CONTES SILDAUS
SEMURED
L’accident fou mortal de necessitat. De res va servir la frenètica frenada de la conductora de l’automòbil. El nano sortí llançat pels aires a conseqüència del brutal impacte.
El carrer era ple de gom a gom en aquella hora de la tarda en què la mainada sortia de les escoles . La Gillye va ser de les que va córrer, en un acte instintiu de socors cap el cos que jeia bocaterrosa sobre les llambordes de la calçada. Després d’uns instants, quan agents de la policia i membres dels serveis sanitaris feren enrera la gentada, s’arrapà fortament a la gavardina d’en Murel i esclatà en un plany convulsiu que semblava llindar el vòmit. Al cap d’uns instants, quan el plor de la noia s’anà apaivagant va ser ella mateixa qui es situà sota el braç del xicot , fent-li fer pressa a l’espatlla. Sense cap mot, tan sols amb el lament atemperat de la Gillye, feren cap a casa.
- No ho entenc- digué la noia de peu davant els vidres del balcó.
- Són coses que passen- contestà en Murel dirigint-se cap a la cuina.
Poc després la noia el sentia trastejant cassoles i provant d’encendre repetidament el foc de gas.
- No entenc el que et passa a tu- li digué des del llindar de la porta de la cuina.
- A mi? No res em passa.
- En cap persona seria normal la indiferència que mostres amb el que ha passat aquesta tarda. Però en tu, encara és més estrany.
En Murel seguia d’esquena , fitant la flama del foc i lligant-se el davantal.
- Vaig a fer arròs a la sagristana. Ja veurem si me’n sortiré. En voldràs, oi?
- Prou !- bramà la Gillye mentre l’obligava amb tota la força de la que era capaç a girar- se cap a ella- A què jugues, Murel? Què redimoni et passa?- i li colpejava el pit amb ràbia mentre repetia histèricament la pregunta. El xicot es deixava fer , fins que tot d’una agafant la noia pels canells l’apartà suaument i marxà cap el menjador. Per la balconada , que s’abocava al pati interior de l’illa de cases, entrava una claror esmorteïda, suficient per il·luminar tènuement la cadira on s’asseia en Murel. Tenia el cap entre les mans i els braços recolzats sobre les cuixes. La Gillye s’agenollà davant seu i posant els braços sobre els genolls del noi semblà fer l’esguard de dormir. Passaren així una llarga estona, sentint l’un la respiració de l’altre, fins que la claror gairebé havia abandonat l’estança i tot prenia la fesomia de la nit.
- No ets el mateix Murel que coneixia. Des que estiguérem a Semured. Alguna cosa et va passar, i per molt que em pugui doldre saber-la, recorda que sempre hem basat la nostra relació en la sinceritat. Penses trencar ara el pacte?
El noi l’empenyé lentament fins a separar-la del seu cos. Després ell també s’agenollà i s’inclinà cap endavant fins que les mans li tocaren al terra. Es dirigí a quatre grapes fins a la paret del balcó i s’assegué recolzant-t’hi l’esquena.
- Vine- xiuxiuejà, i la Gillye, palpant-li el cos arribà fins a ell i s’asseié entre les seves cames - Per què em preguntes el mateix des de fa dies?
- ¿Per quins fets, o per quines raons?
- Els dos motius m’interessen.
En Murel sentia l’escalfor del cos de la noia en el seu pit, i l’aroma inconfusible dels seus cabells. Només per aquests dos detalls, no massa temps enrera hagués estat convençut de reconèixer la Gillye entre milers d’altres dones, encara que tot estigués tan fosc, dins i fora d’ell, com ara. Però en aquell instant la proximitat de la noia no li torbava els sentits. Tan sols esperava la seva resposta.
- Els fets són prou clars. És com si haguessis perdut les emocions, o almenys sembla que ja no t’emocionis pel mateix que abans.
- Per exemple ?
- Des la nit del Divendres Sant , a Semured, quan dius que et vas perdre entre la gentada que seguia la processó…
- Acàs no t’ho creus que em vaig perdre?- sonà la veu del Murel, freda .
