CONTES SILDAUS
SECCIÓ VINT-I-TRES
- Raquel! Raquel, nena ! Et trobes bé ?
De darrera la porta de l’habitació arribà una veu molt fluixa que contestava :
- Torno a tenir mal de cap. No obris la porta, sisplau.
Sentia el panteix de la mare com si li estigués bufant a cau d’orella. Deuria tenir el pit a fregar de la porta perquè li era perfectament audible el batec accelerat del cor. Sempre s’esvera per tot, pensà la noia.
- Baixo a la farmàcia a comprar un analgèsic. D’acord?
A la Raquel li costava un món articular paraula sense agreujar aquella opressió que semblava que li faria esclatar el cap. Però si no s’afanyava a tornar-li resposta, la mare provaria d’obrir la porta i el lleu grinyol de les frontisses es convertiria en un so eixordador.
- Truca a la feina. Digues que avui no hi podré anar.
Al cap d’uns instants la sentí talonejant pel passadís en direcció a la porta del pis. Cada petjada li retronava dins el cervell , i s’esborronà quan la mare feu lliscar les mànigues del jersei de llana pel folre de l’interior de la gavardina.
Ara es farà un embolic amb el comdemnat pany de seguretat , es digué la Raquel, mentre amb les mans intentava protegir-se d’aquell soroll metàl·lic que tant l’esgarrifava des que allò li estava passant. Va calcular malament el lapsus de temps en el qual forcejaria amb el pany i aconseguiria obrir la porta, de tal manera que en separar les mans de les orelles es trobà amb tota la potència del cop de la porta quan tancava. Va passar una estona amb el cap sota el coixí, sentint les reverberacions d’aquell impacte rebotant-li dins el crani, com si es tractés d’aquelles pilotetes de cautxú que tant li agradaven de petita. Passada una estona, amb molta cura en cada un dels seus moviments per tal de fer la mínima fressa possible, aconseguí sortir del llit i caminar cap el bany.
Cada dia era més gros. Ja en feia quatre des que descobrí, davant del mirall, com ara estava, aquell bony a l’alçada de la templa dreta. Havia augmentat de tamany. Ara ja quasi no li calia apartar les madeixes dels seus cabells rossos per fitar-lo. Semblava un petit globus semitransparent, circumdat per diminuts capil·lars morats , inflant-se i desinflant-se en un xup-xup semblant al de la bullabessa. Obrí l’aixeta de l’aigua freda i provà de calmar aquella cremor que li feia venir ganes de gratar-se’l amb violència fins a fer-lo rebentar. L’aigua , però, juntament amb la pressió del palmell de la mà li calmà a poc a poc el dolor. Des del primer dia ,que s’adonà que la fredor i una forta compressió li alleujaven aquell horrible mal de cap.
Com que el braç començava a cansar-se-li d’estar prement la templa, decidí fer pressió contra el mirall. Pensà que n’hauria de parlar amb algú d’allò. El més lògic era fer-ho amb el metge, però en el seu interior intuïa que el que li estava passant escapava de la ciència mèdica. Contar-ho a la mare era , en la pràctica, fer-li pujar els nivells del colesterol i del sucre, de la manera més bèstia. Podia recórrer a la Mireia, la seva amiga des de la infantesa. Podia? Des que estava enamorada del xicot que li servia els cafès amb llet al bar on esmorzava cada matí, que tan sols era possible parlar amb ella si es disposava d’un globus sonda capaç de sortir de la troposfera. No. Definitivament no podia comptar amb la Mireia. Però, què li estava passant realment? Un bony al cap podria ser conseqüència de moltes circumstàncies, i tant n’hi haurien de pernicioses com d’inofensives. Mai no havia estat una noia hipocondriaca; fins i tot aquesta opinió ara es confirmava, perquè el que vertaderament li preocupava no era aquella mena de tumor en si , sinó els efectes que li provocava. L’agudesa dels sentits se li havia multiplicat, per quatre o vuit vegades. Al començament de tot aquell assumpte va tenir la sensació de qui de cop li desapareix un constipat i retroba el sabor, les olors i el so de les coses. Com un desembussament general. Fins i tot la sensació era agradable i divertida. Ara però, aquella intensitat sensitiva era insuportable.
