ÒPERES I FADOS

A les primeries del XVIII   l’Eulàlia Cantacors  duia una vida  acomodada, com  esposa d’un mestre passamaner. Tenia fama  d’excel·lent cosidora i brodadora. Fou requerida ocasionalment per la comtessa d’Uhlefeld, Guarda Major de les dames  de la reina Elisabet Cristina, quan la cort de l’Arxiduc Carles   s’instal·là a Barcelona.  Segurament sentí la primera òpera cantada a Barcelona, gènere del qual Carles fou l’introductor a Catalunya. 

L’ambient festívol que exhalava la ciutat  acomboiava la felicitat de l’Eulàlia. Barcelona resplendia amb les lluminàries, els focs d’artificis, les representacions de comèdies i ballades a la Plaça del Palau,  celebrant els esposoris dels reis o les victòries sobre els borbònics, a Almenara i Monteterrero .

Però tot canvià. El marit morí sobtadament. La sogra i les dues cunyades   veieren el cel obert  als seus plans covats des de l’enveja.  L’acusaren de dilapidar l’herència familiar en compres d’objectes suntuaris i vestits caríssims,  volent imitar les dames alemanyes de la cort.   En aquells temps el marit o els familiars propers, podien fer engarjolar la dona com a mesura correctiva,  acusant-la de no atendre les  obligacions de la llar. Les dissortades passaven  a la Casa de les Egipciaques, juntament amb les cantoneres i dones del públic que per Setmana Santa   es recollien  dels carrers per a no desmerèixer   les processons. Les acusadores mai van abonar els diners de la manutenció de l’Eulàlia, tal com la llei exigia, i després d’un any  el jutge l’alliberà amb la condició que passés a servir de minyona en una casa de bé, fins que  reintegrés els diners a l’Audiència.  Deshonrada, l’Eulàlia reféu la  vida com a cosidora en una casa benestant de Cervera.  Tot anava bé, fins que un amor truà i lasciu pasó a gozarla carnalmente en la cocina , con promesas de casamiento, las pasadas Carnestolentes. L’amant s’esfumà i  al denunciar l’engany al jutge, segurament descobert el seu passat , no va ser atesa i a més  la van despatxar. Les darreres notícies de l’Eulàlia la situen el 1710 a Vilafranca, acompanyant un soldat portuguès dels exèrcits de l’Àustria que devia cantar-li fados a l’oïda omplint-li el cor de les boires del Tajo i del fred cru del seu destí. I res més. Potser seguí el soldat a Portugal, o fou dels catalans exiliats que  malvisqueren pels carrers de Viena. Potser acabà , una Setmana Santa, entre les parets de les Egipciaques, xiuxiuejant  sense alè, estrofes tristes d’òperes i fados. 

No és això, companys

En algun article  d’aquest mateix setmanari  argumentava que vivim en la societat dels tòpics. Que potser cap tan evident com el que una imatge  diu més que mil paraules. Les televisions tenen la paella pel mànec i de l’elecció i del tractament de la informació que ofereixin,  depèn l’opinió que els ciutadans poden arribar a confegir-se de les coses, no pas de la realitat. Però és evident que  viuen immerses en un  depredador pols per l’audiència. Actuen en mig d’una vesània que, vull pensar, no dóna temps material a elaborar continguts profunds, i que es soluciona amb façanes xarones i deformadores de la realitat.

Així penso que actuà TV3 en l’espai dedicat al “Correbar” organitzat a Sant Quintí, dins el programa “La nit en directe”. No judico l’acte en si. Cap dels participants va anar-hi obligat i cadascun costejà el mam de la seva butxaca. No vull fer moralina, malgrat no pugui estar-me de preguntar per què cal amenitzar una mona col·lectiva a toc de timbals, com si es tractés d’una mostra folklòrica. Però sí puc judicar la intervenció de TV3, perquè aquesta sí que la pago jo, i tots vostès. ¿Quina lectura pot fer un televident que primer cop senti, i vegi, parlar de Sant Quintí? Crec que la vila de les “aigües bones” es mereix un tracte més seriós, més respectuós. No parlaré del seu actiu històric mil·lenari que pot consultar-se en la monografia que va editar-se fa set anys . Tampoc cantaré les excel·lències del seu folklore , tan apreciat per Joan Amades i per tots aquells que vénen a viure la Festa Major. Però puc proposar temes a TV3 per copsar el vertader tarannà d’aquest poble. Podria parlar de la iniciativa de l’Ajuntament de subvencionar la meitat de l’import dels llibres de text i del material escolar dels nens i nens del poble (més de dos-cents). O dels vint-i-cinc anys de feina seriosa i il·lusionant del grup de teatre El Fanal, o dels quinze que el Fòrum d’Opinió fa que treballa a favor de la cultura   i que li ha valgut fins i tot l’atenció de la Universitat de Deusto. Podria parlar de la  coral Terpsícore que ha organitzat unes jornades  amb joves d’una escola de ball bieolrrussa, que ha estat  un èxit de convivència.

