CONTES SILDAUS
LA PORTA
La xafogor de Barcelona li amarava el cos, aquella tarda d’estiu. Ja feia dies que s’havia instal·lat l’ordinador a la taula del menjador per aprofitar alguna que altra glopada d’aire que de tant en tant entrava pel balcó.
Des de bon matí que treballava per lliurar a temps la pàgina web que uns clients alemanys li havien encarregat. Malgrat que la seva filosofia de treball es basava en comprendre, amb tots els ets i uts, el producte per tal de presentar-lo de la manera més eficient, ja feia dies que havia llançat la tovallola davant l’enigma que per a ell representaven aquelles peces metàl·liques que resultaven ser els components d’un satèl·lit de comunicació, amb nom de robot de la Guerra de les Galàxies. Els ulls li coïen. Es notava la boca pastosa. Va recordar que el darrer refresc l’havia fet fonedís en algun moment del dia, al veure la llauna caiguda sobre la butaca. Va decidir baixar al carrer i asseure’s en la terrassa d’un bar. Aviat comprovà, però, que trobar a Barcelona un establiment obert al bell mig d’agost, i més a les quatre de la tarda, era una missió quasi més impossible que comprendre per a què servien les peces alemanyes que apareixien al web. Va caminar per la cera de muntanya ben bé un quart d’hora sense èxit. Va creuar a l’altre costat del passeig, desfent la caminada, amb el mateix resultat. Cap terrassa, cap aparell d’aire condicionat amb bar. Finalment, a pocs números de casa seva, va descobrir una botigueta. Era d’aquelles de “tota la vida”. Fruites, detergents, capses de galetes, penques de bacallà en remull, bosses de sucre, llaminadures per a la canalla… Tot plegat produïa una olor peculiar que el transportava a la infantesa, just al colmado de sota casa seva.
Un matrimoni d’avançada edat dirigia la botiga, ell amb bata blava, ella amb un davantal impol·lut de color blanc.
- Digui jove- digué la senyora Isabel aixecant-se de la cadira en la qual cosia .
El senyor Martí feinejava rera el taulell. Enfilat en una escala, col·locava pots de conserva en un altell, amb l’ajut d’un bastó acabat en una mena d’argolla.
Demanà unes quantes llaunes fredes de refresc, i no se’n pogué estar d’obrir-ne una allà mateix.
- Segui, segui- digué la senyora Isabel assenyalant la cadira- Està amarat de suor, pobrissó.
- No m’estranya- afegí el senyor Martí- Caminar en aquestes hores per Barcelona no deu ser gaire diferent que fer-ho pel Sàhara.
La senyora Isabel reia l’ocurrència del marit, amb un riure clar i encomanadís.
- Segur que no s’hi està per gust a la ciutat, aquest xicot- continuà la dona- No fa vacances?
I després d’aquell refresc em vingué un altre, i en acabat un altre acompanyat d’unes galetetes salades, tots tres asseguts en sengles cadires de platja, a tocar de la porta oberta.
Cap el tard, quan el sol no s’acarnissava tant sobre els carrers, entraren a la botiga uns quants parroquians que també s’afegiren a la improvisada tertúlia. En realitat compraren coses sense importància, com s i fos l’excusa diària per anar a petar la xerrada.
Després d’aquell dia en Pere sentí néixer-li la imperiosa necessitat de visitar cada dia la botiga del Passeig Maragall. Era una mena de desfici des que es llevava. Al començament d’aquella estranya actitud hi baixava tres o quatre cops al dia, aprofitant els recessos que ell mateix es marcava en la feina. Aviat s’adonà que aquests intervals es succeïen amb més continuïtat i que les estades a la botiga es perllongaven més en el temps. Al cap d’un mes de la primera visita, aproximadament, va començar a experimentar una irracional angoixa en apropar-se l’hora de tancar l’establiment. La nit li semblava no acabar-se mai, i es sorprenia a ell mateix a altes hores de la matinada, esperant l’arribada de les primeres llums del matí, rera les cortines del balcó. No descansava, i durant el dia, primerament li era impossible concentrar-se en la feina, i finalment ja no se n’ocupava d’ella, de manera que decidí desconnectar el telèfon per no haver de donar més excuses als clients alemanys.
El petit pis havia esdevingut una mena de magatzem desendreçat, amb tot allò que comprava a la botiga per justificar insistentment la seva presència, i que no consumia degut al seu estat de desfici.