De sobte li vingué al cap una idea que en una altra situació li hagués semblat ridícula i extravagant. De puntetes, amb moviments a càmera lenta, tornà a la seva habitació amb l’esperança d’haver dut a terme el propòsit tantes vegades incomplert de deixar les coses en el seu lloc. “Un lloc per a cada cosa i una cosa a cada lloc” era el lema preferit de la mare , tant que la Raquel va arribar a brodar-li en una bossa de pa, d’aquelles que cosia i brodava tan destrament quan anava a les monges. Per un cop, però, havia estat fidel a la màxima materna, i allí estava, el seu casc d’anar amb moto, damunt la petita butaca que tenia a l’espona dreta del llit. Va contenir la respiració perquè l’operació de col·locar-se’l prometia ser delicada i dolorosa en l’estat en el que es trobava. Ho feu lentament, com qui tracta d’arrencar un tros d’esparadrap enganxat directament a la ferida. Va sentir el frec del material lliscant-li per tota la pell de la cara i li vingué al pensament el desagradable record de les primeres pràctiques depilatòries amb l’equipament de la “Señorita Pepis” que li van regalar per Reis a la Mireia, feia un munt d’anys . Una sentor desconeguda que venia de l’interior del casc l’obligà a aixecar ràpidament la visera de plàstic, mentre unes basques amenaçaven de pujar-li pel coll en forma de vòmit. S’assegué a la punta del llit mentre provava de recuperar-se de l’esforç.
La mare la trobà en pijama i casc.
- On vas? - preguntà astorada, aguantant un got d’aigua ple de bombolles.
- Enlloc. És que amb el casc posat, el cap no em fa mal. Mare, anem al menjador, vull que parlem.
Arribades al menjador la dona s’assegué al sofà. Estava tan confusa amb l’actitud i la fila de la Raquel que continuà aguantant el got.
- Escolta … parla’m de la tieta Júlia.
La dona respirà alleujada. Des que la Raquel l’havia comminat al menjador que el seu cervell havia processat tot el catàleg de possibles confessions de la noia que per ella mereixien la categoria i el tractament de drama : que estigués embarassada i no sabés de qui, que l’haguessin despatxat de la feina per ficar les mans a la caixa, que s’hagués enredat amb un talibà (concepte pel qual quedaven englobats tots els musulmans), o que s’hagués fet d’alguna secta .
- Caram, nena! Quin ensurt m’has donat ! Però, ¿què t’agafa ara amb “l’astronauta del Putxet” ?
- Precisament això. Per que li dius així? Què li passa al cap a la tieta Júlia?
- Al cap , què li passa? Doncs que el té ple de punyetes ,nena. Això és el que li passa a aquella vella bruixa. Sempre amb els seus aires de senyorona i …- la dona ,passats els primers moments de desconcert que li provocà la pregunta inesperada de la Raquel, anava prenent el control de la situació; centrant-se en el tema, com si diguéssim, i provava de confegir un llistat de greuges que feia l’aspecte que no s’acabaria mai.
- Ei, ei ! No t’embalis! El que vull saber únicament, és la raó del malnom. ¿ Per què caram el pare i tu sempre li heu dit “l’astronauta del Putxet”? Tan sols això.
- Ui, nena, ja es veu d’una hora lluny que no estàs del tot bé. Sempre et canvia el caràcter quan…
- Prou ! “L’astronauta del Putxet”!
La mare, amb gest digne, diposità per fi el got d’aigua, que ja feia estona havia deixat de fer bombolles, damunt la tauleta de vidre.
- El teu pare ( que al cel sigui) es va empescar aquest malnom perquè… perquè…
La Raquel anava atansant el cap vers la dona, com provant d’ajudar-la a acabar l’explicació.
