si.

Va fer cruixir els ossos de la mà abans d’atansar-la. Diposità suaument els dits damunt el caire de la porta, i sentint-se que es llançava a la buidor de l’abisme, empenyé lentament fins a obrir-la. El sol li colpejà els ulls amb força. Ja estava a l’altra banda. Un aire fresc li fregava la cara i el flaire dolç de les flors l’embolcallava juntament amb el resò de veus i rialles llunyanes. Avançà així, sense obrir els ulls, unes quantes passes damunt d’un terra tou que semblava entapissat amb gespa. Sentia, com una sensació de pau, d’alegria serena, li creixia amb la fermesa de l’heura, penetrant-li pels porus de la pell. Per fi desplegà les parpelles. Era just dalt d’un turonet cobert d’herba, tulipes i margarides blaves. Un caminet que semblava dibuixat pel traç d’un infant davallava cap a una plana extensa farcida de conreus, de petits alzinars i pinedes i casetes pintades de blanc. Per tot hi transitava gent, a peu, a cavall, amb carros de pagès. Estols de vailets omplien l’aire amb la cridòria entremaliada dels seus jocs, mentre un home de posat greu sota la roba avellutada, llegia en veu alta un pergamí i en acabat feia sonar una trompeta.

Lluny d’estranyar-se pel que vivia, va sentir néixer-li un somriure confiat. Ara els nanos li feien rotllana divertits i sorpresos de la seva forma  peculiar de vestir, mentre ell els encoratjava picant de mans i girant en sentit contrari, fins que la presència de la senyora Isabel i el senyor Martí, el van fer aturar-se en sec.

- Estàvem segurs que vindries!- digué la senyora Isabel amb un somriure franc i els braços oberts.

El senyor Martí li rodejà les espatlles i tots tres es dirigiren cap una caseta  de fang i palla, sota l’ombra fresca d’una immensa figuera, a tocar d’un riuet emmirallat.

- Què està passant?- feu el noi després de fer un glop d’un vi fresquíssim que li oferí la dona.

El senyor Martí, llançà un sospir que semblava dir que no sabia per on començar.

- Fa molts anys. I quan dic molts, vull dir molts, que en aquest mateix dia que ara vivim, va passar una cosa extraordinària- ara mirava al terra com cercant un missatge escrit de com havia de continuar.

- Que es fa de pregar, aquest home meu!- exclamà la senyora Isabel, mentre passava el drap per la taula- Va home!

- Tot era com ara. El mateix cel blau, el mateix sol, la mateixa tranquillitat… De sobte, però, sense que encara mai ningú hagi pogut explicar el per què ni el com, un gran espetec, com un globus ple d’aire que esclata, va trencar en dos el cel. Un allau de llamps esgarrifosos va abocar-se per aquella mena de forat, com una cortina de llum metàllica que arribava a terra, just on ara és la porta de la botiga. Tot va anar molt de pressa. Ningú va tenir temps de córrer ni d’amagar-se. Tan sols nosaltres …

- I quant va passar tot això?- l’interrompé

Ara el senyor Martí es fregava el front i cercava l’ajut de la dona.

- Fa molt anys- repetí

- Ja m’ho ha dit, això. Però quan, concretament?- preguntà delerós el noi.

- Va ser a l’any mil cent trenta-quatre- contestà l’home gairebé xiuxiuejant de manera imperceptible.

- Què diu?- exclamà l’altre.

- Fixa’t al teu voltant- demanà la senyora Isabel aixecant amb suavitat la barbeta del noi- Mira els vestits, fixa’t allí a baix el castell i els homes que n’entren i surten abillats amb vestits de ferro. Has escoltat com parlaven els nens quan et cantaven a la rotllana? No has notat que el seu català encara no és ben bé com el nostre… Creu-t’ho fill, el Martí no t’enganya.

- Però… però és que no ho entenc.