Quelcom en el subconscient maldava per trobar la causa d’aquella malaltissa atracció que li encomanava la botiga. S’adonava que en realitat no era la companyia de la gent el que cercava. Ni tan sols les converses sobre les tafaneries del barri. De fet, ja feia setmanes que no obria boca. S’arraulia en una cadira rera la porta i passava hores com hipnotitzat. Fins i tot, amb l’arribada de les primeres fresques de la tardor, molts cops havia quedat pràcticament colgat sota muntanyes de jaquetes i anoraks que els clients li anaven deixant al damunt, per falta de penjadors a la botiga, perquè el senyor Martí i la senyora Isabel eren fredolics de mena i engegaven l’estufa de gas a tota pastilla.
Un dia va passar que el matrimoni va arribar a baixar la porta metàl·lica de l’establiment, amb ell a dins, sense adornar-se que havia quedat totalment parapetat rera un gran expositor de patates fregides que havia instal·lat com a promoció una coneguda empresa del ram. El senyor Martí el va trobar l’endemà a primera hora, en la mateixa positura d’estar-se assegut, dormit profundament. I precisament fou aquell fet, o millor dit, les circumstàncies que envoltaren aquell fet, el que li començà a fer brillar una petita llum dins el seu cervell espessit. Perquè… per on havien sortit i entrat, els botiguers? La tarda en què va quedar tancat, havia sentit perfectament com el senyor Martí baixava la porta de la botiga des de l’interior, i al matí, l’operació d’aixecar-la també es va fer des de dintre. Tindrien l’habitatge rera aquella porta blanca que mai s’obria, rera el taulell? Recordà el que passà feia uns dies. La botiga era plena de clients i com sempre hi regnava un bon ambient. La senyora Elena, com era habitual, deixava a l’alçada del betum la seva jove, atribuint-li totes les faltes que segurament ja constaven en el manual de la Inquisició, en el capítol dedicat a les bruixes. El senyor Benet, atent a la proverbial destresa en tallar el pernil dolç que tenia la senyora Isabel, explicava per enèsima vegada com va tancar astutament amb el doble pito, proclamant-se campió veïnal del campionat de dòmino de la festa major del carrer, l’any cinquanta-sis.
De sobte, quelcom colpejà la porta blanca des de l’altra banda. L’impacte va fer caure la clau de ferro que sempre estava posada. Pel forat del pany, s’escolà un raig de llum clara, lleument interromput a voltes per algun cos que s’intuïa que es movia allà mateix. Fins i tot, foren unes dècimes de segon, va semblar distingir-se una rialla enjogassada. La senyora Isabel i el senyor Martí, quedaren estupefactes, com els parroquians que callaren, i després de llançar-se mútuament una llambregada d’enteniment, ficaren de nou la clau i encetaren una conversa de circumstàncies, sense fer cap esment al que havia passat.
Així doncs, pensà aquella nit, bocaterrosa al sofà de casa, el que l’obsessionava de la botiga era la presència d’aquella porta misteriosa. Ara ho veia clar. Què hi havia al seu darrera?
Va passar l’endemà ocult en un portal a poques passes de la botiga, a l’encalç dels clients de tota la vida. Curiosament, ningú pogué respondre la pregunta d’on vivien el senyor Martí i la senyora Isabel.
- A la rebotiga?- repetí incrèdulament la senyora Elena- Ca, home! Si allò és una ratera. Amb prou feines ho deuen poder fer servir per emmagatzemar quatre capses.
- Coi!- exclamà l’as del dòmino a la mateixa pregunta- Ara em fas ballar la bala, xicot. No he sabut mai on viuen. A la mateixa escala on hi ha la botiga? Ja hi pots pujar de peus que no, perquè jo hi visc des del cinquanta-cinc, l’any abans que amb el doble pito…- però ja no se l’escoltava perquè el cap li donava voltes. “Com pot ser això?”, es demanava mentre vagava pel carrer.
Dedicà la totalitat de la nit, primer a infondre’s valor per engegar un pla, i en acabat, per a confegir-lo. Estava decidit a arribar al fons d’aquell enigma que li estava trasbalsant la vida. Tenia que esbrinar el secret de la porta. Obrir-la i, es trobés el que es trobés, recuperar el control de la seva vida.
Dissenyà una estratègia per a tornar-se a quedar de nit dins la botiga, però aquest cop ben despert, i esperar una hora tranquil·la per actuar. Aquesta vegada, però, no li valdria amagar-se darrera l’expositor de les patates fregides. Des d’aquell incident, el matrimoni havia traslladat la cadira a l’altre costat de la botiga, just a tocar de les caixes de verdures. Així que hauria d’esmerçar molt de temps i dissimuli per encabir-s’hi darrera, entre la paret i les caixes.
L’endemà al matí, vigilà el moment en què el senyor Martí aixecà la porta. S’esperà a que hi entressin els primers client. No massa, no fos cas que algun d’aquells xerraires desocupats li prenguessin la cadira.
