DIARIO DE PEDRO TAVARA

ELOGI A LA SENZILLESA

La tradició mana que les posades o les cases de menjars estiguin situades a les cruïlles dels camins. Cal Torres (Poquete per a la veu popular i no em pregunteu per què) compleix la condició. És al  final del caminoi feréstec que davalla havent deixat enrera el plàtans ombrívols de la Font del Salt, serpentejant entre  horts   i  bardisses  , i gairebé al final del camí nou que mena  a Les Deus.

El manual no escrit del viatger, també deu dir que  la casa  que dóna acollida, ha de respirar repòs i calma, i que els protagonistes han de ser el bon menjar i la càlida acollida. Segona condició acomplerta.

La tercera és, que quedi en el record del viatger.  Mireu. Fa un parell d’anys, era festa major a Sant Quintí i vaig dur-hi a sopar una amics estressats de Barcelona. Érem colla i feia temps que no ens veiem, per la qual cosa tothom xerrava sense aturador. En un d’aquells moments en què no se sap per què es fa el silenci, d’aquells que  hom diu que” ha passat un ángel”, la veu del Lluís, assegut pacientment entre nosaltres  des de feia estona i sense que ningú advertís la seva presència, va deixar anar la pregunta del segle: “Així doncs, què posarem per sopar?” I segurament que allò era vertaderament el que més importava perquè al voltant d’una taula és on neixen les millors idees i les més sentides converses.

Un de la colla va sovint per feina al Japó. Diu que aquí encara no sabem què és això de l’estrès. De tant en tant, quan  parlem, encara em comenta amb malenconia: “  M’hi trobaria millor fent negocis a cal Poquete ! ” 

L’hipotètic manual gastronòmic que em fa de guia per escriure aquest article, deu parlar segurament de la importància de les matèries primeres i de la seva qualitat. A cal Torres (Poquete) això és tan sols qüestió de l’estat anímic de les gallines que escatainen en el galliner de la casa o de la intensitat de les pluges, segons hagin estat  de generoses amb les verdures de l’hort.

Jo afegiria a aquesta guia inventada, que una bona casa de menjars ha de ser capaç d’acomboiar-te l’ànima amb el paisatge que l’encercla i que  canvia segons el batec de la natura. He vist verdejar les moreres de cal Torres (Poquete) mentre el sol tímid de maig treia el nas rera la mola de Civelleres, i a taula  abordàvem un bacallà amb samfaina que explicava llegendes de mars llunyans.   M’he empassat a cullerades la fosca fredor de les nits de desembre apressada dins un plat d’escudella.

No sóc un gourmet. Tan sols elogio la senzillesa.

NIT DE SANT JOAN

Arriba la nit, de l’estiu, del somni, de la vida. Guaiteu el crepuscle previ i intuireu les forces que estan a punt de desfermar-se.

La nit de sant Joan les vides s’entortolliguen amb els camins que es tornen erràtics, que perden els seus nords per unes hores perquè han sigut engolits per la terra dels prodigis.

Aneu als límits bromosos, on la llum es comença a tacar d’ombres i mireu i escolteu amb els sentits que es deixondeixen, adormits pels bocins de les nostres vanitats que any rera any   aconseguim salvar de les fogueres.

A la nit de sant Joan  trobareu herbes que es dilueixen lentament fins a convertir-se en papallones xiuladores que entonen melodies inversemblants mentre us  bressolen l’ànima amb més o menys empenta, depenent que hagin nascut del puniol, de l’alfàbrega o de la sajolida. Us podeu topar amb el Borni de cal Brufanya que a canvi de que li conteu el vostre desig més preuat, el qual afegirà a una mena de marge de pedra seca que construeix per aixoplugar en les clivelles tots els dracs que s’han quedat sense llegenda, us narrarà els castells de focs fantàstics que esclaten dins el seu ull orb.I de tot això existeixen testimonis contrastats i eminentíssims, com el del mateix mestre Joan Amades que gaudia aquesta nit travessant les aigües argentades dels miralls per anar a cantar corrandes amb els mainarons i les dones d’aigua, vora el Pèlag de les Bruixes. També ho certifica darrerament el Cesk Freixes, acompanyant la veu amb els acords fantàstics del corrent del riu de les birles quan avisa “que el bosc de les fades queda lluny de la ciutat” i encara dóna més pistes quan afegeix, per a qui es vegi en cor d’explorar les geografies de l’ànima, “l’última fada encara juga sota el bosc de l’arç”.