- Temo que no tan sols et perdessis tu. Potser també es deuria perdre el teu interès cap a mi.
A la Gillye el silenci d’en Murel li anava recargolant l’estómac . Hauria esperat que les seves paraules fossin desmentides enèrgicament pel xicot , que provés de desmuntar-li les sospites que no s’atrevia a dir en veu alta. Mentre lluitava per contenir el plor que li pessigava els ulls, sentí la mà d’en Murel furgant per les butxaques buscant una cigarreta.
- Així, Gillye- digué mentre aspirava el fum- pel que estàs amoïnada és per aixó que en diuen gelos, i del que tant ens hem rigut nosaltres dos. ¿ Penses que en realitat no em vaig perdre sinó que vaig anar a veure a alguna amant? És això, oi? Aleshores, penso que aquesta escena és una paradoxa, i que hauries de ser tu qui es preguntés què li passa.
- Potser tens raó en això dels gelos. No seria estrany en algú que estima, veritat? Però tot ha succeït massa de pressa. Si vingués de lluny tingues per segur que hagués sospitat. Diga’m solament què va passar en aquelles hores.
Una brisa encomanada de la mandra de l’estiu feu voleiar vagarosa la cortina de fil del balcó. De fora pujava el murmuri dels veïns de l’illa que sortien, havent sopat, a prendre la fresca i a petar la xerrada.
- Fins ara no m’has posat cap exemple concret del que tu anomenes els fets.
- Estaves tan alegre els dies previs al viatge! I semblaves una criatura quan per fi arribàrem a Semured i vagarajàrem pels seus carrerons . Tot era perfecte, fins que retornares a l’hotel, després d’extraviar-te. Des d’aleshores t’has comportat com si m’ignoressis, sense cap paraula tendra, sense un senzill petó al despertar-nos. En arribar a casa, va haver-hi allò del pobre Flynet.
- I què volies que fes, jo, si l’ocell era mort? La culpa és de l’estúpida de la senyora Gelsen que se li passà de venir a posar-li menjar.
- Però el Flynet era el nostre ocell. Vivia a casa des que el trobarem mal ferit a la finestra de la cuina, ara aviat faria quatre anys. I tu … tu no vas tenir cap esguard de tristesa, cap expressió que demostrés algun bri de pena. Ni tan sols vas fer res per apaivagar el meu dolor. Fets? , més fets? En Lagurs és a l’hospital des de fa una setmana. Aquest home ha fet molt per nosaltres en nom de la seva antiga amistat amb el meu pare: ens va deixar diners per poder pagar els primers mesos del lloguer i et va fer entrar a la seva empresa. Encara no has anat a veure’l. Ni tan sols t’has posat al telèfon quan he trucat a la seva dona. Més fets, encara? I aquesta tarda. ¿ Com algú es pot quedar impassible davant la mort d’un infant?
En Murel apagava la cigarreta contra el terra. Sospirà llargament mentre passava una mà pels cabells de la Gillye.
- I les raons ? Abans m’has demanat si volia saber els fets o les raons per les quals em demanaves què em passava. Doncs bé. Vull saber-les .
- Són obvies, no creus ? T’estimo - i inicià un gest per girar-se de cara al noi, però en Murel la detingué- No suporto la idea que potser t’estic perdent. Et sento molt lluny, tant que tinc por…
- I ho estic, de lluny, Gillye.
- Què vols dir?
- Tens raó quan dius que en aquella nit de la processó, alguna cosa de mi es va perdre entre els esquinços de la broma que pujava del riu Roude. Em creuràs si t’ho explico ?
- Sí, si tu ho vols.
Els batecs de la Gillye esperant una revelació colpidora, es desfermaren, però l’estança anà omplint-se dels insospitats sorolls de la solitud, que els sedollaren . La foscor s’havia fet cada cop més densa i semblava deixondir-se per arreu.