- Perquè sempre duu el cap dins d’un casc de bus.- digué amb una ràpida embranzida.
- Un casc de bus ?
- Sí, d’aquells antics, com els de la novel·la d’en Juli Verne… com caram es diu?
- Vint mil llegües de viatge submarí.
- Això. El que passa és que el teu pare i jo no ho sabíem de primer que era de bus, ens pensàvem que era d’astronauta, fins un dia, te’n recordes ?, que vam anar a visitar les Drassanes. Sí això, em fa l’efecte que va ser quan la teva Comunió , que van venir els tiets de Mollerussa i els vam portar a fer un tomb per Barcelona.
- Mare !
- Què!- contestà irritada
- Que no t’enrotllis .Tot això ara no ve al cas.
- ¡Doncs no ho sé perquè ho fa això d’anar tot el dia amb el casc d’astronauta o del que caram sigui! Deuen ser manies de família. Els de la banda de ton pare (que Déu l’hagi perdonat) són tots una mica estranyots. I pel que veig tu en deus haver sortit com ells, perquè això d’anar per casa amb el casc de la moto …I què et deia, nena?
- Provaves d’explicar-me què li passa al cap a la tia Júlia.
- Doncs, ja t’ho he dit, redimonis! No ho sé!, que està guillada i que un bon dia decidí que ja no sortiria més de casa, que s’hi floriria dins d’aquella mena de museu dels horrors en el que hi viu, amb els seus llibrots, els seus gatots indecents i la pobra Micaela, la minyona, que aquesta sí que deu tenir el cel guanyat per haver de suportar-la tant anys …. Aquesta xicota , la Micaela, pobrissona, va tenir un festejador poca-solta…
La Raquel ja no l’escoltava. Inconscientment es dugué la mà a l’alçada on s’esqueia el bony. Tenia la mirada perduda. S’aixecà i es dirigí a l’habitació. Es vestí amb un jersei de coll ben ample, perquè li passés a través del casc. Deu minuts més tard, circulava per la Ronda de Dalt en la seva motocicleta, cercant la sortida del Putxet.
No estava prou segura del que anava fer. Havia estat un rampell, d’aquells dels quals en tenia una llarga col·lecció a l’esquena i que solien acabar en un èxit rotund o en una patacada escandalosa.
Hi havia poc trànsit a la Ronda de Dalt en aquella hora, a mig matí, i en pocs minuts enfilà la sortida del Putxet.
Des de la seva darrera visita a la torre modernista de la tia Júlia havia passat un grapat d’anys i el paisatge que creia recordar havia estat engolit per les excavadores o esborrat pel nou urbanisme que reclamà la ciutat olímpica. Recordava que vivia molt a prop del parc, en una zona de torres antigues encerclades per murs venerables coberts d’heures. Eren construccions dels temps de la feliç burgesia barcelonina del dinou, que havia fugit tapant-se el nas, de les illes de l’Eixample. Tips de compartir les mateixes escales amb els pudents proletaris que habitaven els pisos superiors, els amos de les grans fàbriques i dels pròspers comerços del carrer Ferran, van abandonar els seus principals (que així s’anomenaven els pisos més baixos ocupats per les persones principals de l’escala) i cercaren el que aleshores eren els afores de Barcelona. Un nou espai que compartir tan sols amb abonats al Liceu i accionistes de la Maquinista Terrestre i Marítima.