A la nit de Sant Joan, aneu amb compte! hi ha ombres òrfenes vingudes d’altres temps, que aprofiten la gatzara del qui salta les flames per fer-se passar per la seva. És per això que la saviesa popular distingeix els individus entre els que són bons jans, i els que tenen « malasombra ». Hom diu que per evitar aquest tràngol cal dur, en el moment de saltar, una síndria o un pa rodó als que prèviament se’ls haurà practicat uns quants foradets. En acabar, cal cremar en la foguera la síndria o el pa, doncs és  possible que l’ombra desvergonyida s’hi hagi ficat a dins a través dels orificis.

I abans no compliu el ritual de fer servir aquest full  per encendre un xiulador, deixeu-me desitjar-vos  una  feliç revetlla. Feliç nit de sant Joan!

LA CONNEXIÓ

Fa  dies que sovintejo  Vic i Vilafranca. No hi ha raons professionals, ni familiars. Sempre són casualitats. Conec gent que parlaria de missatges del destí, d’averanys còsmics… vés a saber. Malgrat no ser d’aquesta corda no vaig poder reprimir certa pell de gallina al trobar, de sobte, la connexió entre ambdues ciutats: sant Antoni Mª Claret. Tot i que aquest formidable i alhora humil religiós nasqué a Sallent, és a Vic, la “ciutat dels sants” on es troba la casa mare de l’orde claretiana. No  narraré  l’apassionant biografia d’un home sant que des de l’humil tasca  parroquial   esdevingué confessor de reis i  arquebisbe de Cuba. 

El 14 de gener de 1850 Vilafranca despertava entre boires gebradores i el toc monòton de campanades a mort. Aquella tarda s’executava, a garrot vil,  quatre integrants de la temuda colla de criminals  dels “Andreuets”. La llista de malvestats dutes a terme per aquests bandits és esfereïdora, però encara ho és més el fet que qui empenyia aquests joves al delicte era la pròpia mare de dos d’ells; la “vella Andreua”. Aquesta dona, filla de Vilafranca i el cervell  de la banda, era tan desalmada que renegà en públic de l’únic fill que no havia volgut seguir la carrera delictiva.

Així que, com era costum en l’època, es va voler donar consol espiritual als condemnats abans de ser executats. Però tota temptativa de capellans, frares i deans era en debades. Els reus no es volien baixar del burro i imprecaven, escopien i colpejaven a tots aquells sants varons que se’ls atansaven per donar-lis socors a les ànimes. Aviat, però, va córrer la notícia que l’arquebisbe de Cuba, Antoni Mª Claret, passava per Vilafranca camí de Tarragona, i les autoritats  van pensar que no s’hi perdia res demanant la seva intercessió, en aquell cas mai vist d’entossudiment ateu.

El Diario de Barcelona i el  madrileny El Católico, relaten la miraculosa actuació del que hauria de ser sant. Hom diu que demanà tancar-se a les cel·la amb  aquells  bandits. Que en qüestió de minuts, en obrir -se la porta  tres d’aquells pèrfids homenots tenien llàgrimes als ulls, s’abraçaven entre ells i es deixaven conduir al cadalse amb la mansuetud dels xais.

El quart, que deuria tenir ganes d’espatllar l’espectacle, va fer el morro fort fins a tenir l’argolla prement-li el coll. Llavors, demanà públicament perdó pels seus crims.

Què passà dins d’aquella cel·la? Segueix essent un misteri. Potser una connexió; com aquesta , Vic-Vilafranca.

FANTASMES CONJUGALS

Corria el mes de desembre de 1917. Els Estats Units seguien amb expectació el cas de la senyora Grace Meloin contra el seu marit, el capità Duval. A primera vista, el judici no semblava presentar res d’extraordinari. Desavinences conjugals, infidelitat…

A casa nostra, degut a que en aquells temps la informació encara no era globalitzada, tan sols hi estaven al cas determinades persones.  Segons quina fos  la sentència les seves creences quedarien oficialitzades.

