DIARIO DE PEDRO TAVARA

ARS CUINANDI

Els dijous, tot just acabada la meva col·laboració setmanal en el programa radiofònic de la Laura Casas (possiblement la veu més suggerent que hagi davallat mai dels pàmpols i les clivelles de Mediona) arriba un dels moments més esperats i relaxants per mi. Cuinar. Com que els actes creatius demanen ser fets en la més absoluta intimitat (excepte és clar, els que van destinats a la perpetuació de l’espècie) he escollit aquest dia. Els dijous, els de casa tenen activitats fins tard i dipositen en mi la confiança de ser alimentats en el prosaic acte de sopar, el qual jo procuro elevar a la categoria d’obra d’art.

En temps del mestre Oriol Duran em va agafar per experimentar amb el peix, segurament per la rapidesa sorprenent de les seves preguntes i la capacitat de saber nedar entre aigües diverses. Ara, amb la Laura, m’he capbussat en la gastronomia ètnica, aquella que desprèn “tanins” de terra llaurada, de farigola florida i rierol dringador. Aquest dijous, doncs, em vaig posar mans a l’obra amb un “makloubeh betinjan” libanès, per allò de combinar les apetències carnívores amb la conciliació de consciència que reporten les albergínies i altres productes de l’horta. Com que l’art ha de ser un procés de maridatge de  disciplines i materials, acomboio el procés culinari amb un gotet de vi que tingui relació amb el plat final. Aquest cop m’acompanya als fogons un Château Ksara, vessat de les artèries del déu Bacus que els romans van plantificar a la vall de Bekaa. Després, el 1857 els jesuïtes van  posar ordre en la vesània profana i van fer-se amb les vinyes i bodegues més ufanoses i extenses de la mítica vall libanesa.

L’altre element indispensable en la meva setmanal cuina és la música. Vaig en compte amb el volum, no sigui que ofegui el so natural dels xups-xups de les cassoles. Aquest dijous el crepitar de l’oli es va fondre amb els acords de la guitarra del mestre Ferran Sors interpretant “Memòries russes per a dues guitarres”. Sors va néixer a Barcelona el 1778 i a l’escolania de Montserrat es va perdre per sempre més en la caixa de ressonància d’una guitarra. Als disset anys va estrenar la seva primera obra, l’òpera “Telémaco en la isla de Calipso”, al Teatre de la Santa Creu, avui  Principal. Després, l’èxit el portà a ser reclamat per les més fines corts europees, i el trobem llargues temporades a París i Sant Petersburg.

 La flaire  del “makloubeh” recita versos de Kahlil Gibran:

“L’ànima es desplega com un lotus,

de pètals incomptables”

CONXITA

 Havia quedat per anar a la plaça a fer la compra setmanal. Encara faltaven alguns minuts i vaig decidir anar a fer el tallat a la cafeteria del davant. Situat davant del finestral, veuria arribar la Montse.

El local estava atapeït de gent, i els mòbils dotats amb càmeres fotogràfiques i les digitals anaven de mà en mà, mostrant els testimonis gràfics, per si quedava algun dubte, dels viatges de les vacances de Setmana Santa. Això de reforçar amb imatges els relats dels viatges em fa el mateix tuf d’inseguretat dels qui constantment es dirigeixen a la parella amb “oi que sí?”, en mig d’una conversa amb altra gent. Penso que no estan prou convençuts de la seva pròpia credibilitat.

 Però al gra. Darrere meu s’aplegaven al voltant d’una taula quatre senyores grans, empolainades i enjoiades. Era una d’aquelles reunions únicament física ja que cada una anava a la seva donant corda a un monòleg farcit de gendres milionaris i  pensions de viudetat de ministres. De sobte, però, la trucada. La senyora del pentinat de cabell d’àngel lila obrí el mòbil, i proferí un xiscle. Les altres aturaren el bombardeig de grandeses familiars i la miraren expectants.

- Vols fer el favor de no parlar papissot?- clamava la dona - Doncs t’has quedat sense boca! Ja cal que et busquis una canya per a menjar sopes!- continuà bramant.

No m’ho podia perdre i vaig fer l’esguard d’apropar-me a la taula, amb dissimuli. Però el meu casual company de taulell era dur de pelar i no es va moure ni un centímetre amb les meves estrebades. De reüll vaig veure que la dona donava explicacions a les companyes.  Calia anar llest! Em vaig llançar a la màquina escurabutxaques, a tocar de la taula.