- M’ho crec, perquè també a nosaltres ens va costar acceptar que viuríem per sempre més en el mateix instant en què el cel s’esquinçà, aquell dia tan llunyà. Vivim en un dia etern on res canvia. Ni l’edat de les persones, ni la temperatura que feia, ni les fulles que penjaven dels arbres arribaran a caure, ni les flors mai es pansiran- explicà el senyor Martí amb cert deix de malenconia.

- I vostès? Com és que vostès…?

- Perquè ho entenguis. Si aquella llum que et deia hagués estat vertaderament un llamp, ens hagués socarrimat només la meitat del cos. El destí va voler que només nosaltres poguéssim passar d’un món a l’altre.

- Com que de sempre ens havíem dedicat al comerç, vam decidir obrir aquesta botiga, que ha anat canviant amb el pas dels anys, perquè, ja se sap que a cada època hi ha els seus gustos- afegí la dona.

- Però a més del que diu la Isabeleta, durant tots aquests anys nosaltres en hem hagut d’encarregar de vigilar- digué el senyor Martí.

- El què?- preguntà el noi.

- La porta!- contestà amb promptitud i orgull l’home- Hem estat els guardians del nostre món.

El noi es fregà els ulls amb gest consirós. Feu un esguard amb les espatlles, com si en el seu interior hagués arribat a la conclusió que allò que li deien i que vivia, ja li estava bé, o si més no que havia d’acceptar-ho.

- I ara?- demanà amb serenitat.

- Ara, per alguna raó que també desconeixem, sembla que ha arribat l’hora de fer el canvi. No sabem perquè, però el cor ens diu que tu ets el nostre substitut. La Isabel i jo, estem cansats. Ara et toca a tu.

El cap li bullia de preguntes. Per què ell? Com podia ser veritat tot plegat?¿ Per què en el fons de la seva ànima no hi havia pànic pel futur que l’esperava, sinó una càlida alegria de tornar a ser a casa?

L’endemà, dissabte, com sempre a primera hora del matí, la persiana metàl·lica de la petita botiga del Passeig Maragall, es tornava a aixecar.

- Bon dia!- feu la primera clienta del dia.

- I bona hora! Què hi posarem reina?- demanà el noi rera el taulell.

ESTACIÓ DESIG

“Sólo ha sido un sueño,

cerillas en un apagón.

Se detuvo el tiempo,

se nos escapó la razón.

Por unos momentos,

huimos de nuestra prisión”

(Sólo ha sido un sueño)

Los Secretos

-         Mal assumpte- mormolà per a ell l’inspector Nathan Farguell. Tot just encara no feia cinc minuts que li havien comunicat el resultat de les  investigacions.

-         No podem esperar més per donar alguna informació als familiars i als periodistes- digué profundament angoixat el President de la Companyia de Transports Metropolitans.

-         Però és precisament aquest, el problema. No existeix cap informació. No els podem oferir cap notícia- intervingué l’Alcalde de Burgtown, capcot , la mirada perduda en  l’enrajolat del terra.

-         Potser la veritat no sigui cap notícia. Però és l’únic que podem contar-lis, per més estrafolària que els pugui resultar a tots plegats. Som-hi- mormolà l’inspector.

En Farguell s’aixecà feixugament de la cadira del despatx del Cap de l’Estació Central, on havia estat coordinant la recerca dels  prop de tres-cents passatgers del metro desapareguts aquell matí. Un degoteig de denúncies per desaparicions havia anat regalimant per cada una de les comissaries de la ciutat, a mida que parents, companys de feina o amistats no donaven senyals de vida en el lloc ni en l’hora convinguda, i ningú en  sabia donar explicacions.

La Brigada de Desapareguts s’havia vist desbordada cap  a última hora del vespre i havia demanat reforços a altres seccions policials.