Però tornem als EEUU. Què passava en aquella cort de Missouri? Quina era l’excepcionalitat de l’acusació de la senyora Meloin? El seu marit li feia el salt amb una altra dona. Ell mateix confessà tenir una “nòvia astral”. La gravetat de la qüestió, però, no estava en la manifesta infidelitat, sinó que un cop examinat pels psiquiatres i certificat que no estava boig, el que deia calia considera-se real. Per tant, segons les lleis de l’estat, el capità Duval havia comès el delicte de poligàmia, que el fiscal tingué a bé a matisar, com “espiritual”.

El cas va servir per deixar dues coses clares. Primerament la infalibilitat de l’instint femení per detectar quan n’hi ha una altra, per més fantasma i incorpòria que sigui, i segonament l’arrelament del corrent espiritista.

El moviment espiritista  nasqué als Estats Units, a meitats del segle XIX. Es considera que les creadores de l’espiritisme foren les germanes Fox, arrel de les seves suposades comunicacions amb un esperit que els feia la guitza, nit rera nit, a la seva casa de l’estat de Nova York. La premsa de l’època feu el seguiment i tot un enfilall d’eminències científiques van convertir les  nenes en conills d’índies d’experiments científics que no van saber donar resposta al que els passava. A partir d’aquell moment la Margaret i la Kate, després de passejar-se pels escenaris de mig món presentades com uns prodigis paranormals, van esdevenir les mediums per execel·lència en mans d’aquells que creien en la doctrina de la reencarnació.

El metge francès Hipolit Rivail, conegut amb l’àlies de Allan Kardec, que li va atorgar un suposat esperit, donà  a aquesta doctrina  l’embolcall científic necessari  per ser respectada entre el món intel·lectual.

A casa nostra, nobles, burgesos i proletaris acudien a l’Amalia Domingo Soler per a contactar amb els seus difunts. 

I amb tot, de segur que voldran saber com va acabar el judici. En el mercat de vell on vaig trobar la revista Luz, Unión y Verdad, no tenien cap més número. Ho sento, de debò.

SOMETENT!

Sovint pensem que som invulnerables.  Que les feres ja no se’ns menjaran, que la guerra   passa a llocs deixats de la mà de Déu, que la nostra llar-masia fortificada és inexpugnable. Que  els delictes, ara, són únicament de guant blanc.

De sobte la por torna a planar en les nostres vides, deixondint-se entre fantasmals tocs de campanes, que criden a sometent. Aviat el magnífic treball de l’historiador Manuel Bofarull, “Josep Vidal i Pujades, un xèrif del Penedès” esdevindrà el primer tomo d’una “Història del delicte”, que sembla continuar vigent i cada cop més punyent.

He remenat unes velles carpetes . L’etiqueta d’una m’ha encuriosit: LLADRES, i el seu contingut m’ha fet experimentar l’estranya sensació d’estar vivint el present rellegint fets de fa més de cent seixanta anys. Expliquen  històries de  bandits quintinencs, d’aquells que entraven a les cases despenjant-se per les xemeneies. En una ocasió l’ensurt li costà la vida a un mossèn. El “Nas” estava més bé “especialitzat” en el que avui dia s’anomena “segrest-exprés”. El més sonat dels seus actes fou el rapte de l’industrial Miquel Ramoneda, just mentre abeurava a la Font del Bosc. Exigí a la família un rescat de 400 unces d’or, amb un recàrrec de vint-i-cinc per cada dia que el fessin esperar  . El “zulo”, la Cova de Carles Quint, està a la Serra del Montmell. És un avenc impressionant al qual tan sols és possible d’accedir amb cordes i habilitat. Des d’allí s’anaven fent arribar a les famílies dels segrestats, trossets d’orella o dits sencers, per apressar el pagament.

D’altra banda, a la mateixa meitat del XIX el Fregaire i el Gallina aterraven al bell mig de la llar de foc de Can Ros, a Subirats, i s’entretenien  torturant els estadants amb el sistema de “cadira sense cul”.  El mètode consistia en esbotzar el seient d’una cadira i a sota posar-hi una petita foguera, la qual animava la víctima a descobrir on tenia amagats els diners. El Gallina acabà els seus dies ajusticiat a garrot vil, a la Ciutadella de Barcelona. El Fregaire s’escapolí i sembrà el terror encara un any. En el moment de ser apressat, el Diario de Barcelona diu que anava en “compañía de un negro, un jorobado y uno que se parecía a Pilatos”. Amb una comitiva tan curiosa aviat va ser reconegut.  Fou afusellat al pati d’armes de la Ciutadella; els jardins que avui hi ha davant del Parlament.