No és això, companys, pel que han maldat tant quintinencs d’ahir i del present per bastir una comunitat rica en valors i projectes. No és això, companys,  pel que s’esmerçaren tants esforços per tenir una televisió que reflectís la realitat del país i que ens tractés per fi, lluny de tòpics, amb justícia.

NARCISSUS MARSH, JOHN SMITH I UN SENYOR DE SANT QUINTÍ

Narcissus Marsh fou home de vasta cultura .  Com a arquebisbe de Sant Patrici disposava de moltes estones de refinat lleure que aprofitava per travessar les humides boires de Dublin i endinsar-se en les terres fantàstiques que mostraven els enigmàtics atlas que col·leccionava. Aquesta afecció per les geografies misterioses l’enemistà amb  Jonathan Swifft, dolgut pel desinterès que Marsh sempre mostrà per l’ignot país que explorà Gulliver.

 En el 1700 Marsh va voler compartir el seu fabulós tresor bibliogràfic, composat de 25.000 exemplars, amb la resta d’irlandesos i fundà la biblioteca que duu el seu nom. La història oficial explica que antigament els llibres més valuosos es lligaven amb cadenes per  preservar-los de la cobdícia dels lectors. Però la veritat, tal com explica en Puck, el fantasma oficial del castell de Malahide que habita d’incògnit la Marsh’s Library des que lady Talbot decidí vendre’s el castell, el 1976, per anar a viure a Tasmània (no se sentia amb ànims, a la seva edat a ser un fantasma de fireta per a turistes) és una altra. Cada nit a les dotze, a la sala de lectura s’organitzen unes curiosíssimes reunions acadèmiques que reuneixen el bo i millor dels esperits dels eminents cartògrafs, naturalistes i capitans de vaixells expedicionaris, que tenen volums a les lleixes. Per a desesper dels bibliotecaris aquests esperits es dediquen a diari a revisar les seves obres, afegint una nota aquí o un gravat allà, i saltant-se el deure de retornar els llibres al seu lloc. Conta en Puck que dos dels fantasmes més primmirats amb les revisions són l’aventurer anglès John Smith, i un senyor de Sant Quintí. L’Smith no s’acaba mai allò d’haver-se emparentat amb la noblesa, malgrat que es tractés de la dels indis powmatan, potser perquè havia passat mitja vida rodolant com a mercenari pels camps de batalla europeus. Però sobretot té una dèria terrible amb “Captain Smith’s. Historie of Virginia”, de 1623, perquè mai  li fa el pes la descripció de la bella i estimada princesa Pocahontas.

L’altre personatge és Pierre-Françoise de Charlevoi, fill de Sant Quintí (en aquest cas de la Picardie francesa) que disserta i corregeix habitualment una de les obres preferides de Marsh: ” A voyage to North-America”, amb la qual l’arquebisbe explora en el fons d’una de xicra de xocolata desfeta, els Grans Llacs, el Mississipi i la Lousiana. Tot plegat és tèrbol, heroïc i misteriós, com gairebé tot, a Irlanda.