- Just després de passar el darrer pas pel davant nostre, la gent s’apressà a seguir la processó. Tu mateixa feies esforços per no quedar-te engolida per aquella multitud silent on cada cos cercava un mínim espai per tal de seguir endavant. Vaig haver de plantar-me fort en contra d’aquella riuada humana un parell de cops per no perdre’t de vista, però el darrer intent fou endebades i vaig anar a petar en un carreró que davallava cap el Roude. Va ser inútil provar de tornar al carrer principal. No hi havia forma d’encabir-m’hi. Vaig pensar que potser m’hauries vist i provaries d’arribar-hi.
- Només veia esquenes i no podia controlar la direcció de les meves passes.
- Així doncs, quan per fi el carrer principal va quedar buit i no et vaig veure, decidí seguir carreró avall i cercar carrers més transitables per tal de trobar l’hotel, pensant que tu també et dirigiries cap allí. I va ser llavors quan la broma que pujava del riu, sota la muralla, s’espessí de tal manera i amb tanta promptitud que vaig haver de buscar una paret a les palpentes, per tal de recobrar l’orientació. De lluny, em semblà sentir una remor seca, com si algú estigués colpejant alguna cosa, que anava apropant-se en mig d’aquella atmosfera que em semblava irreal. Una llum blanca anava sorgint de les penombres i s’atansava cap a la meva posició.
- Què era?
- No ho vaig saber amb certesa fins que les siluetes sorgiren de la boira. Era un genet. Una mena de monjo o de congregant d’alguna confraria que encara no havíem vist en aquell reguitzell de processons. Muntava un cavall blanc que no parava de treure baf pels narius. Tot just passaren a frec meu que genet i montura s’aturaren , i mentre l’home provava de retenir el pas del cavall, em fità, penso que llargament. Després continuaren fins que el darrer pam de la capa blanca no s’entaforà de nou entre la boira. I aquella remor que et deia, era llavors la percussió rítmica i retronadora de les tabales d’una dotzena de congregants encaputxats que acompanyaven el pas hermosíssim d’un Crist expirant, tan real, que tot el dolor que existeix en el món semblava embolcallar el seu cos amb un hàlit de tristesa.
La Gillye anava fent que no amb el cap, escèpticament. En Murel semblà adonar-se’n i la premé amb força per les espatlles.
- M’has dit que em creuries. ¿ Penses que m’empescaria una història com aquesta?
La noia tornà a reclinar el cap contra el pit d’en Murel i creuà els braços fins agafar els d’ell. Li buscà les mans i les acaricià amb tendresa.
- Segueix.
- Aquella imatge, era talment la d’un home… la d’un ésser humà que patia tant!… I tampoc no em podia desfer de la mirada intensa del genet; com si m’hagués estant amidant. Quan la boira escampà vaig seguir fins al final del carrer, que girangonçava contínuament , cada cop més estret . Vaig deixar a mà esquerra una esglesiola . Just al passar pel seu davant se li obriren les portes. L’interior era fosc com la gola d’un llop, i no hi havia cap presència humana. Després vaig apressar el pas , sense tenir clar el rumb, fins que per fi vaig sortir al passeig de Blanque-le Sainte i vaig orientar-me fins a l’hotel.
Aquella nit no vaig poder dormir recordant l’episodi. L’endemà a la nit, mentre dormies, vaig llevar-me amb la necessitat de retornar a aquell carrer. No sabia ben bé on parava, ni com s’hi anava, ni tan sols quin era el seu nom. El recepcionista de l’hotel no sabia de què li parlava, tot assegurant-me que havia nascut a Semured. Pel carrer em topà amb una parella d’agents que feien la seva ronda i tampoc em saberen adreçar. Davant la meva insistència trucaren per ràdio a la central demanant la ubicació del carrer i donant la minsa descripció de l’esglesiola que jo recordava. A la central es prengueren el seu temps abans de contestar . Per fi sortí de l’automòbil l’agent que estava fent la gestió i xiuxiuejà alguna cosa a cau d’orella del seu company. Tots dos llançaven ràpides llambregades cap a mi, fins al punt que m’estava pujant la mosca al nas. Em miraven amb desconfiança. Pel que semblava, l’únic carrer que podria concordar amb les meves dades, que estigués prop del riu Roude, estret i tortuós i que tingués a prop una església d’aquelles característiques de la qual en sortís una confraria en processó, havia estat colgat per les runes de les cases i del propi temple, feia uns dos-cents anys, quan la ciutat decidí eixamplar el seu clos murallat.
