ESTACIÓ DESIG

“Sólo ha sido un sueño,

cerillas en un apagón.

Se detuvo el tiempo,

se nos escapó la razón.

Por unos momentos,

huimos de nuestra prisión”

(Sólo ha sido un sueño)

Los Secretos

-         Mal assumpte- mormolà per a ell l’inspector Nathan Farguell. Tot just encara no feia cinc minuts que li havien comunicat el resultat de les  investigacions.

-         No podem esperar més per donar alguna informació als familiars i als periodistes- digué profundament angoixat el President de la Companyia de Transports Metropolitans.

-         Però és precisament aquest, el problema. No existeix cap informació. No els podem oferir cap notícia- intervingué l’Alcalde de Burgtown, capcot , la mirada perduda en  l’enrajolat del terra.

-         Potser la veritat no sigui cap notícia. Però és l’únic que podem contar-lis, per més estrafolària que els pugui resultar a tots plegats. Som-hi- mormolà l’inspector.

En Farguell s’aixecà feixugament de la cadira del despatx del Cap de l’Estació Central, on havia estat coordinant la recerca dels  prop de tres-cents passatgers del metro desapareguts aquell matí. Un degoteig de denúncies per desaparicions havia anat regalimant per cada una de les comissaries de la ciutat, a mida que parents, companys de feina o amistats no donaven senyals de vida en el lloc ni en l’hora convinguda, i ningú en  sabia donar explicacions.

La Brigada de Desapareguts s’havia vist desbordada cap  a última hora del vespre i havia demanat reforços a altres seccions policials.

            Quan l’inspector especial Nathan Farguell fou posat al corrent tingué ràpidament una intuïció del que podia haver passat. Les respostes en aquest món, en la vida que ens ha tocat viure, no són sempre sí o no,  va pensar. Consirós i amb recança, havia tancat la darrera novel·la de l’Oest que l’havia transportat  a un món ideal per a ell, on  el blanc i el negre eren ben definits. Beneït far west ! en el qual els problemes eren sempre  obra de malvats de mig somrís al dormir, i la  solució venia de la mà de tipus contundents, estrella al pit i coltt a  mitja cuixa.

Ara, dempeus rera un improvisat faristol des del qual faria la roda de premsa, sentia la feixuga i tensa soledat del sheriff en el duel contra el mal per restablir la justícia i la veritat. Però davant seu no tenia  adversari. Dispararia paraules que no serien enteses  i que tal vegada rebotarien en la buidor dels altres, ferint-li un xic més la seva vida.

-         Senyores i senyors- s’adreçà fermament per damunt del brogit dels periodistes i familiars. Poc a poc, uns i altres anaren reclamant silenci. La crispació era evident en l’ambient. Alguns no podien contenir un plany histèric.

-         Sóc l’inspector Nathan Farguell- continuà- de la Brigada Especial i he estat comissionat per fer-lis arribar els resultats de les nostres investigacions- sentí com la suor freda del precís instant abans de desenfundar el revòlver li regava el pit i l’esquena. No podia permetre’s, però, que  li tremolés el pols. Ara  no, que arribava el moment de la veritat.  Quina veritat?

-         ¿És cert que el comboi en el que viatjaven s’ha precipitat a la Gran Claveguera Huddser per un antic túnel de quan la Guerra dels Troolers?- engegà tal com raja un periodista amb cara de fura.

-         Quines indemnitzacions als familiars té previstes la Companyia dels Transports Metropolitans?- preguntà un individu vestit elegantment amb jaqueta i corbata i que havia estat contractat com a advocat per una recent creada Comissió d’Afectats de Desaparicions No Explicades, tal com es llegia en la pancarta que brandaven- I en el cas que la informació que acaba d’oferir la premsa sigui certa,   quines quantitats pensa posar a la taula l’Ajuntament de la ciutat?

-         L’Ajuntament, per què?- escridassà  crispadíssim l’Alcalde   des del darrera de Farguell.

-         Per negligència històrica- contestà solemne l’advocat- Article quaranta-set, punt nou del Reglament de …

La cridòria planava entre els assistents i el desconcert entre les autoritats era evident.  Aprofitant el desori, un grup d’encaputxats es despenjaren de la claraboia del sostre amb sengles cordes, ensems que proferien consignes contra la perforació permanent dels subsòls per part de la Companyia del Metro en detriment dels ecosistemes secs de les mosques mudes. Fins i tot un dels activistes, segurament  en un moment vital delicat , aprofitava l’avinentesa per dur penjat de l’esquena un rètol, ” Perdona’m, Dorie”.

- Prou!- cridà l’inspector Farguell, alhora que colpejava amb el puny el faristol.  Com si hagués passat un àngel. Tothom quedà mut i clavat en la seva positura, gairebé com   estàtues de sal- Facin el favor de comportar-se i deixar de fer especulacions.