- La mala bèstia de la Conxita, que ha tornat a perdre les dents postisses. No feia ni quinze dies que lis havia comprat. Set-cents euros que em van costar!

Un cop fetes a la magnitud de la tragèdia, cada una de les dones començà a pontificar sobre el “cas de la Conxita”. Per sort, la senyora del collaret de les cireres gegantines es dirigí cap a mi amb tota naturalitat.

- Aquesta Conxita tota la vida que ha estat un cap verd. Sort en té de la Lluïsa, aquesta santa de cosina. Però miri com li paga, la desagraïda. Perquè ja em dirà per què caram s’ha d’anar traient les dents cada dos per tres.

- Em faig el càrrec senyora…- vaig fer mentre cercava una cadira.

La Montse em tustà l’espatlla.  Camí de la plaça m’advertí que algun dia també em passaria com a la Conxita, de seguir tafanejant. 

INSTANTS

En el correu electrònic, don Pedro Távara diu que s’estranyà de no veure’m en l’enterrament de Zamora. Li comunico el meu malestar. La recança que encara no he paït. El maleït sentit del deure cap el treball, que de vegades anteposem als sentiments i a les voluntats. Li  demano parlar d’un altre tema. Távara m’explica que després de l’enterrament va marxar a Madrid, a una de les seves  misterioses tasques d’assessorament cultural amb el Ministerio.  Com sempre, visità el museu del Prado, a última hora del dia, quan l’afluència de públic és minsa i els vidells comencen a tancar els llums.  Passa hores fitant amb dissimuli Las Meninas. Távara  comenta l’escena del quadre amb autoritat. Diu que si ens fixem bé veurem la cara d’alleujament de Velázquez davant l’entrada dels reis al seu estudi. La infanta Margarita feia estona que havia tingut el caprici d’anar-hi a jugar, acompanyada per les seves “meninas”, María Sarmiento i Isabel de Velasco. La situació  es complicà amb l’arribada dels nans Maribárbola i Nicolasillo Pertustato, al qual, per a més disbauxa, se li acudí clavar-li una puntada de peu al  mastí de palau. Felip IV i Mariana d’Àustria,   reflectits en el mirall del fons de l’estança, anaven precedits per Marcela Ulloa, Guarda Menor de Damas, i  José Nieto, Aposentador de la Corte,  encarregat d’obrir i tancar portes al pas dels reis. És el personatge que  puja unes escales. Amb l’arribada dels reis, la infanta i el seu seguici van deixar de pertorbar la pau del mestre Velázquez, el qual, per cert, sentia una gran tendresa per la petita Margarita. No era per menys. Aquella tarda del vint-i-tres de desembre de 1556,  immortalitzada per   sempre més, aquella neneta de sis anys ja havia perdut sis germanastres de la primera esposa del rei, i   hauria de veure morir dos infants més, fruit del casament de Felip IV amb Mariana d’Àustria. Tan sols tenia, doncs, una germanastra tretze anys més gran que ella, i que aviat es casaria amb el rei “Sol” de França. Després, el destí fatal dels Àustries,  faria que gairebé no pogués compartir jocs amb el seu malaltís germà,   Carles,  anomenat “l’embruixat”.

Li comento a Távara que li falta situar-me un altre personatge del quadre. Un home arrecerat en la penombra, al costat de Marcela Ulloa. Com era d’esperar, no em contesta. Torna a parlar de Zamora, de la solitud que ens ha llegat la mort. Recita Gerardo Diego:

Río Duero, río Duero,

nadie a acompañarte baja;

nadie se detiene a oír

tu eterna estrofa de agua.

PONCHE

L’altra tarda passejava per la Carretera de Sants (que és el nom amb què els santsencs hem anomenat tota la vida al que ara diuen, per motius comercials, carrer de Sants-Creu Coberta). Volia comprar una camisa de mànigues llargues, de cara a la tardor. La Carretera de Sants és l’eix comercial a cel obert més llarg d’Europa, la qual cosa per a   mi, es converteix en una mena de tràngol que pot acabar en una síndrome d’Sthendal. Vet aquí que  estava de sort. En un dels primers aparadors en què em vaig aturar, vaig veure la meva camisa. Acabaven d’obrir la botiga i  no hi havia cap més client. Una dependenta joveneta i decidida va sortir del darrere del taulell.