Mentrestant, l’intrèpid oficial del Mossos, Josep Vidal, continuava  la croada contra el mal. Els pobles, organitzaven sometents. Curiós.

ELDORADO

La Daysi Lozano és una dona; no, una senyora colombiana que en tornar de la feina s’asseu a la mateixa terrassa a petar la xerrada amb les amigues. Fa cinc anys que és víctima del que anomenem “llegenda urbana”. Les llegendes, i més de la que ella n’és presa, tenen la perversa qualitat d’adaptar-se als temps, canviar fins i tot de continent i actualitzar-se rera embolcalls moderns per no perdre el seu ancestral esquer que remou  les necessitats humanes, siguin modestes o ambicioses.

La Daysi, sense perdre el somriure, explica que està molt cansada. Fa onze dies seguits que s’està al peu del canó de la seva feina a l’hotel de luxe, fent llits i endreçant habitacions. La governanta li ha dit que no se sap quan podrà fer festa.

A la seva Colòmbia natal nasqué, al segle XVI, el mite de Eldorado, que creà en els homes una addicció molt més forta que la que avui pugui causar la coca. Van ser els indis chibchas els que s’empescaren la història d’un territori fabulós on els gossos es lligaven amb llonganisses i el rei Guatavita es banyava cada any en una llacuna coberta amb pols d’or. La Daysi diu que darrerament es dutxa emprant les restes de potingues que una senyora; no, una dona que arribà en el seu jet particular, va distribuir “generosament” entre el personal de les habitacions, segurament per poder tenir un motiu de distracció visitant les perfumeries de París o Nova Iork, amb la seva tarja de color de pols d’or a la mà, i sota l’aixella un quisso que es desdejuna menjant llonganisses.

Federmann, Von Hutten, Jiménez de Quesada, Orellana, Nuño de Chaves… tots foren joguines trencades perseguint la utopia. Potser cap de tan estrambòtic i sanguinari com Lope de Aguirre, apodat el Loco Aguirre que creient-se a les envistes de Eldorado, assassinà els seus companys d’expedició i es proclamà rei de l’illa Margarita, on tenia pensat fundar una nissaga amb la seva pròpia filla.

El reialme de la Daysi és un pis petit, sota terrat, que té per himne nacional una cúmbia omnipresent que li recorda a la seva princesa menuda de Medellín, la felicitat de la qual, és la seva única utopia. Quins “catxondos” els chichbas!

EL GUTI

Potser el lector no ho recordi En Gutiérrez va aparèixer fugisserament en un dels meus articles. Fou l’alumne que em demanà, a classe d’història, si jo havia estat coetani de Napoleon. Deia llavors, que per un seguit de raons  sospitava que la pregunta d’en Gutiérrez no anava amb mala fe, i que em comprometia a deixar de mirar-me’l com si veiés el proper rei dels poca-soltes del Carnaval de Vilanova.

Feia dies que a la sala de “prufas”,  no sentia parlar de l’ínclit Gutiérrez. Potser des que   va córrer la brama  que estava al darrera de la misteriosa desaparició del segell oficial del centre, del despatx de direcció, amb el qual hom s’havia dedicat a grafitejar els passadissos i el pompis d’algunes alumnes de batxillerat, les quals mai havien pogut descriure el seu invisible agressor. Després d’això, la calma més absoluta. Tan era així que vaig tenir la premonició que no li passés alguna. I   vaig encertar. La tutora m’explica que el  Gutiérrez les està passant magres darrerament, des del moment en què en la seva presència, li diagnosticaren un càncer d’estómac a la mare, i dies més tard, la germana petita agafés l’hepatits.

 A última hora de la tarda el trobo assegut a les escales.  Comencem a parlar de la calor que fa a les aules, dels pocs dies que falten fins  les vacances… Apropo la conversa cap als seus problemes.  S’adona perfectament de la situació que li toca viure, i es desmunta entre llàgrimes i retrets amargs pels tràngols que li ha fet passar a la mare. “Només ens té a nosaltres, la pobra. Al meu pare des que se separaren no l’hem tornat a veure”, sangloteja, mentre de l’interior de la seva aula arriba un esclat de rialles dels  companys, segurament per celebrar la darrera bajenada d’un Einstein incomprès, a classe de matemàtiques.