METAMORFOSI

Sempre ho havia sospitat. O més bé, intuït. Menjar peix podia esdevenir conflictiu. Ara em puc revenjar de la mare i la dona per haver-me turmentat  tants anys amb llucets, sardines escabetxades i “peixets que no tenen espines”, aquest darrer argument per provar de desmuntar la meva excusa que a l’hora de menjar no m’agrada jugar-me la vida. Però ara els científics han corroborat el que ja no és una dèria (“és igual de maniàtic que son pare”) sinó una realitat constatada. I a les dues lis deu recar la consciència. Compte amb menjar peix! Un bacteri s’acarnissa amb els budells humans. Les autoritats sanitàries adverteixen que no es consumeixi peix cru. No ho pensava fer mai de la vida. De fet porto anys posant excuses com un bergant des que algú de la feina li ha agafat per fer el dinar de Nadal en un restaurant japonès que hi ha sota casa seva. Però tot no acaba amb el bacteri depredador. Ara diuen els experts que els peixos estan canviant de sexe a conseqüència de la contaminació. Sí! Es veu que des dels anys cinquanta del segle passat hom envernissava el casc dels vaixells amb una substància anomenada tribulito d’estany. Es tracta d’un compost químic que evita que s’adhereixin algues i crustacis a les embarcacions. Però no va ser fins fa tres anys que els científics van relacionar el tribulito aquest amb el canvi de sexe que experimenten algunes espècies de peixos i crustacis. I per aquí sí que no estic disposat a passar! Perquè, qui diu que aquests efectes, en acabat, no passaran a les persones que han consumit truites, salmons o unes gambes a la Barceloneta? Vaig desafiar en nom de l’apologia carnívora la quarantena de quan les vaques boges i l’estigmatització a la que van ser condemnats recentment pollastres, gallines i altres aus constipades. Però van ser decisions personals. Em nego ,a la meva edat i sense el meu consentiment, a canviar de sexe, per més respecte que em mereixi el contrari.  Els perills que provenen d’aquest món actual es sofistiquen de manera alarmant. Quin riure em fa ara ennuegar-me amb una espina! Ca, home/dona! Aviat es farà del tot imprescindible  resoldre el garbuix que alguns han engegat sobre la pretesa masculinització que tradicionalment s’ha fet de les paraules. Si ningú remeia la revolució hormonal que s’ha desfermat en el regne dels peixos i  arriba a encomanar-se als humans haurem de tirar a mà, a dojo, de mots de doble terminació. Quin embolic! Si ja els ho deia jo… El peix, a Les Deus i a la mar salada!

MALEÏTS

A l’edat mitjana la lepra es considerava, no ja una malaltia, sinó un càstig diví. El leprós era temut i menyspreat, condemnat a fer sonar fins el darrer dels seus dies, un esquellot  avisant de la seva presència.

A les ciutats europees de la mateixa època, la població jueva no podia abandonar el  call sense la pertinent identificació, que generalment consistia en una mena de braçalet amb la creu de David.

Entre les creences de les primeres onades de gitanos arribades a Catalunya, a finals del XV i principis del XVI, existia la figura de “l’emplaçat”; una mena d’individu malestruc, al qual, quan les coses anaven mal dades, sempre se’l podia culpar, fent-lo fora de la tribu o fins i tot assassinant. I quan els gitanos arribaren a ser molt nombrosos a Espanya, i pel seu tarannà erràtic les autoritats no els podien controlar, aparegueren severes i cruels disposicions reials que arribaren fins i tot a marcar-los amb ferro calent, per identificar a quina jurisdicció pertanyien.

Del XVII són les primeres notícies d’uns individus arrecerats i ocults a la navarresa vall del Baztan. Els agotes. Una ètnia d’origen desconegut sobre els membres de la qual pesava la condemna eterna d’estar maleïts, segons els qui els menyspreaven i evitaven, perquè eren els descendents dels fusters que bastiren la creu en la qual Crist fou executat al Gòlgota.

La llista de maleïts, de col·lectius deixats de la mà de Déu i dels homes seria per omplir un llibre que arribaria fins els nostres dies. Sembla ser una necessitat de l’espècie humana tenir caps de turc als quals entaforà les  pors i els fracassos. El penúltim grup estigmatitzat, responsable del caòtic funcionament de la Seguretat Social , de la puja permanent del preu de l’habitatge, de l’enrenou del Pla Director, del mal estat de la gespa del Camp Nou, i fins i tot se sospita que no estigui al darrere de l’assassinat de Kennedy, és el dels fumadors. Però, compte! He dit que és el penúltim. Atents a les recents declaracions de la top model Heidi Klum, que no  siguin la punta de l’iceberg:  una noia de 52 kg de pes i 1,76  d’alçada no cal que es presenti a miss perquè és massa grassa. I a aquests, als grassos, que els faran?  També els  reclouran rera un paravent? Serà el mateix que els dels fumadors? Serà de color diferent? Que les autoritats imposin com quan les armilles fosforescents, esquellots o braçalets amb la creu de David. Sempre igual. Ja ho deia Goethe: errar és humà; persistir en l’error és diabòlic.