-¿En qué puedo ayudarle, caballero?- La cosa ja començava malament. No sé per quins set sous, fa temps que en els comerços s’està posant en boga tractar el client masculí, amb el títol de “caballero”.  Jo, què voleu que us digui; això de “caballero”  ho relaciono amb els barbers  de tota la vida abans que s’estengués l’adjectiu unisex (“Martínez, peluquerìa de caballeros”), amb les casetes de fires (¡premio al caballero!), i amb l’etern Pon, pon,poooonche Caballero.

La dependenta   buscava la meva camisa en unes prestatgeries, la qual cosa em va permetre  continuar filosofant. ¿No seria  que arrossegava un complex d’inferioritat i em pujava l’ego ser tractat de senyor? Perquè, és clar; en l’escala jeràrquica, el senyor és més que el cavaller. El senyor feudal nomenava els cavallers. ¿No m’estaria passant com al protagonista del llibre de Robert Fisher , El caballero de la armadura oxidada? Tracta d’un cavaller que no es treu mai de sobre l’armadura, ja que se sent protegit dels avatars de la vida. Viu amagat, covant els seus complexos rere la ferralla. Potser ser senyor em donava més confiança que ser “caballero”. M’anava a contestar, tot just la dependenta ja m’estirava la camisa per fer fonedisses les arrugues del plegat. Coi! La màniga esquerra era un xic més llarga que la de la dreta. Vaig comentar-li-ho.

-Es que el caballero tiene un brazo más largo que el otro- va deixar anar amb  agosarament juvenil .

La mestressa, veient el meu rictus d’estupefacció, va acudir cinta mètrica  en mà. Va dir que el “senyor” era perfectament simètric de braços, no així les mànigues de la camisa. Amb la bossa sota el braç vaig sortir al carrer. Sí, preferia ser senyor abans que “caballero” esguerrat. Cofoi vaig musclejar Carretera de Sants avall, cantussejant entre dents, “Pon, pon, poooonche Caballero”.

 EL TRACTE

Era la tarda d’un divendres que feia dies  treia  el nas, delerós, pel damunt les tapes de la meva agenda. Vaig baixar a l’estació de Torras i Bages, en els límits de Sant Andreu.

-La senyora Joaquima Delclàs?- vaig demanar en sentir que algú despenjava l’aparell del porter automàtic. Mentre grimpava les escales, marcava el seu nom en la Moleskine.  Era la cinquena persona que visitava amb motiu d’entrevistar gent que hagués conegut  Maties Lissier.

Em conduí a una sala que semblava ser la part estreta d’un embut entapissat de llibres. Delclàs, diluïda  en la penombra regnant ,  se’m confonia amb les pells arrugades de les tapes dels centenars de volums.

-Maties Lissier es posà en contacte amb mi la primavera del 45. Jo acabava de llegir la meva tesi doctoral: “Els casaments entre fades i mortals”.- vaig assentir amb el cap i anava a parlar…

-Sí, ja ho sé- em tallà- Vostè té algun article sobre el tema, o semblant. Procuro estar informada.

La veu de Joaquima Delclàs dringava amb emoció recordant els dies de col·laboració amb Lissier. Arribat a Catalunya des de Marsella, formà un heterogeni equip composat per físics, historiadors, enginyers industrials, etnògrafs…

-Però no es cregui tot el que s’ha dit sobre el projecte de Lissier- continuà.

-Així doncs, no se’n sortí amb el seu experiment de manipulació del temps?-vaig preguntar secament.

Delclàs rigué. Era un riure sense emoció. Estudiat segurament per a ocasions com aquella. Tot i saber que el qui li deia, ella ho coneixia perfectament, vaig parlar-li de l’estança de Lissier i del seu equip en el terme de Sant Quintí, l’any 47. De les anades i vingudes de misteriosos camions nocturns cap a una era, prèviament comprada uns mesos abans. De l’estranyíssima columna de fum blau que s’alçà de l’era, un capvespre de juny.

-Res del que explica es pot demostrar- i vaig percebre un deix de desafiament.

Vaig obrir la Moleskine, i li mostrà un dibuix de la “xerranca de Sant Quintí”.       -Pàgina 395, volum 5 del Costumari de Joan Amades. En realitat, es tracta del plànol d’una màquina. I vostè ho sap- vaig contestar.

-Amades, vell tafaner…! Miri Serra: vostè escriu per a un setmanari seriós. Oblidis de Lissier, de plànols i xerranques. Escrigui de política, o de vins…

Em vaig trobar al replà de l’escala. Just quan travessava la porta del carrer, sonà la seva veu,nerviosa, a través del porter automàtic:

-Escolti… podríem fer un tracte…

 Vaig girar cua. Al capdamunt de les escales, s’esperava la veritat.