            Quan l’inspector especial Nathan Farguell fou posat al corrent tingué ràpidament una intuïció del que podia haver passat. Les respostes en aquest món, en la vida que ens ha tocat viure, no són sempre sí o no,  va pensar. Consirós i amb recança, havia tancat la darrera novel·la de l’Oest que l’havia transportat  a un món ideal per a ell, on  el blanc i el negre eren ben definits. Beneït far west ! en el qual els problemes eren sempre  obra de malvats de mig somrís al dormir, i la  solució venia de la mà de tipus contundents, estrella al pit i coltt a  mitja cuixa.

Ara, dempeus rera un improvisat faristol des del qual faria la roda de premsa, sentia la feixuga i tensa soledat del sheriff en el duel contra el mal per restablir la justícia i la veritat. Però davant seu no tenia  adversari. Dispararia paraules que no serien enteses  i que tal vegada rebotarien en la buidor dels altres, ferint-li un xic més la seva vida.

-         Senyores i senyors- s’adreçà fermament per damunt del brogit dels periodistes i familiars. Poc a poc, uns i altres anaren reclamant silenci. La crispació era evident en l’ambient. Alguns no podien contenir un plany histèric.

-         Sóc l’inspector Nathan Farguell- continuà- de la Brigada Especial i he estat comissionat per fer-lis arribar els resultats de les nostres investigacions- sentí com la suor freda del precís instant abans de desenfundar el revòlver li regava el pit i l’esquena. No podia permetre’s, però, que  li tremolés el pols. Ara  no, que arribava el moment de la veritat.  Quina veritat?

-         ¿És cert que el comboi en el que viatjaven s’ha precipitat a la Gran Claveguera Huddser per un antic túnel de quan la Guerra dels Troolers?- engegà tal com raja un periodista amb cara de fura.

-         Quines indemnitzacions als familiars té previstes la Companyia dels Transports Metropolitans?- preguntà un individu vestit elegantment amb jaqueta i corbata i que havia estat contractat com a advocat per una recent creada Comissió d’Afectats de Desaparicions No Explicades, tal com es llegia en la pancarta que brandaven- I en el cas que la informació que acaba d’oferir la premsa sigui certa,   quines quantitats pensa posar a la taula l’Ajuntament de la ciutat?

-         L’Ajuntament, per què?- escridassà  crispadíssim l’Alcalde   des del darrera de Farguell.

-         Per negligència històrica- contestà solemne l’advocat- Article quaranta-set, punt nou del Reglament de …

La cridòria planava entre els assistents i el desconcert entre les autoritats era evident.  Aprofitant el desori, un grup d’encaputxats es despenjaren de la claraboia del sostre amb sengles cordes, ensems que proferien consignes contra la perforació permanent dels subsòls per part de la Companyia del Metro en detriment dels ecosistemes secs de les mosques mudes. Fins i tot un dels activistes, segurament  en un moment vital delicat , aprofitava l’avinentesa per dur penjat de l’esquena un rètol, ” Perdona’m, Dorie”.

- Prou!- cridà l’inspector Farguell, alhora que colpejava amb el puny el faristol.  Com si hagués passat un àngel. Tothom quedà mut i clavat en la seva positura, gairebé com   estàtues de sal- Facin el favor de comportar-se i deixar de fer especulacions.

Esperà uns instants fins que de nou tothom s’assegué al seu lloc i els encaputxats eren ajudats a tocar terra. Només en Farguell, segurament que ningú més que ell en aquella sala, sentí l’udol del vent que arrossegava immenses boles de  soledat pels carrers  polsosos d’alguna ciutat inventada del seu Oest.