L’ESPIGÓ

Deu ser a causa del meu litre i mig de sang celta que estic convençut que hi ha llocs especials. Màgics. Els celtes practicaven una mena d’acupuntura geològica a base de menhirs clavats  com grans agulles, sobre el que  anomenaven weavres , i ara en diem forces tel·lúriques.  Creien que d’aquesta manera canalitzaven  a l’exterior les forces benefactores.

Divendres a la tarda m’estava a la meva weavre preferida; l’espigó de la platja del Bogatell . Recordava que feia un munt d’anys, allà va ser on em va venir la inspiració per al meu primer relat. El far. Anava d’un home misteriós que dedicava la seva vida a recollir els desigs que es trobava dins les ampolles que arribaven, surant, fins aquell indret, procedents de les més remotes geografies de l’ànima.

La platja estava gairebé deserta, i més aquella llenca estreta de terra amarada de grisor i aigües tristes . Un estrèpit de motor  sonà  al meu darrera. Sense  temps a girar-me, un noi de vint-i-pocs anys descendí d’una moto i es palplantà  al meu costat. Es tregué un mòbil i després de  manipular-lo amb vessània  exclamà  : “Estefani; et truco per dir-te que t’estimo a muerte!”

Cridava tant que el  sentí per damunt de la música dels meus auriculars.  Vaig pujar el volum instintivament, com per fer-me fonedís en un moment tan transcendental en la vida d’aquell amant desesperat amb ànima d’havanera. Després de breus instants,  guardant-se el telèfon, marxà.

Potser sí que aquell lloc té quelcom de màgic. Vaig sentir, però, un calfred pensant que els temps canvien  de pressa i que ara els desigs ja no viatgen dins d’ampolles folrades de salabror, sinó a través de sofisticats aparells de telefonia. L’oreig fresc de la marinada em feu adonar que el misteriós personatge del meu relat poc tindria a pelar en els temps que corren, i que si hom pensava que jo l’havia de rellevar, anava llest.

El cel s’anà enfosquint, confonent-se poc a poc amb la mar cansada, d’anar i tornar d’enlloc tot el dia. La silueta boirosa d’un vaixell llunyà per fi   va caure a l’altra banda, desconeguda, de l’horitzó, enduent-se els darrers esforços de la mirada. Els fulls del diari voleiaven amb les mateixes negres perspectives de sempre. Enrique Urquijo, el   mític líder de Los Secretos cantava amb la veu estripada “sin ti siento que mi vida fracasó”. Però no tot estava perdut en aquella estranya tarda  en què la ficció i la realitat van decidir  fer un tomb del bracet, a l’espigó.   A l’Estefani, algú en el món, l’estimava a muerte.

L’ENVEJA

Una funció de l’ordinador permet saber el nombre de vegades que s’ha revisat un text. Comprovo que el rècord dels meus articles el té un de mesos enrera, amb onze revisions. Avui, però, vull batre una altra marca perquè penso escriure tal com ragi. Com si fes un exercici d’escriptura automàtica, malgrat que el motiu no sigui tan literari, sinó fruit de l’enveja.

Abans de l’estiu una companya m’explicava que el seu marit (químic per vocació i de professió) estava tip del desert en què vagaven els investigadors espanyols. Li va proposar marxar d’Espanya i ella va donar llargues a l’assumpte pensant que era un desig tan utòpic com que toqués la loteria. Al tornar de les vacances m’explica cofoia que devien tenir la bola del premi en la rifa dels somnis, i que el  marit ja estava a Basilea treballant per un important laboratori. Ella l’havia acompanyat durant l’agost i tornava il·lusionada, cantant les excel·lències d’un país net i organitzat, amb el mateix deix d’emoció que la Julieta Venegas quan diu allò de “¡ qué lástima, pero adiós, me despido de ti y me voy…!, referint-se a aquest país que tots patim.