Trigà més temps en retrobar la casa que no pas en fer el trajecte . Per fi la reconegué. Pujà tres esglaons de marbre que conduïen a una tanca de ferro que en ajuntar les seves dues fulles deixaven llegir el nom Villa Graciosa, així, en castellà, que era la llengua que la burgesia utilitzava per trobar-se més fina i cosmopolita. La gran porta donava pas a un jardí que pel gust de la Raquel devia haver guanyat encant amb el pas dels anys, amb aquell toc de decadència natural que ara presentava i que li conferia una atmosfera romàntica. Es torbà ,com li passava de petita sempre que veia aquell àngel de l’alçada d’un home, esculpit en marbre, plantificat al bell mig del jardí. Alçat sobre una mena de piràmide estroncada , les seves faccions no indicaven cap mena d’emoció caminant pel damunt d’un bé de mans crispades que s’alçaven del terra de la base i li anaven a l’encalç. Amb la mà dreta ( o és l’esquerra ? caram amb la lateralitat ! ) figurava brandar una espasa enorme. Sí, li vingué a la ment, que durant alguns anys, quan marranejava davant el dinar o el sopar, la mare provava d’espantar-la dient-li que el Gabriel se l’enduria (així el batejà la mare perquè deuria ser l’únic nom d’àngel que coneixia) . Va girar ullada en totes direccions per si algú l’estava guaitant. Llavors, segura que ningú no l’observava, en un acte que l’omplí d’infantil alegria, s’apropà al Gabriel… i li feu botifarra.
Després de prémer el timbre encara hagué d’esperar-se una bona estona rera la porta de fusta, bellament tallada. Per fi sentí com algú feia moure vàries claus i descorria uns quants cadenats.
- Hola !, sóc la Raquel Soldevila, la neboda de …
-I tant que sé qui és ,senyoreta Raquel!- feu la Micaela amb els ulls enriolats i les mans plegades com si anés a resar- Com ha crescut la senyoreta! Però si ja és una dona! I jo que encara la feia amb cuetes! Com passa el temps, Verge Santíssima!
La minyona la feu passar al vestíbul, mentre l’ajudava a desempallegar-se de l’abric i feia esguard d’esperar el casc, que la noia no es tragué.
Era una sala àmplia, amb un terra que a la Raquel sempre li havia semblat un gran tauler d’escacs. L’estança estava en penombra . Pel vitrall de colors que representava uns coloms emprenent el vol, hi entrava la claror esllanguida d’aquell matí tardorenc.
- Vaig a avisar la senyora. Darrerament no està massa fina i encara no s’ha llevat. Esperi’s senyoreta.
La Raquel s’hi quedà palplantada, mirant com la vella minyona pujava feixugament l’escala i s’esmunyia per una porta situada al primer pis. Hagué d’esperar- se una bona estona. De nou li assaltaren els dubtes. Què caram he vingut a fer aquí? De què li parlo abans de treure el tema? O potser val més sense embuts? La mare sempre diu que la tia Júlia és una dona molt directa, massa seca fins i tot en dir i fer les coses. Potser sí, que serà millor anar-li sense romanços.
- Senyoreta Raquel, la seva tia diu que pugi. ¿ No vol pas deixar el casc damunt la consola ?
- No, gràcies- i pensà que la Micaela ,doncs, també estaria avesada al toc sec de les respostes.
L’estança s’il·luminava amb la llum natural que penetrava pels vidres d’una balconada que s’abocava a les capçades d’uns plataners del carrer. Aclucant un xic les parpelles començà a distingir les siluetes que l’envoltaven. Rera d’una tauleta de te i les dues butaques situades al centre de la sala, descobrí una renglera de llibreries curulles de volums antiquíssims : Kardec, Blavatski, Poe, Machen, Hoffmam, Lovecraft … tots els guardians de l’altra cara dels miralls semblaven reunits expressament dins aquelles vitrines.
- Sempre t’ha agradat llegir.
La veu provenia d’algun racó oposat on es trobava la Raquel. Malgrat un xic deformada a conseqüència d’algun objecte que li conferia una pèssima acústica, la reconegué .
- No l’havia vist, tieta, perdoni.
- Vine cap a la claror i seu a la butaca.
La Raquel obeí. Ara tenia la certesa que la tia Júlia s’estava al darrera de la porta oberta del balcó, però no la distingia. Durant uns minuts tensos se sentí observada des de la foscor. No gosava moure`s. No sabia què dir.