-         Els fets són els següents: des de primera hora del matí dues-centes setanta-quatre persones, aparentment sense cap relació o coneixença entre elles, estan desaparegudes. A través de les declaracions preses per la policia als denunciants,  s’arriba a la conclusió que totes aquestes persones conflueixen, en una franja horària concretíssima que aniria entre les vuit i un quart de nou, encara no,  a distintes estacions del metro de l’anomenada  Línia 14. Aquesta evidència s’ha confegit gràcies a les identificacions fetes per alguns de vostès dels seus familiars a través de les gravacions de les cameres instal·lades a les estacions. En canvi, a les cintes de video que enregistren les sortides dels passatgers  des dels vestíbuls cap a les escales que menen al carrer, no apareixen. Cap ni un. Ara bé; el trànsit dels combois ha estat normal durant tot el dia en cada una de les línies. Vull dir que no s’ha produït cap avaria, ni molt menys cap accident.

-         Així doncs- aixecava la mà el mateix periodista - podríem plantejar el segrest massiu com hipòtesi de…

-         Vostè calli i segui- tallà amb contundència Farguell fent que l’altre quedés paralitzat en una ridícula positura en el seu intent de posar-se de peus.

L’inspector , instintivament, abaixà la mà dreta fins a l’alçada de la cuixa i al notar la vella novel·la a punt, com un fidel coltt del quaranta-cinc, trobà el bri de seguretat que necessitava en aquell moment crucial.

-         L’exèrcit ha rastrejat amb l’ajuda de gossos ensinistrats tota la xarxa del metro. Cada una de les estacions, cada un dels túnels, cada una de les botigues dels vestíbuls i altres negocis. S’han desmuntat la totalitat de les escales mecàniques. El Departament d’Història Local de la Universitat ens ha fet arribar còpies dels plànols de les antigues xarxes de túnels i refugis emprats a la Guerra dels Troolers. L’Institut Municipal d’Enllumenat i Clavegueram ha reforçat la recerca amb la totalitat del seu personal disponible,  ja que existeixen trams paral·lels entre el metro i les clavegueres de la ciutat fundacional. Doncs bé; els he de comunicar que  tots aquests esforços en resultat estèrils. Res de res.

-         Una mostra més de la incompetència de l’actual equip de govern de la ciutat. El temps de reacció ha estat excessiu per manca de decisió- arengà el cap de l’oposició política de Burgtown, present a la sala.

-         Sí! té raó - escridassà una dona gran vestida de negre, auricular de ràdio a l’oïda esquerra i un parell d’agulles de fer mitja sota les aixelles - I a més no ens apugen les pensions a les vídues!

El polític li  estrenyia la mà  alhora que   prometia millores en aquell important tema. Mentre tant, components del seu partit distribuïen enganxines del líder, amb prestesa i somriures, i fins i tot li atansaven un nadó que  arrencaren dels braços de sa mare, asseguda cap a les cadires del darrera.

-         Ordre! O manaré que els facin fora!- cridava Farguell tot just per damunt dels primers acords de la sintonia de la campanya electoral del candidat i del cor dels seus seguidors que havien improvisat amb  promptitud el lema “Per  a que no et perdis, vota McFredis“.

A un senyal de l’inspector quatre agents de la policia van fer fora a empentes en McFredis i els seus acompanyants, que ara amenaçaven amb mocions de censures i tribunals constitucionals. L’Alcalde somreia per sota el nas i movia negativament el cap, en un estudiat gest amb missatge subliminal que venia a dir: “Ja veieu, pobrissó, si no es pot representar ni a ell mateix , el xitxarel·lo”.

-         Així doncs, la interpretació d’aquest assumpte, a la llum de les dades que ens aporten les investigacions, és la següent- L’expectació a la sala podia moldejar-se com el fang en les mans del terrisser i adoptar qualsevol forma. Incredulitat, desesperació, pànic… Va desplegar els llavis i va sentir que el tret lliscava canó amunt del revòlver. “Però no hi ha ningú a l’altra banda. No hi mal, no existeix delicte”, pensà fugaçment Farguell.

-         Les víctimes de la desaparició, ho són voluntàriament- les seves paraules van anar seguides d’un murmuri general- Hi ha un precedent, a la nostra ciutat, en aquest tipus de situació. L’any trenta-dos, pocs mesos després de la inauguració d’aquesta línia, la completa totalitat dels passatgers d’un metro van decidir, també, desaparèixer.