Esperà uns instants fins que de nou tothom s’assegué al seu lloc i els encaputxats eren ajudats a tocar terra. Només en Farguell, segurament que ningú més que ell en aquella sala, sentí l’udol del vent que arrossegava immenses boles de  soledat pels carrers  polsosos d’alguna ciutat inventada del seu Oest.

-         Els fets són els següents: des de primera hora del matí dues-centes setanta-quatre persones, aparentment sense cap relació o coneixença entre elles, estan desaparegudes. A través de les declaracions preses per la policia als denunciants,  s’arriba a la conclusió que totes aquestes persones conflueixen, en una franja horària concretíssima que aniria entre les vuit i un quart de nou, encara no,  a distintes estacions del metro de l’anomenada  Línia 14. Aquesta evidència s’ha confegit gràcies a les identificacions fetes per alguns de vostès dels seus familiars a través de les gravacions de les cameres instal·lades a les estacions. En canvi, a les cintes de video que enregistren les sortides dels passatgers  des dels vestíbuls cap a les escales que menen al carrer, no apareixen. Cap ni un. Ara bé; el trànsit dels combois ha estat normal durant tot el dia en cada una de les línies. Vull dir que no s’ha produït cap avaria, ni molt menys cap accident.

-         Així doncs- aixecava la mà el mateix periodista - podríem plantejar el segrest massiu com hipòtesi de…

-         Vostè calli i segui- tallà amb contundència Farguell fent que l’altre quedés paralitzat en una ridícula positura en el seu intent de posar-se de peus.

L’inspector , instintivament, abaixà la mà dreta fins a l’alçada de la cuixa i al notar la vella novel·la a punt, com un fidel coltt del quaranta-cinc, trobà el bri de seguretat que necessitava en aquell moment crucial.

-         L’exèrcit ha rastrejat amb l’ajuda de gossos ensinistrats tota la xarxa del metro. Cada una de les estacions, cada un dels túnels, cada una de les botigues dels vestíbuls i altres negocis. S’han desmuntat la totalitat de les escales mecàniques. El Departament d’Història Local de la Universitat ens ha fet arribar còpies dels plànols de les antigues xarxes de túnels i refugis emprats a la Guerra dels Troolers. L’Institut Municipal d’Enllumenat i Clavegueram ha reforçat la recerca amb la totalitat del seu personal disponible,  ja que existeixen trams paral·lels entre el metro i les clavegueres de la ciutat fundacional. Doncs bé; els he de comunicar que  tots aquests esforços en resultat estèrils. Res de res.

-         Una mostra més de la incompetència de l’actual equip de govern de la ciutat. El temps de reacció ha estat excessiu per manca de decisió- arengà el cap de l’oposició política de Burgtown, present a la sala.

-         Sí! té raó - escridassà una dona gran vestida de negre, auricular de ràdio a l’oïda esquerra i un parell d’agulles de fer mitja sota les aixelles - I a més no ens apugen les pensions a les vídues!

El polític li  estrenyia la mà  alhora que   prometia millores en aquell important tema. Mentre tant, components del seu partit distribuïen enganxines del líder, amb prestesa i somriures, i fins i tot li atansaven un nadó que  arrencaren dels braços de sa mare, asseguda cap a les cadires del darrera.

-         Ordre! O manaré que els facin fora!- cridava Farguell tot just per damunt dels primers acords de la sintonia de la campanya electoral del candidat i del cor dels seus seguidors que havien improvisat amb  promptitud el lema “Per  a que no et perdis, vota McFredis“.

A un senyal de l’inspector quatre agents de la policia van fer fora a empentes en McFredis i els seus acompanyants, que ara amenaçaven amb mocions de censures i tribunals constitucionals. L’Alcalde somreia per sota el nas i movia negativament el cap, en un estudiat gest amb missatge subliminal que venia a dir: “Ja veieu, pobrissó, si no es pot representar ni a ell mateix , el xitxarel·lo”.

-         Així doncs, la interpretació d’aquest assumpte, a la llum de les dades que ens aporten les investigacions, és la següent- L’expectació a la sala podia moldejar-se com el fang en les mans del terrisser i adoptar qualsevol forma. Incredulitat, desesperació, pànic… Va desplegar els llavis i va sentir que el tret lliscava canó amunt del revòlver. “Però no hi ha ningú a l’altra banda. No hi mal, no existeix delicte”, pensà fugaçment Farguell.

-         Les víctimes de la desaparició, ho són voluntàriament- les seves paraules van anar seguides d’un murmuri general- Hi ha un precedent, a la nostra ciutat, en aquest tipus de situació. L’any trenta-dos, pocs mesos després de la inauguració d’aquesta línia, la completa totalitat dels passatgers d’un metro van decidir, també, desaparèixer.