Per fi, unes mans escardalenques carregades d’anells a quin més lluent, van anar fent-se visibles i un objecte semiesfèric anà sortint a la claror.
- La teva mare no sap que ets aquí ,oi? M’ho imagino, per la cara que fas.
Per fi la veia clarament. L’estranya tia Júlia, l’astronauta del Putxet, tal com l’havia recordat durant tots aquells anys, sempre vestida de negre , amb el seu posat aristòcrata, fins i tot com ara asseguda, que li fluïa de la manera més natural. I sobretot, era veritat ! El seu rostre empolainat i pintat com deuria ser moda en els llunyans anys vint, emmarcat rera la finestreta rodona d’un casc de bus.
- És clar que d’haver-li-ho dit tampoc series capaç d’explicar-li el motiu- continuà la tia. Els seus llavis prims i trèmols esbossaren un rictus semblant a un somriure.
- M’ho posat fàcil, i força complicat alhora. Abans de pujar em demanava com li exposaria el tema, i a la vegada, jo mateixa no sabia què havia de preguntar-li- contestà la Raquel amb una naturalitat que àdhuc la va sorprendre.
- Tens moltes preguntes. Però la primera, la més senzilla deu ser : “Què m’està passant?” Ai Raquel, Raquel … - va repetir mentre movia el cap. La noia va creure copsar un deix compassiu .
- Ets molt jove i encara no deus haver sentit prou intensament la presència del mal. No ,és clar que no.
La Raquel creient que es referia al mal que li produïa el bony feu el gest d’anar a contestar.
- No, noia, no. No em refereixo al mal físic que comences a experimentar, i que pel que veig ja vas aprenent a controlar - digué amb sornegueria assenyalant el casc- Aquest n’és tan sols una conseqüència. Jo et vull parlar del mal, en majúscules.
Per un instant pensà en aixecar-se i marxar. Allò, tot allò era ben absurd.
Dues dones gairebé desconegudes enraonant serenament del mal (en majúscules!, li havia dit ) i abillades amb sengles cascos ,com si fos el més natural del món.
- Si ara marxes passaràs la resta dels teus dies com jo. Fes cas de la intuïció que t’ha portat fins aquí i …
- Com ha sabut el que pensava ?
Hi hagué un llarg silenci. Les mans de la tia Júlia descordaren amb turpitud una mena de passadors situats a la base del seu casc de bus , aconseguint que s’eixamplés. Poc a poc anà fent-lo lliscar cap amunt fins aconseguir treure el cap a fora. La Raquel no pogué ofegar un xiscle agut ensems que un calfred desconegut li recorria l’espinada. El cap de la tia Júlia era una massa monstruosament deformada. Un munt de bonys com el que ella tenia que semblaven bategar amb vida pròpia i independent. Talment com teranyines oblidades entre els plecs esquinçats de la pell s’endevinaven algunes madeixes esfilagarsades, del que algun dia haurien estat cabells.
- Corre, noia, torna-me’l a posar !- proferí amb un fil de veu que denotava que la dona es marfonia pel dolor.
Calgué esperar uns instants a que es recuperés.
- Tinc les quaranta-set seccions desenvolupades al màxim. Puc llegir el pensament dels altres, fer veure allò que no hi és, memoritzar un inacabable nombre de dígits alfanumèrics, imitar qualsevol so per imperceptible que sigui, fins i tot el del fluir de la sang per les venes d’un cos … Ara mateix puc sentir el lleu creixement del teu tumor a la templa dreta; la secció vint-i-tres, que t’ha aguditzat tots els sentits.
La Raquel estava bocabadada dins el seu casc. Un tro esquinçà la grisa serenor de la ciutat i tot seguit, un plugim rabiüt semblava entestat en percudir els vidres del balcó. Cap de les dues, però, tenia prou esma per tancar-ne la porta.