-         Ens vol fer creure- preguntà una dona de mitja edat, amb fila d’executiva- que  és possible que dues-centes setanta-quatre persones i cincs vagons de metro poden esfumar-se així com així?

-          A més. Com  i per què  es podrien posar d’acord tantes persones que mai s’havien vist entre elles?- preguntà  perplex un xicot de trets orientals.

-         És una simple qüestió de suma de voluntats - contestà Farguell- Un dia qualsevol, l’atzar fa que els desigs més íntims i abassegadors dels qui s’esperen a l’andana es transformin en una potent força que fa que el Metro passi. Aleshores, hi pugen i cadascú fa el seu trajecte. No ho tenien per què tenir planificat. Segurament ni van parlar-se.

-         Està  fent referència a una mena de Metro fantasma?- preguntà amb deix burleta un home amb fila d’intel·lectual descregut, alhora que amb  dos dits de cada mà dibuixava en l’aire unes  cometes.

-         Correcte- i el laconisme i seguretat de l’inspector li glaçà la mitja rialla- Potser no coneixien prou bé les profunditats de l’esperit de les persones a les que cerquen. Segurament un desfici de felicitat  les portà a emprendre un viatge definitiu que  les hauria de conduir a altres estacions, més felices i satisfactòries.

L’intel·lectual, recuperat el tremp i ferit en l’orgull, buscava desmuntar aquells arguments.

-         Però… encara que li  concedíssim un pic de credibilitat a aquesta bogeria, hi ha elements que no hi encaixen.

-          Com per exemple?-  demanà l’inspector.

-         Com per exemple un simple detall del càlcul del temps i de la distància. Vull dir que no tots els passatgers d’aquest Metro fantasma, per dir-ho d’alguna manera, van pujar a la mateixa estació. Vostè ha dit que la desaparició va tenir lloc en una franja de temps d’entre deu i quinze minuts. Si tenim en compte que la Línia 14 consta de vint-i-tres estacions i que la mitjana de temps emprat per un Metro entre estació i estació és, aproximadament, de tres minuts, això ens indica que entre el primer viatger a pujar i l’últim, va transcórrer més d’una hora- un xiuxiueig col·lectiu planà per la sala alhora que la totalitat de les mirades es clavaven expectants en l’inspector.

-         Tècnicament, això que diu és cert. I si estiguéssim davant d’un cas de la realitat quotidiana serviria per menysprear la hipòtesi. Però cregui’m que estem parlant d’una altra cosa. Parlem  d’un moment  escàpol; del temps fugisser que dura el sospir lleu per una utopia. Parlem de la impactant i breu xera  que provoquen el sopor i la buidor en la foguera dels somnis. Només així es pot entendre la situació que ens ocupa.

Potser el tret no havia tocat tou, però semblà prou intimidatori. El silenci era corprenedor. En Farguell flairava l’olor de la pólvora que havien deixat les seves paraules. Tothom restava entotsolat amb els seus pensaments i records. Provava, cadascú, de sotjar els detalls que van obviar en   amics i familiars desapareguts  que  ajudessin a confirmar existències possiblement torturades. I creien, cada un dels presents, amb les restes dels naufragis amb què topaven, que l’explicació de Farguell era prou versemblant, i encara més; era la resposta correcta a aquelles desaparicions.

Lentament, a mida que els presents semblaven haver endreçat el desori de la consciència, van anar abandonant l’estança amb la sensació compartida del dolor pels éssers perduts, segurament per sempre, i l’amarg alleugeriment de conèixer-ne la resposta.