Molts anys abans també el poeta va fer un assaig de càntic al temple de la grisor, exclamant que li agradaria marxar nord enllà, on deien que la gent era lliure, rica i neta… o potser no anava del tot així la cita però ja he dit que no pensava fer cap revisió. Imagino que la companya i el poeta estaven emmirallats per societats on els càrrecs electes acaben complint el període pel qual es van comprometre a servir els ciutadans que els havien escollit, on la llibertat d’expressió és precisament això i no es reviscolen velles inquisicions que posen en l’Índex Prohibit, artistes i espectacles. Es deuen enamorar de nacions que no contribueixen amb les seves aportacions econòmiques al seu propi genocidi, veient com la seva indústria és boicotejada i la seva cultura potollada, o la seva llengua no és defensada en els organismes internacionals. Potser els fa feliços abandonar la terra que intueixen que en els atles del desenvolupament aviat deixarà de ser del Nord per passar a pertànyer al Sud, no de la pell, que això no importa, però sí del caos i de la pobresa d’il·lusions.

Desitjo, amb sana enveja, si és que no és una paradoxa això, que la companya sigui feliç. Que el marit es desenvolupi com a professional i com a persona, que tots dos termes van de bracet i que els seus fills s’eduquin en els valors de l’esforç, del compromís i del respecte.

LA VANITAT

Des de fa un temps cada cop hi ha més gent engrescada en gratar la seva genealogia. M’adono en els arxius parroquials que sovint consulto. Miro amb dissimulació per damunt les espatlles i  descobreixo “power-points” en la funció d’esquema, amb caselles buides esperant ser farcides amb noms de desconeguts avantpassats. Intueixo en les mirades d’aquests cercadors de la història familiar, un bri de cobdícia. Sí!,  ” i si resultés que algun avantpassat fos noble?” Imagino el cor desbocant-se cada cop que en els fulls d’un llibre de baptismes  hi apareix el nom desitjat i al costat  l’ofici del pare o del mateix personatge si es tracta del d’òbits. I és clar que no van del tot errats. Només cal mirar algunes pàgines d’internet “especialitzades” en heràldica, o en les postals que es venen en algunes botigues i que expliquen l’origen dels cognoms. ¡Però si tots hem estat nobles en algun moment de la història! Que et dius Rodríguez, posem per cas? doncs noble apellido  de rancio abolengo del marquesado de… Armas en campo de gules y bordura componada de oro… Que per comptes de tenir un cognom d’origen visigot  de l’altra banda de l’Ebre, et dius Cervelló, que sembla més autòcton: família vescomtal ennoblida al segle XIII pels serveis prestats al rei Jaume I en la conquesta de Mallorca. Armes posades en pal, en atzur, i la corda de plata.

Coi! En quin moment de la història la immensa majoria ens vàrem tornar plebeus?  Tindrà a veure amb el procés de feudalització en què uns quants espavilats ens van prendre els nostres títols per la força? O serà potser a l’Edat Moderna quant moltes famílies nobiliàries només tenien per menjar blasons i armadures rònegues i es venien els títols al millor postor?

Alguns d’aquests neogenealogistes comencen a perdre l’oremus i ja van esdevenint la part exòtica i freeke de les sobretaules, amb les seves històries d’antigues baronies familiars i amb explicacions de malalties que pateixen (i ara entenen el per què) que es relacionen amb la noblesa, com la blavor de la sang o un obstinat os a l’esquena.

Però compte! La  vanitat es demostra també d’altres maneres . ¿S’han adonat que tothom és encarregat a la fàbrica, director a l’oficina o president a l’escala?

No sé si posar-li un marc a la postal que m’he comprat. SERRA: noble apellido originario de la importante casa de los Príncipes de Serra, cuyo palacio solariego hallábase en Génova… No trobo que parlin de mi.  La dita avisa que de porc i de senyor se n’ha venir de mena.

LA SOPA D’ALL

Als historiadors, les perspectives professionals se’ns eixamplen.   Ara fins i tot ens farem forts en el món de la ciència; concretament en el camp de la dietètica. Recomano als col·legues que no siguin especialistes en Prehistòria que baixin de l’altell els apunts de la facultat sobre aquesta matèria. Sí, perquè ara ens farem especialistes en “paleodieta”; és a dir, la darrera arma inventada per a lluitar contra el sobrepès i les malalties de la civilització. Es veu que el desenvolupament de la genètica humana i els canvis alimentaris no han anat de la mà en els darrers quaranta mil anys, i ara n’estem pagant les conseqüències en forma d’obesitat, malalties reumatològiques i cardiovasculars.