POBRES

Els amics de Bot (Terra Alta) van tenir l’amabilitat de convidar-me de nou a les   Jornades d’Estudis Locals, organitzades per la Universitat Internacional de Catalunya. Tot i la solemnitat  de l’acte, l’ambient és relaxat i el tracte amb autoritats, ponents i públic, d’allò més fraternal

Com que les coses fetes amb il·lusió penso que tenen un geni benefactor, els organitzadors de les X Jornades no podien haver triat un tema més en boga: “Orígens i dissolució de l’Orde del Temple”. I és així perquè en els darrers dies el Vaticà ha anunciat l’edició de 799 exclusius volums, a 5.900 euros per barba, dels anomenats “Processus contra Templaris”. Es tracta dels documents que permeten resseguir tot el tripijoc que bastiren el rei de França i el Papa d’Avinyó, contra els templers. Rere les estrambòtiques acusacions de  màgia i heretgia, s’amagaven la malèvola voluntat de Felip IV d’arrabassar-los les riqueses  , i la feblesa  de caràcter de Climent V, que claudicà a la voluntat del rei. Com que el temps és l’únic jutge insubornable que dóna i pren raons, que deia un afamat periodista esportiu, el 2001 fou descobert a l’Arxiu Secret del Vaticà, l’anomenat “Foli de Chinon”. Un pergamí en el qual Climent V abocava les seves recances per la participació en la ignomínia, i reconeixia  la innocència dels monjos guerrers. Evidentment, Felip IV s’encarregà que el document no veiés mai la llum.

De tornada, ja amb la foscor abatuda sobre el paisatge, vaig sentir el calfred  de la tragèdia que encara exhalen els murs ferrenys del castell de Miravet, al passar sota la seva mola corprenedora. Van ser un centenar llarg de quilòmetres pressentint el galop rabent i ocult d’antics templers condemnats a vagar eternament pels camins erms de la calúmnia. Després del revolt, la vila templera de Sant Quintí. Quinze enigmàtics anys sota el jou dels Pobres Cavallers de Crist, que era el vertader nom de l’orde, des que el dia set de les calendes d’octubre de 1226 el cavaller Guerau, comte d’Urgell, els donà el seu castell de Mediona, i ell mateix vestí l’hàbit templer. Octubre. Sempre el misteriós hàlit del mes tardorenc embolcallant la història i la toponímia de la vila. Trenta-un d’octubre, sant Quintí… Tretze d’octubre de 1307, comença el procés contra l’orde. Entre les bromes humides d’una nit d’octubre la figura altiva de Guerau travessa els carrers somorts de Sant Quintí. Cap a Gardeny;  potser cap a la glòria de servir a Déu, qui sap si a les roents arenes de Terra Santa.

La qualitat

Feia temps que no rebia una carta personal, i menys manuscrita. Potser des del temps en què vaig tenir una breu correspondència amb l’abat de Sant Víctor de Marsella, sobre certa informació relacionada amb els orígens del tarot, que semblen tenir molt a veure amb al monestir, i l’enigmàtica xarranca de Sant Quintí. Algun dia n’ haurem de parlar.

La carta, tot i estar escrita en català, venia de Madrid, i estava signada per un desconegut Manel Ponç de Torres. Imagino de qui va obtenir la meva adreça.

Ponç de Torres, m’explicava que després de fer certa coneixença en un dels actes promoguts pel Ministerio de Cultura, amb motiu de la celebració del bicentenari de la Guerra del Francès, s’havia vist en cor de demanar-me una informació que hauria de servir-li per ratificar l’eficiència de la seva “qualitat”. Això de la “qualitat” em posà en guàrdia i em feu pensar que Ponç de Torres tenia quelcom d’extraordinari. I no anava errat.

Sembla ser que des d’un luctuós succés esdevingut, molts anys enrere, no sabia com havia desenvolupat una estranyíssima qualitat. Des del llunyà dia en què quedà dormit amb el cap dins d’un assecador de la perruqueria de la seva dona, i creu ell que motivat per una pujada de tensió elèctrica que tingué lloc a la Guineueta, podia materialitzar retalls de tardes. Pel fet que aquests tenen una vida molt efímera, Ponç de Torres tan sols em  podia proporcionar una descripció escrita, i un artístic esbós a llapis de carbó. Els retalls de tardes, pel que vaig entendre, venen a ser de la mida i forma de l’ala d’una papallona, i durant uns instants brevíssims,  permeten sentir fragments de converses que van tenir lloc en el passat.