Entrà just quan el senyor Martí clavava ganivetada sobre una penca de bacallà, estesa damunt un tascó cilíndric de fusta. Just en el moment de clavar el cop, mirà al nouvingut amb una mirada estranya. Llançà una ràpida llambregada a la seva dona, que havia aturat també el gest d’embolicar uns talls de cansalada.
S’assegué. Va pensar que la sort el somreia, ja que la verdura de les caixes aquell matí eren enormes cols i carbasses, les quals li donarien més cobertura quan s’arraulís al darrera.
Poc a poc van anar entrant més clients, als quals, amb l’excusa que no tenia pressa, anava cedint la tanda. Mil·limètricament decandia el cos cap a les caixes. Precisos moviments a camera lenta que requerien una gran concentració i una rigidesa de músculs, esgotadora. De tant en tant, entre els caps dels parroquians advertia les mirades fugaces del matrimoni. “Ho saben”, es repetia llavors. Però malgrat aquesta sospita que li pessigava l’estómac, persistí en la idea. Cap a mitja tarda ja tan sols li sobresortia mig cos. Maldava per a que no deixés d’arribar clientela. Tingué sort, perquè estaven en dates properes a Nadal i la gent semblava embogida per comprar. Va haver de superar uns moments de tensió, quan ja tan sols se li podria haver vist mig cap, a resultes de la picor que les fulles de col li feien al nas. Si esternudava tot estaria perdut, pensà. Segur que algú, imbuït d’esperit solidari nadalenc es tombaria a dir-li “salut!”, o “Jesús”, que potser per les dates seria el més adequat i aleshores es preguntaria què hi feia en aquella estrambòtica positura. El senyor Martí i la senyora Isabel, que ara ja feia estona que semblaven haver-se oblidat d’ell, descobririen les seves intencions. Però acotà el cap rera les caixes, just en l’instant en què ja no podia suportar més aquell pessigolleig, i esmorteí l’esternut amb la mà esquerra.
Així, amb les cames lleument arraulides en posició fetal i recolzat al terra sobre el seu costat dret, gairebé perdé la noció del temps. Per fi, la veu amatent del senyor Martí acomiadant una clienta i breus instants després el so metàl·lic de la porta que baixava, li retornà l’alerta als sentits.
- Anem, Isabeleta?- sentí com es dirigia a l’esposa.
- Un moment, Martí. Deixa’m fer la darrera ullada. Són tants records!
- Va, va!, dona. Sense recança. El passat és tan sols això; passat. Som-hi?
- Som-hi- contestà la dona amb un bri d’emoció.
Des de l’amagatall sentí com la clau de ferro furgava dins el pany. Una alenada d’aire fresc inundà la botiga, ensems que una llum groguenca s’escampava dolçament fins a mitja estança. “No han tancat per darrera” es digué. Va deixar passar un temps prudencial, preveient que el matrimoni s’hagués allunyat el suficient per no trobar-se’l. Els músculs semblaven no respondre a la seva voluntat, després de tantes hores de tensió i encongiment. Provant de no fer soroll, sortí del darrera de les caixes. Després de tants dies i tantes hores passades en l’interior d’aquella botiga, podia moure’s amb total seguretat pel seu interior. Per fi pressentí que estava davant la porta. Se sentia el pols a cada trosset de pell. Les cames li tremolaven. L’aire semblava aturat en algun racó de la gargamella mentre el pit es convertia en un frontó al qual colpejava el cor desbocat. Una fina veta de llum es retallava entre la porta i la paret.
- L’han deixat oberta!- exclamà fora de si.
Va fer cruixir els ossos de la mà abans d’atansar-la. Diposità suaument els dits damunt el caire de la porta, i sentint-se que es llançava a la buidor de l’abisme, empenyé lentament fins a obrir-la. El sol li colpejà els ulls amb força. Ja estava a l’altra banda. Un aire fresc li fregava la cara i el flaire dolç de les flors l’embolcallava juntament amb el resò de veus i rialles llunyanes. Avançà així, sense obrir els ulls, unes quantes passes damunt d’un terra tou que semblava entapissat amb gespa. Sentia, com una sensació de pau, d’alegria serena, li creixia amb la fermesa de l’heura, penetrant-li pels porus de la pell. Per fi desplegà les parpelles. Era just dalt d’un turonet cobert d’herba, tulipes i margarides blaves. Un caminet que semblava dibuixat pel traç d’un infant davallava cap a una plana extensa farcida de conreus, de petits alzinars i pinedes i casetes pintades de blanc. Per tot hi transitava gent, a peu, a cavall, amb carros de pagès. Estols de vailets omplien l’aire amb la cridòria entremaliada dels seus jocs, mentre un home de posat greu sota la roba avellutada, llegia en veu alta un pergamí i en acabat feia sonar una trompeta.