Estic cofoi i ja friso per començar a receptar 150 grams de filet de mastodont I 200 de moll d’os, això sí, en dejú i a poder ser tallats amb sílex, als atribolats pacients que faran cua a la meva consulta de dietista-historicista. De fet, Sant Quintí pot arribar a esdevenir la meca de la palodieta, atès que fa una colla d’anys,   a les envistes de Les Deus els homes i les dones prehistòrics ja la voltaven, si hem de fer cas  de la teoria, esbeltíssims ells i elles, sense una micra de colesterol, i ni una càries enlletgin unes dentadures perfectes.  Per tant, ja sabem de què va.

Sóc dels que haurà de baixar els apunts de l’altell, ho reconec. Però així, a primera vista no  em sembla recordar que el Paleolític es caracteritzés precisament per una dieta uniforme ni representativa. Se m’acut que cada un d’aquells homes i dones deuria menjar allò que recollia o que es deixava caçar, quan no actuaven com a mers carronyaires, i si no és que acabaven essent ells mateixos el platet del dia d’alguna bestiassa famolenca que se’ls cruspia sense aturar-se a comptabilitzar el nombre de calories.

 Es veu, com deia abans, que observar la palodieta preveu els efectes de les malalties de la civilització: estrès, ansietats, depressions … Potser sí que aquella gent vivia amb més tranquil·litat que no pas nosaltres. Però… ¿vols dir que no  passaven atacs d’ansietat quan no hi havia manera d’encendre el foc a pedrades i el més bo i granat de les feres dels rodals feien cua a l’entrada de la cova? ¿ No li deuria pujar el sucre al bruixot que havia passat nits i dies sencers pintant escenes de caça quan el jovent eixelebrat de la tribu li grafitejaven l’obra, per fer una gràcia?

Potser tot plegat és l’invent de la sopa d’all, i  només sigui qüestió de menjar poc i pair bé.

LA PORTA

 Hi ha portes que val més no travessar. La dels mites de la infantesa, per exemple. Però no ho vaig pensar, i vaig obrir-la.

La botiga de la senyora Rosita havia estat de sempre, un misteri compartit amb els altres nanos del carrer. Sobretot, aquella porta blanca al darrera del taulell, sempre tancada, ens feia ballar la bala. La botiga de la senyora Rosita era un colmado de barri, de tota la vida. Un petit món de penques de bacallans,  llaunes d’olives i capses de detergent. Un diminut cosmos en el qual el senyor Mateu actuava com a demiürg,  canviant-ne l’ordre de les coses amb el seu bastó acabat en ganxo.

El fet curiós en aquella botiga és que mai vam veure descarregar-hi cap mercaderia, imagino ara que perquè a les hores en què deurien fer-ho la canalla encara dormíem. Però en aquells temps no ho pensàvem. Per tant, la clau d’aquell misteriós aprovisionament deuria tenir relació amb aquella enigmàtica porta blanca. Sí. La resposta hi tenia a veure, i quedà confirmada el dia en què un parell o tres de nosaltres va assistir a un fet prodigiós. Tot d’una quelcom colpejà la porta per dins. Ens semblà albirar una claror natural i fins i tot sentir unes veus apagades. Cap dels clients adults semblà adonar-se d’aquell xoc de dimensions. Tan sols nosaltres. És clar. La senyora Rosita i el senyor Mateu tenien pas franc a un món perdut i desconegut per la resta del barri. Un món a l’altra banda de la llinda que els proveïa de tot el necessari pel colmado, de tal manera que ells no haguessin de descuidar mai la guàrdia. De fet, vàrem convenir tornant d’escola, aquells botiguers d’aparença normalíssima no acabaven de dominar prou bé el nostre idioma, sens dubte perquè no era el seu de natural. Ara sé que eren de Lleida.

La fascinació per la porta s’allargassà fins a l’agosarada adolescència. Traçarem un pla que consistia en què un es faria colgar pels abrics que les clientes deixaven en una cadira prop de les caixes de verdures i poc a poc s’hi escolaria al darrera. A la nit, sol dins la botiga, obriria  la porta i desvetllaria el misteri. Fou en debades perquè aviat la senyora Rosita el feu fora perquè feia nosa.

Els botiguers es jubilaren fa temps i marxaren al poble. El local és petit i costa de llogar. L’altre dia  veié que hi feien obres i vaig treure-hi el nas. Rera la porta un rebost  il·luminat per una trista bombeta.  Al tombar la cantonada, decebut,  em vingué, però, el dubte: ” has mirat bé?” Sort que  tots encara tenim portes tancades.