- Fa un munt d’anys (cent seixanta-un, set mesos i catorze dies, per ser més exacte) un Soldevila, cometé un acte esgarrifós del qual els descendents en paguem la revenja.
La tia Júlia es posà dempeus davant la balconada oberta i allargà les mans que aviat li quedaren molles. Gairebé de manera ritual les passà a munt i avall del casc, com si desitgés que la seva pell presonera pogués gaudir de la frescor de l’aigua. Després es dirigí cap a la biblioteca amb esguard rígid , donant la sensació que el seu cos es desplaçava per damunt de rails invisibles, o talment com si levités. De seguida passà de nou pel costat de la noia i li deixa caure damunt la falda un gruixut volum.
- No t’espantis, no pretenc que te’l llegeixis, malgrat que en altres circumstàncies sé que t’hagués interessat fer-ho. “La Frenología y sus glorias”, d’en Marià Cubí. N’has sentit a parlar?
- Alguna cosa . La frenologia va ser una mena de pseudociència que va estar de moda en certs cercles mèdics a començaments del segle XIX. Es veu que en Cubí considerava que el cervell era quelcom semblant a un conglomerat de parts, en cada una de les quals hi residia una determinada… - inconscientment es posà la mà a l’alçada de la templa, a mida que les seves pròpies explicacions avançaven- funció.
- Molt bé. Si obres el llibre per la pàgina quatre-centes disset trobaràs , a partir del dinovè rengle, la gran troballa d’en Marià Cubí.
Efectivament, la memòria prodigiosa de la tia Júlia havia situat amb precisió els paràgrafs en els quals el frenòleg català arribava a la conclusió que el desenvolupament de les seccions produïen unes corresponents i determinades deformacions en la caixa cranial . Així doncs, n’hi havia prou amb una simple inspecció de la forma del crani per poder descriure moralment i intel·lectual una persona.
- Per arribar a aquesta teoria, en Cubí hagué d’estudiar desenes de calaveres que en Sebastià Soldevila li proporcionà regularment al llarg de deu anys. Ningú va saber mai, d’on ni amb quins mitjans les aconseguia. De segur que el mateix Cubí mai s’atreví a preguntar-li-ho.
- Potser no caigué en el compte de demanar-ho. Els científics tenen fama d’estar-se als núvols- feu la Raquel.
- Sigui com sigui, la veritat és que aquestes pràctiques necrofíliques reportaren importants guanys econòmics al nostre avantpassat. I ja sa sap: qui més té, més vol encara. En Cubí es neguitejava per disposar d’un crani que hagués pertangut a un personatge excepcional.
Ara ja gairebé no s’hi veien en l’estança. El plugim inicial havia esdevingut una inquietant tempesta . El ramatge del plataner colpejava els vidres empès per un vent udolador. La progressiva obscuritat havia desfigurat els contorns dels objectes i fins i tot de la realitat. Sota el balcó, potser , llums i fressa de cotxes. La tia Júlia continuava :
- Fou aleshores quan els diaris n’anaren plens de la troballa del cadàver del Comte d’Espanya, al riu Sallent, prop de Coll de Nargó. La crueltat d’aquest personatge va ser llegendària tant entre els seus, els carlins, com entre els liberals, que eren els seus enemics.
- Ja, ja . Per aquest motiu els mateixos companys de la Junta de Berga decidiren assassinar-lo quan fugien cap a Andorra.
Deuria ser la Micaela qui traginava espelmes per il·luminar la casa. Ja passa això que marxi la llum quan plou fort a Barcelona, es digué la Raquel mentre tota la seva atenció es tornava a concentrar en el relat de la tieta. La venteguera hauria fet grinyolar algunes portes dins la casa.
- El Comte d’Espanya fou , a més d’un sàdic excepcional, un home amb gran poder a Catalunya. Capità General del Principat !, ni més ni menys! En Sebastià Soldevila profanà la seva tomba a la sagrera de la parròquia de Coll de Nargó, li seccionà el coll i li entregà el cap al Marià Cubí.