Lluny d’estranyar-se pel que vivia, va sentir néixer-li un somriure confiat. Ara els nanos li feien rotllana divertits i sorpresos de la seva forma peculiar de vestir, mentre ell els encoratjava picant de mans i girant en sentit contrari, fins que la presència de la senyora Isabel i el senyor Martí, el van fer aturar-se en sec.
- Estàvem segurs que vindries!- digué la senyora Isabel amb un somriure franc i els braços oberts.
El senyor Martí li rodejà les espatlles i tots tres es dirigiren cap una caseta de fang i palla, sota l’ombra fresca d’una immensa figuera, a tocar d’un riuet emmirallat.
- Què està passant?- feu el noi després de fer un glop d’un vi fresquíssim que li oferí la dona.
El senyor Martí, llançà un sospir que semblava dir que no sabia per on començar.
- Fa molts anys. I quan dic molts, vull dir molts, que en aquest mateix dia que ara vivim, va passar una cosa extraordinària- ara mirava al terra com cercant un missatge escrit de com havia de continuar.
- Que es fa de pregar, aquest home meu!- exclamà la senyora Isabel, mentre passava el drap per la taula- Va home!
- Tot era com ara. El mateix cel blau, el mateix sol, la mateixa tranquillitat… De sobte, però, sense que encara mai ningú hagi pogut explicar el per què ni el com, un gran espetec, com un globus ple d’aire que esclata, va trencar en dos el cel. Un allau de llamps esgarrifosos va abocar-se per aquella mena de forat, com una cortina de llum metàllica que arribava a terra, just on ara és la porta de la botiga. Tot va anar molt de pressa. Ningú va tenir temps de córrer ni d’amagar-se. Tan sols nosaltres …
- I quant va passar tot això?- l’interrompé
Ara el senyor Martí es fregava el front i cercava l’ajut de la dona.
- Fa molt anys- repetí
- Ja m’ho ha dit, això. Però quan, concretament?- preguntà delerós el noi.
- Va ser a l’any mil cent trenta-quatre- contestà l’home gairebé xiuxiuejant de manera imperceptible.
- Què diu?- exclamà l’altre.
- Fixa’t al teu voltant- demanà la senyora Isabel aixecant amb suavitat la barbeta del noi- Mira els vestits, fixa’t allí a baix el castell i els homes que n’entren i surten abillats amb vestits de ferro. Has escoltat com parlaven els nens quan et cantaven a la rotllana? No has notat que el seu català encara no és ben bé com el nostre… Creu-t’ho fill, el Martí no t’enganya.
- Però… però és que no ho entenc.
- M’ho crec, perquè també a nosaltres ens va costar acceptar que viuríem per sempre més en el mateix instant en què el cel s’esquinçà, aquell dia tan llunyà. Vivim en un dia etern on res canvia. Ni l’edat de les persones, ni la temperatura que feia, ni les fulles que penjaven dels arbres arribaran a caure, ni les flors mai es pansiran- explicà el senyor Martí amb cert deix de malenconia.
- I vostès? Com és que vostès…?
- Perquè ho entenguis. Si aquella llum que et deia hagués estat vertaderament un llamp, ens hagués socarrimat només la meitat del cos. El destí va voler que només nosaltres poguéssim passar d’un món a l’altre.
- Com que de sempre ens havíem dedicat al comerç, vam decidir obrir aquesta botiga, que ha anat canviant amb el pas dels anys, perquè, ja se sap que a cada època hi ha els seus gustos- afegí la dona.
- Però a més del que diu la Isabeleta, durant tots aquests anys nosaltres en hem hagut d’encarregar de vigilar- digué el senyor Martí.
- El què?- preguntà el noi.
- La porta!- contestà amb promptitud i orgull l’home- Hem estat els guardians del nostre món.
El noi es fregà els ulls amb gest consirós. Feu un esguard amb les espatlles, com si en el seu interior hagués arribat a la conclusió que allò que li deien i que vivia, ja li estava bé, o si més no que havia d’acceptar-ho.
- I ara?- demanà amb serenitat.
- Ara, per alguna raó que també desconeixem, sembla que ha arribat l’hora de fer el canvi. No sabem perquè, però el cor ens diu que tu ets el nostre substitut. La Isabel i jo, estem cansats. Ara et toca a tu.
El cap li bullia de preguntes. Per què ell? Com podia ser veritat tot plegat?¿ Per què en el fons de la seva ànima no hi havia pànic pel futur que l’esperava, sinó una càlida alegria de tornar a ser a casa?
L’endemà, dissabte, com sempre a primera hora del matí, la persiana metàl·lica de la petita botiga del Passeig Maragall, es tornava a aixecar.
- Bon dia!- feu la primera clienta del dia.
- I bona hora! Què hi posarem reina?- demanà el noi rera el taulell.