Li demano al Dani Ortega, l’alumne que incomprensiblement  et creues a totes hores pels passadissos fent algun “encàrrec”,  que ens porti uns  batuts de xocolata de la màquina, a la qual cosa respon amb la diligència i discreció habituals. Després ,  no sé com, acabem xutant uns penaltys a la porteria del pati desert, això sí, en Gutiérrez    llançant cap a l’esquerra, que és la mà amb la qual jo aguanto el got de xocolata. 

L’endemà, a primera hora, el videll em diu que un alumne m’ha deixat un paquet. L’obro i no calen signatures. El segell del centre i un exemplar rebregat de l’any de la picor de la revista Historia y Vida. “Perquè t’agrada la història”. En Gutiérrez, ja és per mi de la colla. El Guti.

SEMIÒTICA

És curiós, el món de les paraules. Com dos conceptes de significats ben diferents poden presentar significants similars. Hom podria pensar que d’estafa en deriva estafeta. Tot i no ser cert, darrerament un parell d’empreses han recargolat la semiòtica fins a relacionar un delicte, amb el món dels segells, tan vinculat a la història del correu.

L’estafeta és un invent català que com a mínim data del segle XII. En aquell segle s’edificà a Barcelona, en  l’actual carrer de Montcada, l’Hospital i Capella de Bernat Marcús. La capella, sota l’advocació de la Verge de la Guia, era la seu de la Confraria dels Correus a Cavall i a Peu. La Confraria rebé  privilegis dels reis de la Corona d’Aragó, per la seva tasca de convertir Barcelona en el centre dels correus entre la península i la resta d’Europa. Quina era la seva importància, i quina la ignorància del rei Felipe el Hermoso, que quan aquest volgué cedir el monopoli dels correus espanyols a la família belga dels Tassis, aquesta no es veié amb cor de competir amb l’estafeta catalana impulsada per Marcús.

Però qui era Bernat Marcús? La història ens diu que va ser un ric mercader barceloní que s’havia distingit   per les seves obres assistencials. Tenia  ascendent dins la cort ja que fou designat per la princesa Peronella, executor testamentari del seu difunt espòs, el comte Ramon Borrell IV. Extraoficialment, el destí convertí Marcús en el primer sebollit en el Fossar de les Moreres. Això ja és safareig, però hom és tan dèbil… Sembla ser que els terrenys on es troba el mític fossar, li pertanyien. Quan el rector de Santa Maria del Mar li’n demanà la cessió, Marcús s’empescà una estratagema. Contestà que de moment accedia  , però que si en el termini de quinze dies no s’hi havia enterrat ningú, els terrenys li serien retornats. Volgué la casualitat que durant els primers catorze dies no es produís cap enterrament, curiosament en uns temps,   l’Edat Mitjana, en què la mort era una presència quotidiana, sota la forma de fam o de qualsevol epidèmia. Així  que ben curull per l’èxit de la seva pensada, el dia quinze en Marcús es dirigia a trobar el rector. Just quan travessava el bosquet de moreres de la seva propietat,  un atac de cor  el deixà més sec que un bacallà.

El 1849, un anglès tingué l’ocurrència de fer obligatori el segell adhesiu en les cartes, com a taxa pel servei de correu. I encara més tard, uns espabilats van decidir que sense estafeta també es podien fer rics, amb l’estafa. La semiòtica!

IL CAPO

La placidesa del passeig pels carrerons antics de Vic s’acabà tot just entrar al restaurant. Algun dia, hom s’haurà de posar seriós en matèria d’acústica als locals de restauració. El soroll, com el tabac, és un agent contaminant. Fora bo que un rètol informatiu a l’entrada dels locals  avisés del nombre de decibels als que serem exposats, i que s’habilitessin paravents per a grups de final de trimestre de l’acadèmia d’anglès i famílies amb marrecs hiperactius. És clar que potser només sigui un problema d’educació; de pensar que un restaurant és un espai compartit. No és el menjador de casa , en el qual si a hom li ve de gust  pot acabar la vetllada cantant Asturias, patria querida, o deixar, per motius neopedagògics que els nens rebequegin fins a l’extenuació. Però també és cert, i què seria de mi!, que l’educació  mana no escoltar les converses alienes. Amb tot, sóc dels que pensa que si Déu ens ha donat una boca i dues orelles deu ser perquè vol que parlem poc i escoltem més.