Semblaria remor de passes de vàries persones si no fos perquè a la casa no hi ha ningú més que nosaltres tres… oi? ¿ I si aprofitant el tall de llum han entrat lladres ? La Raquel començà a forcejar amb el casc per desprendre-se’n i poder seguir amb claredat els sorolls en la casa.
- En Cubí va pagar- li una fortuna - continuava la tia Júlia. Com és que ella no s’ha adonat ? - Aquell acte monstruós del Sebastià Soldevila fou el detonant de la maledicció que pesa sobre els seus descendents. Un per generació (almenys podem agrair-li aquesta consideració al Mal) . La meva mare, jo …ara tu.
- I què s’hi pot fer ?- preguntà la Raquel dirigint llambregades nervioses cap a la porta de l’estança.
- Convocar el Cercle. Ho he previst tot amb la màxima urgència i han estat citats tots, avui i aquí mateix.
- Qui són tots, tieta? I què …
Ara ja no li calia vigilar la porta perquè estaven tots allí, rera els tremolosos llums de les espelmes . Malgrat el pànic que començà a apoderar-se de la Raquel, encara tingué prou lucidesa per distingir la nènia, l’antic càntic mortuori dels romans, que entonaven cada cop més fort. Sense el casc , els sentits començaren a desbocar-se. Sentors profundes de sàndal i encens , líquids llefiscosos que li cremaven la pell a mida que lliscaven pel seu cos, el frec estrident de les capes i aquell cant repetitiu mentre l’immobilitzaven al terra, es confonien amb el terrabastall que surava a la sala i que ja no podia distingir si provenia de la tempesta o del seu cor esverat per la por. S’estremí més encara quan l’agudesa de les seves oïdes distingiren el so d’un cos que grimpava amb una energia inusitada a través del brancatge del plataner . Fou poc abans de perdre el món de vista que una enorme silueta alada penetrà a l’estança a través del balcó obert d’una revolada. Després, la foscor més absoluta.
- Raquel, Raquel ! Et trobes bé, nena ? - sentí de nou la mare que li preguntava, ensems que unes mans fortes, que no devien correspondre’s amb la veu , provaven d’aixecar-li el cap.
Obrí les parpelles feixugament i veié , amb esglai, un rostre jove i varonil que la fitava.
- Ja torna en si !- cridà el xicot, mentre la mare i la Mireia s’atansaven a abraçar-la. L’habitació era plena de gom a gom de gent uniformada i d’altres de paisà, tots ocupats en fer fotografies i prendre empremtes amunt i avall dels mobles i de les parets.
- Ja ha passat tot, bonica- feu la mare mentre amb l’ajuda del noi provava de posar-la de peu- Ara, cap a casa. Els agents han estat molt amables i s’esperaran fins després del reconeixement mèdic per a prendre’t declaració.
La Raquel no tenia esma per preguntar res i es deixava dur com hipnotitzada. Abans de travessar la porta s’aturà davant un cos tapat amb una manta. Tres o quatre agents prenien mides i dibuixaven amb guix el contorn de la silueta. A la dreta, de genolls, la Micaela sanglotava mig arraulida sobre un objecte esfèric, al qual acariciava. La Raquel intuí que es tractava del casc de bus de la tia Júlia.
Fora del recinte de la torre, damunt l’acera , s’esperava una ambulància. Només veure-la sortir de la casa, un parell d’infermers corregueren cap ella i tan si com no, l’obligaren a asseure’s en una cadira de rodes.
- Un moment !- ordenà amb un filet de veu. “Caram amb la lateralitat !” pensà mentre provava de recordar si quan va entrar al jardí l’àngel també duia l’espasa a la mà esquerra.
Els vidres de l’habitació estaven entelats a causa de l’escalfor desmesurada que surava en tot l’hospital. La Mireia s’entretenia fent-hi gargots amb el dit mentre esperava que la Raquel tornés del seu reconeixement mèdic.
Per fi arribà amb la seva mare.