Per fi l’inspector restà sol, encara dret darrera el faristol. Algú de la Companyia li havia demanat que s’assegurés de deixar ben barrada la reixa metàl·lica que donava al carrer, quan abandonés les instal·lacions. Havia rebut sense fer cap cas, un gavadal de palmells a l’esquena, segurament de l’Alcalde i del President de la Companyia dels Transports Metropolitans, agraïts per haver-los exonerat de qualsevol responsabilitat en aquell episodi. “Clar, si van ser ells que van voler fer-se fonedissos…!” li va semblar que deia una veu oficial.

 Va butxaquejar per la gavardina fins aconseguir la novel·la. Baixà les escales de la sala, mentre pel fil musical sonava una trista balada de Los Secretos i caminà per l’andana sense deixar de llegir. “Carsson City s’ha convertit en un cau de brivalls des que el sheriff Mulligan va fer l’aleta. Caldria algú ràpid amb el revòlver que els donés a provar de la seva mateixa medecina”

- Mal assumpte- mormolà per a ell l’inspector Nathan Farguell. I d’esma s’arraulí al seient  a tocar de la finestra. Un xiulet indicà que les portes tancaven. Poc després, el Metro, seguit d’una intrèpida horda de  bandits sorgida de les ombres, es llançava cap a la foscor del túnel, direcció a l’Estació Desig.

 Entre los años 1989 y 1992 tuve la suerte de relacionarme con don Pedro Távara. Durante el citado período se estableció en Barcelona como consejero delegado de la UNESCO, para colaborar en la elaboración del programa olímpico. Su tarea consistía en comisariar distintas exposiciones artísticas que el Ayuntamiento de Barcelona quería ofrecer a los los miles de turistas que se desplazarían a la ciudad atraídos por el evento deportivo. Don Pedro aceptó encantado la invitación de la UNESCO, fascinado como siempre ha estado por la Ciudad Condal desde los lejanos tiempos en que sirvió al intendente don José Patiño, recomendado por el Conde de Bergeyck.  Don José Patiño fue uno de los redactores del Decreto de Nueva Planta , en 1716, que habría de sumir al Principado catalán en uno de sus más oscuros episodios. Don Pedro Távara, hombre de alma sensible y generosa, jamás estuvo de acuerdo con aquella ley que entendía deshonrosa para un pueblo al que él admiraba por su laboriosidad y coraje. Antes de abandonar con mal dismuladas excusas su cargo en la Intendencia de Barcelona, dedicó largos meses al estudio de la historia y la lengua catalanas. Por ello, cuando se reencontró con la ciudad, quiso utilizar esta lengua para escribir un sencillo compendio de cuentos que yo tuve el honor de revisar lingüísticamente, sobre todo para actualizar algunas palabras y expresiones que se utilizaban en el siglo XVIII.

CONTES SILDAUS estuvo en la imprenta de la desaparecida editorial Atzucac, mi antiguo trabajo, pero jamás vio la luz porque don Pedro Távara jamás acudió a la firma del contrato. Era el día 27 de septiembre. Fue un día lluvioso y frío, con una extraña luz cobriza tintando el paisaje. Un día misterioso que se llevó todo rastro de don Pedro Távara.

En el otoño de 2005 volví a tener noticias de Távara gracias a un encuentro, no creo que casual, en la Plaza Mayor de Zamora. Don Pedro tiene fijada en la ciudad del Duero la más entrañable de sus moradas. Tuve el placer de compartir mesa, mantel y conversación con este mago del tiempo y de las palabras, en su palacete de la calle de la Rúa de los Notarios. Él me animó a publicar las historias que yo le relataba, apuntadas únicamente a modo de larvas literarias en las hojas de mi Moleskine. No sé aún cómo, ni por qué sucedió. Al llegar a Catalunya recibí un correo electrónico del director del semario El 3 de Vuit, invitándome a escribir una columna de opinión, cada semana. Los artículos, que he tenido la desfachatez de colgar junto a los CONTES SILDAUS de don Pedro, van encabezados por el lema de la columna: ARA UNA TE’N DIRÉ…