En el  darrer retall de tarda que havia aconseguit materialitzar, se sentia un brogit eixordador de tabals i escopetades, i molt en el fons, en un francès deficient, la veu angoixada d’un home que esmentava repetidament el nom de San Quintí.

“Tindria l’amabilitat de confirmar-me la possible existència d’aquesta veu?”, acabava dient.

No hi havia dubtes. Obrí el llibre de la història de Sant Quintí, publicat pe l’ajuntament  el 1999. Allí estava. Aquell deuria ser l’instant recuperat  per Ponç Torres. La veu del filipó Quintí Tort implorant al general napoleònida Massuquelli que respectés vides i hisendes dels quintinencs. Eren les set d’aquella tràgica tarda del trenta-un de desembre de 1808. M’ho confirma la crònica d’Isidre Mata del Racó.

Destapo la Waterman: “Certament, benvolgut Sr. Ponç de Torres…”

ESTACIÓ DESIG

Aquell dia, dues-centes setanta-quatre persones s’havien fet fonedisses a la línia 14 del metro de Burgtown.

L’inspector Nathan Fargell va guardar a la butxaca de la gavardina la darrera novel·la del Far West, que acabava de llegir.   Li agradava aquell món de l’oest, poblat de bons i dolents. Els bons, això sí, sempre un xic més destres amb el revòlver.

Davant del faristol des del qual parlaria en el vestíbul de l’estació 31, la premsa i els familiars dels desapareguts. Va esperar que els planys nerviosos d’uns i els flashos dels altres s’esmorteïssin. Aleshores engegà el discurs, gens preparat. De cap manera hom es pot aprendre un argument inverossímil .

-(…) Així doncs, fetes les oportunes inspeccions del tram que ha recorregut el comboi, cal arribar a la següent conclusió… - Empassà saliva, com deurien fer els pistolers segons abans de desenfundar els revòlvers. El silenci tens de la sala havia deixat espai a una enorme bola de pols que rodolava arrossegant temors, secrets, incerteses.- La desaparició dels dos-cents setanta-quatre passatgers del metro, ha esta voluntària.

Una remor d’estupefacció emergí de la sala.

- Com es poden haver esfumat per voluntat pròpia tantes persones?  No té cap lògica!- bramà l’advocat d’una recent creada Comissió de Desapareguts a la Línia 14.

Farguell manà callar tothom, amb un gest autoritari .

-És una simple qüestió de suma de voluntats - va dir  - Un dia qualsevol, l’atzar fa que els desigs més íntims i abassegadors dels qui s’esperen a l’andana es transformin en una potent força que fa que el Metro passi. Aleshores, hi pugen i cadascú fa el seu trajecte. No ho tenien per què tenir planificat. Segurament no van dir-se res. Parlem  d’un moment  escàpol; del temps fugisser que dura el sospir lleu per una utopia. Parlem de la impactant i breu xera  que provoquen el sopor i la buidor en la foguera dels somnis. Només així es pot entendre la situació que ens ocupa.

Es produí un profund silenci. Uns instants en què cada un de la sala va voler trobar, en els parents i amics desapareguts, les nafres que els conduïren a emprendre aquell viatge.

Per fi Farguell es quedà sol. Baixà a les andanes. S’arraulí al seient  a tocar de la finestra. Un xiulet indicà que les portes tancaven. Poc després, el Metro, seguit d’una intrèpida horda de  bandits sorgida de les ombres, es llançava cap a la foscor del túnel, direcció a l’Estació Desig.

(Extracte de “Estació Desig”, a “Contes sildaus”. Don Pedro Távara, editorial Atzucac)

ÈPICA

L’Oriol Duran parlava de l’èpica dels castells, a la ràdio, a punt de retransmetre la diada de Sant Fèlix. Vaig pensar que no valia la pena esforçar-me a explicar-li el perquè a don Pedro Távara. Des de l’automòbil ja albiràvem Vilafranca i ell mateix, esperit delicadíssim en copsar les essències de la tradició, ho entendria.

Durant el trajecte des de Sant Quintí, Távara evocà una de les seves estades a Vilafranca, acompanyant l’entranyable baró de Maldà. Va ser per la festa major de 1771. Havien estat convidats pels barons de Rocafort i s’hostatjaren a la casa Espuny. Explicava la impressió que li causà l’Àliga, un animalot fantàstic de ben bé deu pams d’alçada, d’aspecte imponent. Deia que era una bèstia de remotíssima existència a la vila  perquè ja es citava la seva presència en el LLibre Verd, l’any 1600. En aquells temps reculats eren els confrares de sant Eloi els encarregats de custodiar-la. De sobte, entornant lleument els ulls començà a taral·lejar amb suavitat: Peret que em balla l’àliga/ davant de l’hospital/ tres passos endarrere/ tres passos endavant , ensems que amb els peus colpejava tres cops el terra.