La Gillye s’estremí i pressionà inconscientment els canells del noi .
- Atordit vaig caminar pels carrerons antics de Semured empès per una mena de vertigen que m’aclaparava, però que alhora em feia delir per seguir. No sé de quant temps estic parlant . Vaig anar deixant de sentir la fresca de la nit, l’escalfor de la suor regalimant pel cos, el cansament que havia anat progressivament garrotant-me els músculs. Era àgil i incansable de manera preocupant . No ho acabava d’entendre, fins que al tombar per sortir d’una plaça, vaig veure com el meu cos ja no em seguia i continuava d’esma en una altra direcció.
En Murel aturà uns segons el seu relat en sentir sobre les seves mans dues grosses llàgrimes de la Gillye. Decidí, però, continuar perquè per primer cop des de feia un munt dies es reconeixia la seva pròpia veu, les seves inflexions característiques, el lleu deix de les emocions que creia perdudes, i a més trobava que se sentia alleugerit contant aquella història, per més estranya que a la Gillye i a ell mateix, pogués semblar. S’adonà , també, que les imatges li venien a mida que parlava; que si s’aturava i feia un esforç per recordar la globalitat, l’ esforç era estèril.
- Quan sonà la darrera campana d’alguna església llunyana, la broma del Roude tornà a enfilar-se per la muralla amb la parsimònia dels rèptils , i davallà cap els carrers com un ésser fantàstic, feixuc i aclaparat. I en mig d’aquella ambient irreal, que lluny d’atemorir-me em resultava cada cop més familiar, vaig anar a enfilar el carreró empedrat que menava a les portes d’aquella esglesiola que havia vist amb les portes obertes. Del seu interior llavors hi emanava una càlida lluminària que semblava transportar, tanmateix, uns pietosos càntics que ondulaven pel recinte, com el vol serè d’un àngel entre els corrents endormiscats de l’aire.
Just al traspassar el llindar del portal, d’algun punt no visible aparegué un frare que em el cap cot em feu l’esguard que em dirigís cap a l’nterior. ¿Et pots imaginar, quan va aixecar el cap, qui era?
La Gillye, dominant el seu persistent plany, contestà negativament, amb la veu apagada.
- L’home del cavall! el genet que m’ullà amb tanta insistència la nit de la processó-
- I ell, et va reconèixer? - preguntà la noia per fer veure que li seguia la corda. En el seu fons, pensava que en Murel passava per una depressió potser deguda a un excés de treball . Es neguitejà pensant que, tal vegada ell, dotat d’un esperit lliure i encuriosit, estigués aclaparat per la rutina de la vida que duien en parella. Fins i tot podria ser el seu subconscient que hagués inventat aquell episodi per defugir d’una monotonia que l’ ensopia i li aixecava murs al seu horitzó. Però ell m’estima , es repetia en silenci la Gillye. Amb el temps li passarà i tot tornarà a la normalitat; tans sols passa per una crisi, i amb la màniga dels jersei s’assecava els llagrimals, convençuda que ara hi veia més clar, en tots els sentits.
- És clar que em va reconèixer! M’estaven esperant!
- Qui, Murel?- i ara el seu to s’assemblava cada cop més al de la mare enjogassada amb l’infant.
- Els germans . M’esperaven a mi, que sóc el mateix de sempre , amb altre nom, amb diferent fesomia. Però sóc jo a través dels segles, i ells esperen el meu retorn, malgrat aquest cop es veieren en la necessitat de sortir a cercar-me.
- Dóna’m una cigarreta- feu la Gillye després d’exhalar una mena de xiulet. Provava de controlar la situació. Una premonició començava a xiuxiuejar-li que en Murel no feia l’enze; no tindria sentit fer anar tant lluny aquella broma, si en realitat ho hagués estat.
