ARA UNA TE’N DIRÉ…
EL PINTOR
Friday, April 11, 2008
ARA UNA TE’N DIRÉ…
DUWISIB
L’escàndol engegat a la Conferència d’Algesires havia donat fruit al kàiser Guillem II. Abans no encengués de debò els ànims del soldà del Marroc contra francesos i espanyols que hi volien establir un protectorat, els líders europeus van decidir pactar. Oferiren a Alemanya el territori del Camerun a canvi que Guillem s’oblidés del Marroc. Al palatinat de Sajònia, el jove capità d’artilleria Heinrich von Wolf en conèixer la notícia sentí con li reviscolava el “mal d’Àfrica”. Una profunda melangia li enteranyinava la mirada amb els colors aspres i encesos del cel i la sorra del Nabib, on va lluitar anys enrere contra ferotges homes d’ivori, alts com un sant Pau. I encomanà la malaltia a la dolça Jayta, a través dels relats de l’enyorada Àfrica i de les promeses d’un futur pròsper en aquella terra. Jayta Humpreys, filla del cònsol nord-americà a Sajònia i néta de l’arximilionari fundador de la Homeopathic Medicine Company carregà els baguls amb els diners necessaris per emprendre l’aventura amb el seu estimat. La primavera de 1907, aprofitant la lluna de mel, desembarcaren a Lüderitz, el port més important de l’ Àfrica del Sud-oest Alemanya i trescaren més de quatre-cents quilòmetres entre arenys i pedregars, sota la mirada intuïda i amenaçadora dels nadius i un sol aclaparador. Per fi arribaren a Duwisib, l’extensa finca que havien comprat al bell mig del desert del Nabib amb el somni de criar els cavalls de pura sang més nobles i veloços del món. Nabib, que dóna nom a l’actual Namíbia, en llengua vernacle significa “no res”. No va fer falta que hom els expliqués a la jove parella. Amb tot, amb la força del seu amor i sobretot amb els dòlars de Jayta, van engegar la utopia. Feren construir un castell de cinc torres, coronat per centenars de marlets, amb vint-i-dues habitacions. Les vaixelles, les obres d’art i el mobiliari es van fer portar des d’Europa. Dos anys més tard va estar enllestit. La seva silueta sorgia imponent d’entre les dunes com un miratge al·lucinant provocat pel caprici dels vents. Tot i que els inicis van ser difícils, cap a l’any 1914 se’n començaven a sortir. Per festejar-ho decidiren fer un viatge a la vella Alemanya. Però, ai! la dissort! Estant a Hamburg esclatà la Gran Guerra i Heinrich volgué incorporar-se a files. Jayta no el veié més. Una carta lacrada rebuda dos anys més tard li comunicà la mort de l’espòs a la batalla del Somme. Mai no tornà a l’Àfrica. Visqué com una fada exiliada del castell dels somnis de Duwisib.
A UN NOI ADORMIT
Havia de preparar una classe sobre els orígens del moviment obrer. Com cada any que em toca parlar del tema segueixo el ritual de revisar els apunts a la biblioteca del Vapor Vell, de Sants. Té molt de sentit, per a mi. La biblioteca s’inaugurà el 1998 en les remodelades instal·lacions de la que va ser la gran fàbrica tèxtil de Joan Güell. Quan Catalunya es llançà de ple a l’època dels vapors, la ciutat de Barcelona estava ofegada per les muralles i es cercaren indrets del pla per bastir les fàbriques. Mentre l’higienista Pere Felip Monlau clamava “¡Abajo las murallas”! en el seu famós opuscle, i Ildefons Cerdà somiava amb un eixample que oxigenés la ciutat, Joan Güell comprava uns terrenys a la vella vila de Sants. El Vapor Vell començà a funcionar el 1846, i en els seus moments àlgids donà feina a tres-centes persones que fabricaven panes i velluts, i es deixaven la salut entre borra i jornades interminables.
A meitats del segle XIX, Güell i els seus socis posaren la vista en un jove advocat i periodista anomenat Josep Sol i Padrís. El nomenaren director del Vapor Vell. Sol i Padrís era un home d’exquisida sensibilitat. Diletant empedreït havia col·laborat en la redacció del diari “El bien público”, en companyia de Duran i Bas, i havia publicat alguns poemes de profunda tendresa.
Des del seu lloc de director va demostrar no tan sols una gran capacitat empresarial, sinó també una preocupació sincera cap a les condicions de vida dels seus treballadors. Se sap que el seu metge particular estava sempre a disposició dels obrers i de les seves famílies, i que ell mateix visitava els malalts, en les seves humils casetes de planta baixa a redós de l’actual placeta d’Osca. Tots els treballadors l’admiraven i el respectaven. Per aquest motiu, quan esclatà la gran vaga de 1855, desoí el consell de Güell de marxar un temps a l’estranger fins que les aigües tornessin a estar tranquil·les. Potser aquell lluminós matí de juliol, en la càlida solitud del seu despatx, escrivia els versos dedicats al fill acabat de néixer d’un treballador:
Dorm, infant dels cabells d’or,
en ton bressol dorm tranquil,
que ta dolçura infantil
contempla agitat mon cor.
Un cor que deixà de bategar per culpa del tret que els mateixos obrers li engegaren. Com una rosa líquida la seva sang entapissà la tinta del poema. El darrer vers es clavà en els ulls assassins, com una espina:
Si acàs creus en l’amistat,
et traïran els companys;
sempre trobaràs enganys,
on busquis felicitat.