Vaig demanar-li què havia viscut relacionat amb els castells. Va gratar-se la barbeta i contestà que en aquella festa major no n’havia vist. Amb tot, recordà que  fou a Valls, en ocasió d’una estada el 1791 com a subdelegat en “rentas estancadas de la Real Hacienda”, concretament referides al “azogue, bermellón, lacre y solimán”que va veure un fet curiós. Un dels balls d’aquella festa de la Candela, l’anomenat ball de valencians, acabava en una esforçada construcció humana que culminava al capdamunt amb un noi fent la figareta. Segons Távara, aquell final de dansa era anomenat indistintament pels vallencs, castell o sostre de gent.

Vam deixar el cotxe  a Les Clotes i trescàrem cap al centre de la vila  engolits per la munió de gent que  degotava al centre del món, que és la plaça castellera la diada de Sant Fèlix. Quan els vilafranquins bastien el quatre de nou amb agulla vaig   sentir  el xiuxiueig de Távara al meu clatell. Mormolava  versos d’Espriu,  gronxats en els tocs de les gralles:  

S’aixequen torres

en esborrats vestigis

de mortes danses.

Truquen a portes

d’oblit. Desempresonen

llum, ales, aire.

Nua bellesa,

nom sol enllà del nombre,

esclat de festa.

Volem la força

dins l’ordre perfectíssim

de la mesura.

En equilibri,

molt lentament ens alcen

castells de somnis.

     ”Nosaltres, tots castells” , vaig  respondre, talment com un amén.

WONDERFUL WORLD

El nou d’octubre de 2007 ha estat una data de paradoxes. Per aquelles coses del destí  es van unitr en el mateix dia, dues concepcions ben diferents de la vida. El “carret intel·ligent” de fer la compra que s’ha presentat a Londres, i el quarantè aniversari de la mort del “Che” Guevara.

El “carret intel·ligent” serà una passa més cap a l’anorreament de la personalitat individual i la idiotització col·lectiva. Una pantalla interactiva ens avisarà a través d’un llum vermell, de la conveniència o no del producte que hàgim triat , en funció de la quantitat de greixos, sucres, sals, etc, que dugui. Un  al·licient més per a l’analfabetisme. ¿De què servirà aprendre a llegir si la interpretació de les etiquetes  la farà un lector de codis de barres? Com que prèviament li haurem  introduït, al “carret intel·ligent”, una tarja magnètica amb les nostres al·lèrgies i els nostres gustos, ell mateix ens conduirà fins a les prestatgeries adients.  Ja  no haurem d’empènyer el carro del súper, sinó que ell ens arrossegarà a nosaltres.   

D’altra banda, el nou d’octubre es van complir quaranta anys de la mort d’Ernesto Guevara.   Hom pot pensar que la violència no sigui el millor dels camins per a resoldre els conflictes. Però jo, com molts altres , em quedo amb el mite del “Che” idealista, del lluitador contra l’explotació dels pobres per part dels poderosos,  de l’adalil contra la uniformització del pensament. L’home que va renunciar  a la blanor dels coixins del poder de ministeris i bancs nacionals per a jugar-se la vida en les dures selves d’Àfrica i Llatinoamèrica.

I així va passar. Emboscat a la boliviana Quebrada del Yuro, no va voler salvar la pell abandonant els companys ferits. Fou apressat i executat per ordre del dictador Barrientos. Com us deia, la paradoxa té el seu paper  en aquest article. En aquest any que estem, metges cubans han retornat la visió a Mario Terán, el sergent que executà l’assassinat del “Che”.

M’imagino, amb calfreds, el pòster del “Che” dins el “carret intel·ligent”, després d’haver detectat la meva necessitat de consumir emocions. L’escena ja seria delirant, si pel fil musical del supermercat sonés  Wonderful World, de Louis Armstrong.

Espero, pel bé de la humanitat, que les paraules de Guevara adreçades als seus pares desmentint que havia mort en el desembarcament del Granmma, a les platges cubanes, siguin certes: “Queridos viejos. Todo irá bien. Confíen en que Dios sea argentino”. Sí, perquè si resulta que és anglès…