- Tu no fumes.
- Tu tampoc acostumes a explicar històries tan… - dubtà en cercar un adjectiu. No volia ferir la sensibilitat del xicot, convençuda ja com estava de que ell creia estar dient la veritat.
- Tan què? Increïble?, inverosímil?, fantàstica?
- Totes tres definicions poden ser vàlides si no les utilitzem com a sinònimes de falsa. Et crec, Murel, però cal que entenguis com em sento.
La flama del misto tenyí d’ocre els rogencs cabells de la Gillye. Quan la noia, després d’estossegar un parell de cops tornà a reclinar el cap contra el pit d’en Murel, ell seguí el seu moviment amb la flama que pugnava per cremar els darrers glops d’oxigen. Amb la llum esmorteïda, però, la noia pogué veure-li una desconeguda lletra T tatuada en la part interior del canell .
- Sempre m’han fascinat les tonalitats que pinta la llum en els teus cabells.
- Això és cosa de les pèls-roges - contestà ella amb un deix de coqueteria. Una espurna d’esperança semblava brillar en el seu desànim davant el comentari del seu xicot, alhora que aquell descobriment sobtat de la lletra tatuada li tornava a fer néixer el recel. Decidí, però, prendre la iniciativa i anar a pams.
- Explica’m bé això últim, Murel. Per què t’esperaven? I per cert, ¿ quin símbol és aquest del tatuatge que t’has fet?- amb els palmells fregava suaument els genolls del noi.
- Tot al seu moment. Després del desconcert inicial per trobar-me en aquella situació, va ser com si al compàs dels càntics d’aquells monjos una memòria oblidada, o millor dit, de la qual no en coneixia la seva existència, anés brollant dins el meu cervell. Els germans eren vuit, i un rera l’altre m’abraçaren i em besaren tres vegades en distintes zones del cos. En una llengua incomprensible no paraven d’anomenar-me Ysod, fins que per fi aquest desvetllament de la memòria oculta em va fer entendre perfectament les seves paraules i vaig recordar que nou van ser els cavallers que fundarem l’Orde del Temple, a Jerusalem. Nou! Ho entens? La novena sefirà de la Càbala duu per nom Ysod, i Ysod significa fundació. La Fundació! En majúscules perquè cada certs temps l’orde es refunda de nou, renaixent de les cendres de les fogueres en les quals immolaren els germans del Temple, els seguidors de la cobdícia i els perseguidors de les utopies. La novena sefirà, es correspon a la lletra que fa nou de l’alfabet hebreu, que és la Teht. La T del Temple. Teht s’associa amb la serp, que representa la sabiduria i el misteri, amb el planeta Mart que era el déu dels guerrers i amb el color vermell, Gillye, com els teus cabells, que era el distintiu dels Cavallers del Temple. Ho entens ara?
- ¿M’estàs dient que tu ets aquest novè cavaller que és menester per a que l’orde dels Templers ressusciti en els nostres dies?- voldria haver afegit, i de debò tu t’ho creus? Però la veueta de la intuïció va fer-li comprendre que contestaria afirmativament.
De fora el balcó arribava esmorteïda la fresa dels veïns recollint les cadires de platja, acomiadant-se per anar a dormir. Al cap d’uns instants de durada indefinible, ressonaren els lladrucs roncs d’un gos des d’alguna galeria del pati. La Gillye medità amb la serenor i la tristesa de qui accepta la tragèdia, sobre la fragilitat humana. Imaginà el temps fragmentat en múltiples ratlles divisòries, i sentí calfreds en adonar-se de com era de fàcil traspassar la línia de la felicitat i passar al territori de la desesperança. Unes paraules envernissades amb el deix de la indiferència, uns silencis entapissant el desert de la vida quotidiana, unes mirades inadvertides per aquells que no s’emmirallen en elles, eren suficients per canviar la llum en penombra, la prometedora llunyania de l’horitzó en una asfixiant paret a un pam dels narius de l’ànima.