A la taula del costat un tipus immens deglutia les postres, miraculosament encertant la minsa cavitat que li deixaven un enfilall de pearcings en els llavis. El braç ferreny que li veia, a l’igual que el coll, eren un mostrari sorprenent de tatuatges entre els quals hi ressaltaven lemes tan profunds com ara “amor de madre” o “nacido para matar” i tot de dates que des del meu encongiment vaig relacionar amb les efemèrides de les seves víctimes. De fet, dels retalls de la conversa que vaig copsar-li vaig deduir que Bernardo Provenzano, el cap mafiós més buscat per la Interpol, al seu costat venia a ser una calcomania de la Mare Teresa de Calcuta. Vaja, que per alguna estranya voluntat del destí es veu impel·lit la major part del dia, abans i després de sortir de l’obra, a atonyinar depravats que es colen a la cua del super, facinerosos que es fan passar per revisors del gas, o simplement els que el miren amb mala cara per la seva fila.

De sobte una trucada al mòbil, i “il capo” surt a fora. Torna desmuntat. Els ulls li espurnegen i ell ho atribueix al fum del local. S’ha casat de “penalty” i viu a casa els sogres. Aquesta Setmana Santa ha de treballar, i la “churri” li ha dit que marxa al poble amb els pares. Però la sogra no li deixa la clau del pis, i per tant s’haurà de buscar una pensió. Però a “il capo”, la mirada perduda en el xupito de Soberano, la veu se li entortolliga repetint: “Y se llevan a mi niña..” Una llàgrima, tendra i espantada, tremolava en el pearcing.

EL CALIDOSCOPI

La Judit i la Belén tenen disset anys.  S’acaba la classe i em vénen a trobar a la taula. Inconscientment barallo les probabilitats del seu gest. El primer lloc del rànquing el podria ocupar una reclamació per alguna nota que consideren baixa. El segon , l’intent d’entabanar-me per a que endarrereixi la data del proper examen. Per últim , i amb un percentatge molt baix, cap la possibilitat que em demanin algun aclariment sobre el tema que acabo d’explicar. Però vaig errat. Em pregunten com poden arribar a l’hotel Calderón. Estic desconcertat. Sovint recomano als alumnes que visitin una exposició, acudeixin a una conferència o a la presentació d’algun llibre. Però no recordo que cap d’aquests actes tingui lloc a l’esmentat hotel. M’ho aclareixen. És el lloc de concentració dels futbolistes del Real Madrid.

Els dono les indicacions i intento lluir-me fent veure que estic al dia dels gustos de les adolescents:

- Què? A per un autògraf d’en Beckham?- I aleshores començo a davallar als averns de la ignorància i de les recances. Us ho aclariré. Es moren de riure entre escarafalls, com si haguessin sentit la bajanada més estrambòtica de l’any. Vaja, com quan algun company comenta que segons un alumne la doctrina de la neurona va ser obra de tres metges eminents: Santiago, Ramon i Cajal. Em diuen que en Beckham ja té trenta anys! Ara està de moda un de dinou , Sergio Ramos. Estic estupefacte. Així i tot intento seguir la veta comentant que em sembla un bon defensa, la qual cosa elles atribueixen a que el xicot disposa d’un parell  cuixes excel·lents. M’adono que els nostres gustos futbolístics difereixen força. Tornen a riure i l’una per l’altra fan volar coloms sobre el rumb fantàstic que pot prendre la seva aventura, si com semblen estar convençudes el futbolista-pernil de jabugo cau rendit al seus encants i deixa plantats  la resta de companys i els milers d’espectadors que l’esperen al Camp Nou. Però m’aclapara la recança. Potser en el seu dia, el Dani Gutiérrez no es comportà com un brétol quan em demanà si jo havia estat contemporani de Napoleón. Si un de trenta els sembla vell, jo que en tinc uns quants més…! La Judit i la Belén marxen acabant de perfilar el seu pla. Per la meva banda, penso que a partir de dilluns deixaré de considerar el Dani Gutiérrez com el proper rei dels poca-soltes al carnaval de Vilanova. Me’l miraré amb altres ulls.