-         Ens vol fer creure- preguntà una dona de mitja edat, amb fila d’executiva- que  és possible que dues-centes setanta-quatre persones i cincs vagons de metro poden esfumar-se així com així?

-          A més. Com  i per què  es podrien posar d’acord tantes persones que mai s’havien vist entre elles?- preguntà  perplex un xicot de trets orientals.

-         És una simple qüestió de suma de voluntats - contestà Farguell- Un dia qualsevol, l’atzar fa que els desigs més íntims i abassegadors dels qui s’esperen a l’andana es transformin en una potent força que fa que el Metro passi. Aleshores, hi pugen i cadascú fa el seu trajecte. No ho tenien per què tenir planificat. Segurament ni van parlar-se.

-         Està  fent referència a una mena de Metro fantasma?- preguntà amb deix burleta un home amb fila d’intel·lectual descregut, alhora que amb  dos dits de cada mà dibuixava en l’aire unes  cometes.

-         Correcte- i el laconisme i seguretat de l’inspector li glaçà la mitja rialla- Potser no coneixien prou bé les profunditats de l’esperit de les persones a les que cerquen. Segurament un desfici de felicitat  les portà a emprendre un viatge definitiu que  les hauria de conduir a altres estacions, més felices i satisfactòries.

L’intel·lectual, recuperat el tremp i ferit en l’orgull, buscava desmuntar aquells arguments.

-         Però… encara que li  concedíssim un pic de credibilitat a aquesta bogeria, hi ha elements que no hi encaixen.

-          Com per exemple?-  demanà l’inspector.

-         Com per exemple un simple detall del càlcul del temps i de la distància. Vull dir que no tots els passatgers d’aquest Metro fantasma, per dir-ho d’alguna manera, van pujar a la mateixa estació. Vostè ha dit que la desaparició va tenir lloc en una franja de temps d’entre deu i quinze minuts. Si tenim en compte que la Línia 14 consta de vint-i-tres estacions i que la mitjana de temps emprat per un Metro entre estació i estació és, aproximadament, de tres minuts, això ens indica que entre el primer viatger a pujar i l’últim, va transcórrer més d’una hora- un xiuxiueig col·lectiu planà per la sala alhora que la totalitat de les mirades es clavaven expectants en l’inspector.

-         Tècnicament, això que diu és cert. I si estiguéssim davant d’un cas de la realitat quotidiana serviria per menysprear la hipòtesi. Però cregui’m que estem parlant d’una altra cosa. Parlem  d’un moment  escàpol; del temps fugisser que dura el sospir lleu per una utopia. Parlem de la impactant i breu xera  que provoquen el sopor i la buidor en la foguera dels somnis. Només així es pot entendre la situació que ens ocupa.

Potser el tret no havia tocat tou, però semblà prou intimidatori. El silenci era corprenedor. En Farguell flairava l’olor de la pólvora que havien deixat les seves paraules. Tothom restava entotsolat amb els seus pensaments i records. Provava, cadascú, de sotjar els detalls que van obviar en   amics i familiars desapareguts  que  ajudessin a confirmar existències possiblement torturades. I creien, cada un dels presents, amb les restes dels naufragis amb què topaven, que l’explicació de Farguell era prou versemblant, i encara més; era la resposta correcta a aquelles desaparicions.

Lentament, a mida que els presents semblaven haver endreçat el desori de la consciència, van anar abandonant l’estança amb la sensació compartida del dolor pels éssers perduts, segurament per sempre, i l’amarg alleugeriment de conèixer-ne la resposta.

Per fi l’inspector restà sol, encara dret darrera el faristol. Algú de la Companyia li havia demanat que s’assegurés de deixar ben barrada la reixa metàl·lica que donava al carrer, quan abandonés les instal·lacions. Havia rebut sense fer cap cas, un gavadal de palmells a l’esquena, segurament de l’Alcalde i del President de la Companyia dels Transports Metropolitans, agraïts per haver-los exonerat de qualsevol responsabilitat en aquell episodi. “Clar, si van ser ells que van voler fer-se fonedissos…!” li va semblar que deia una veu oficial.

 Va butxaquejar per la gavardina fins aconseguir la novel·la. Baixà les escales de la sala, mentre pel fil musical sonava una trista balada de Los Secretos i caminà per l’andana sense deixar de llegir. “Carsson City s’ha convertit en un cau de brivalls des que el sheriff Mulligan va fer l’aleta. Caldria algú ràpid amb el revòlver que els donés a provar de la seva mateixa medecina”

- Mal assumpte- mormolà per a ell l’inspector Nathan Farguell. I d’esma s’arraulí al seient  a tocar de la finestra. Un xiulet indicà que les portes tancaven. Poc després, el Metro, seguit d’una intrèpida horda de  bandits sorgida de les ombres, es llançava cap a la foscor del túnel, direcció a l’Estació Desig.