- Nena, ves vestint-te mentre vaig a la recepció a omplir paperassa.
La Raquel se segué en el sofà, la mà a la templa dreta. Semblava espantada . La Mireia, sabedora dels silencis de la seva amiga, s’apropà poc a poc i s’agenollà.
- Què passa Raqueleta? No t’empassis tot el que diuen els metges.
- No Mireia, si m’han dit que estic bé. Això és el que m’amoïna. Mira’m el cap, aquí a l’alçada de les temples. Què hi veus ?
- Doncs, res. Què se suposa que hauria de veure ?
Li feu l’esguard que es posés còmode i esfilegà detalladament la història del bony i de les facultats que aquest li aguditzava.
- Mireia : no serà que m’estic tornant boja ? El bony hi era, i la tia Júlia sabia de què anava …
- La tia Júlia, que Déu l’hagi perdonada, era una vella guillada, tal com ta mare m’ha dit que et avisar. Una pobra solterona que per comptes de dedicar-se a vestir sants com feien les del poble del meu pare, es dedicava a jugar a esperits i invocacions de morts amb altres sonats. No hi era tota, i si no arriba a ser pel pressentiment de la teva mare , potser ara no estaries aquí ,parlant amb mi.
- És cert. Explica’m com va anar. Com és que vau saber on trobar-me ?
- Ja t´ho he dit. Em va trucar al mòbil molt preocupada, preguntant-me si jo et trobava estranya darrerament, i no sé què d’un casc de bus i un de moto i una tia que tenia a veure amb el Juli Verne. En definitiva, que vam anar a buscar-la a casa teva.
- “Vam” ? Qui més hi havia?
La Mireia es posà dolçament vermella alhora que els ulls li espurnejaven com deuria brillar l’estel que va fer el Big -bang.
- Doncs … el meu xicot; el del bar. Ja fa uns dies que em va demanar per sortir… Sort d’ell , que si hagués estat per les indicacions de ta mare encara estaríem fent tombs per Barcelona mirant de trobar la torre. ¡Com n’estava d’atabalada ! No parava de cridar “al Putxet !, al Putxet ! “, però no hi havia manera de sortir-se’n amb les indicacions.
- Així doncs, com vau trobar la torre de la tia Júlia ?
- Sort d’ell , que sap de tot! Com que va treballar uns anys de missatger, es coneix tota la ciutat de dalt a baix. És que … , no sé, sempre està en el moment just. És un àngel.
En una altra situació, la Raquel hagués participat de l’alegria de la Mireia, frisaria per conèixer tots els detalls d’aquella relació i li hauria fet bromes fins a fer-la empipar. Però ara, era com si tota la grisor del cel de Barcelona s’hagués escolat en els seus pensaments . Sentia en el seu interior una inquietud imprecisa i creixent que li ratava la lucidesa dels pensaments. La Mireia es cordava l’abric mentre li somreia i seguia enraonant . La Raquel, però , estava lluny; ¿o potser era la Mireia qui s’havia traslladat definitivament a la regió dels somnis ?, ¿o tal vegada el que succeïa en aquella habitació de l’hospital estava tan sols en la ment d’algú o altre? “Puc fer veure allò que no hi és”, li havia dit la tia Júlia, si és que alguna vegada havien tingut cap conversa .
Sentí els llavis de la seva amiga a la galta i poc després s’adonà que estava sola. Obrí la porta d’una estrebada per atrapar la Mireia, però ja devia haver agafat l’ascensor. Es dirigí rabent cap a la finestra amb l’esperança de veure-la en sortir al carrer, i tot just distingí la seva silueta carrer avall, conduint la motocicleta. Llavors s’adonà dels gargots que la Mireia havia escrit uns moments abans, en els vidres : un cor i dues lletres a cada un dels extrems d’una fletxa. Gabriel ! És aquest el nom del teu àngel, Mireia ?
Dues llàgrimes, enormes , saltaren al buit des dels seus ulls.