A meitats del segle XIX, Güell i els seus socis posaren la vista en un jove advocat i periodista anomenat Josep Sol i Padrís. El nomenaren director del Vapor Vell. Sol i Padrís era un home d’exquisida sensibilitat. Diletant empedreït havia col·laborat en la redacció del diari “El bien público”, en companyia de Duran i Bas, i havia publicat alguns poemes de profunda tendresa.
Des del seu lloc de director va demostrar no tan sols una gran capacitat empresarial, sinó també una preocupació sincera cap a les condicions de vida dels seus treballadors. Se sap que el seu metge particular estava sempre a disposició dels obrers i de les seves famílies, i que ell mateix visitava els malalts, en les seves humils casetes de planta baixa a redós de l’actual placeta d’Osca. Tots els treballadors l’admiraven i el respectaven. Per aquest motiu, quan esclatà la gran vaga de 1855, desoí el consell de Güell de marxar un temps a l’estranger fins que les aigües tornessin a estar tranquil·les. Potser aquell lluminós matí de juliol, en la càlida solitud del seu despatx, escrivia els versos dedicats al fill acabat de néixer d’un treballador:
Dorm, infant dels cabells d’or,
en ton bressol dorm tranquil,
que ta dolçura infantil
contempla agitat mon cor.
Un cor que deixà de bategar per culpa del tret que els mateixos obrers li engegaren. Com una rosa líquida la seva sang entapissà la tinta del poema. El darrer vers es clavà en els ulls assassins, com una espina:
Si acàs creus en l’amistat,
et traïran els companys;
sempre trobaràs enganys,
on busquis felicitat.
A UN NOI ADORMIT
Havia de preparar una classe sobre els orígens del moviment obrer. Com cada any que em toca parlar del tema segueixo el ritual de revisar els apunts a la biblioteca del Vapor Vell, de Sants. Té molt de sentit, per a mi. La biblioteca s’inaugurà el 1998 en les remodelades instal·lacions de la que va ser la gran fàbrica tèxtil de Joan Güell. Quan Catalunya es llançà de ple a l’època dels vapors, la ciutat de Barcelona estava ofegada per les muralles i es cercaren indrets del pla per bastir les fàbriques. Mentre l’higienista Pere Felip Monlau clamava “¡Abajo las murallas”! en el seu famós opuscle, i Ildefons Cerdà somiava amb un eixample que oxigenés la ciutat, Joan Güell comprava uns terrenys a la vella vila de Sants. El Vapor Vell començà a funcionar el 1846, i en els seus moments àlgids donà feina a tres-centes persones que fabricaven panes i velluts, i es deixaven la salut entre borra i jornades interminables.
A meitats del segle XIX, Güell i els seus socis posaren la vista en un jove advocat i periodista anomenat Josep Sol i Padrís. El nomenaren director del Vapor Vell. Sol i Padrís era un home d’exquisida sensibilitat. Diletant empedreït havia col·laborat en la redacció del diari “El bien público”, en companyia de Duran i Bas, i havia publicat alguns poemes de profunda tendresa.
Des del seu lloc de director va demostrar no tan sols una gran capacitat empresarial, sinó també una preocupació sincera cap a les condicions de vida dels seus treballadors. Se sap que el seu metge particular estava sempre a disposició dels obrers i de les seves famílies, i que ell mateix visitava els malalts, en les seves humils casetes de planta baixa a redós de l’actual placeta d’Osca. Tots els treballadors l’admiraven i el respectaven. Per aquest motiu, quan esclatà la gran vaga de 1855, desoí el consell de Güell de marxar un temps a l’estranger fins que les aigües tornessin a estar tranquil·les. Potser aquell lluminós matí de juliol, en la càlida solitud del seu despatx, escrivia els versos dedicats al fill acabat de néixer d’un treballador:
Dorm, infant dels cabells d’or,
en ton bressol dorm tranquil,
que ta dolçura infantil
contempla agitat mon cor.
Un cor que deixà de bategar per culpa del tret que els mateixos obrers li engegaren. Com una rosa líquida la seva sang entapissà la tinta del poema. El darrer vers es clavà en els ulls assassins, com una espina:
Si acàs creus en l’amistat,
et traïran els companys;
sempre trobaràs enganys,
on busquis felicitat.
A meitats del segle XIX, Güell i els seus socis posaren la vista en un jove advocat i periodista anomenat Josep Sol i Padrís. El nomenaren director del Vapor Vell. Sol i Padrís era un home d’exquisida sensibilitat. Diletant empedreït havia col·laborat en la redacció del diari “El bien público”, en companyia de Duran i Bas, i havia publicat alguns poemes de profunda tendresa.
Des del seu lloc de director va demostrar no tan sols una gran capacitat empresarial, sinó també una preocupació sincera cap a les condicions de vida dels seus treballadors. Se sap que el seu metge particular estava sempre a disposició dels obrers i de les seves famílies, i que ell mateix visitava els malalts, en les seves humils casetes de planta baixa a redós de l’actual placeta d’Osca. Tots els treballadors l’admiraven i el respectaven. Per aquest motiu, quan esclatà la gran vaga de 1855, desoí el consell de Güell de marxar un temps a l’estranger fins que les aigües tornessin a estar tranquil·les. Potser aquell lluminós matí de juliol, en la càlida solitud del seu despatx, escrivia els versos dedicats al fill acabat de néixer d’un treballador:
Dorm, infant dels cabells d’or,
en ton bressol dorm tranquil,
que ta dolçura infantil
contempla agitat mon cor.
Un cor que deixà de bategar per culpa del tret que els mateixos obrers li engegaren. Com una rosa líquida la seva sang entapissà la tinta del poema. El darrer vers es clavà en els ulls assassins, com una espina:
Si acàs creus en l’amistat,
et traïran els companys;
sempre trobaràs enganys,
on busquis felicitat.
