DIARIO DE PEDRO TAVARA

 EL TRACTE

Era la tarda d’un divendres que feia dies  treia  el nas, delerós, pel damunt les tapes de la meva agenda. Vaig baixar a l’estació de Torras i Bages, en els límits de Sant Andreu.

-La senyora Joaquima Delclàs?- vaig demanar en sentir que algú despenjava l’aparell del porter automàtic. Mentre grimpava les escales, marcava el seu nom en la Moleskine.  Era la cinquena persona que visitava amb motiu d’entrevistar gent que hagués conegut  Maties Lissier.

Em conduí a una sala que semblava ser la part estreta d’un embut entapissat de llibres. Delclàs, diluïda  en la penombra regnant ,  se’m confonia amb les pells arrugades de les tapes dels centenars de volums.

-Maties Lissier es posà en contacte amb mi la primavera del 45. Jo acabava de llegir la meva tesi doctoral: “Els casaments entre fades i mortals”.- vaig assentir amb el cap i anava a parlar…

-Sí, ja ho sé- em tallà- Vostè té algun article sobre el tema, o semblant. Procuro estar informada.

La veu de Joaquima Delclàs dringava amb emoció recordant els dies de col·laboració amb Lissier. Arribat a Catalunya des de Marsella, formà un heterogeni equip composat per físics, historiadors, enginyers industrials, etnògrafs…

-Però no es cregui tot el que s’ha dit sobre el projecte de Lissier- continuà.

-Així doncs, no se’n sortí amb el seu experiment de manipulació del temps?-vaig preguntar secament.

Delclàs rigué. Era un riure sense emoció. Estudiat segurament per a ocasions com aquella. Tot i saber que el qui li deia, ella ho coneixia perfectament, vaig parlar-li de l’estança de Lissier i del seu equip en el terme de Sant Quintí, l’any 47. De les anades i vingudes de misteriosos camions nocturns cap a una era, prèviament comprada uns mesos abans. De l’estranyíssima columna de fum blau que s’alçà de l’era, un capvespre de juny.

-Res del que explica es pot demostrar- i vaig percebre un deix de desafiament.

Vaig obrir la Moleskine, i li mostrà un dibuix de la “xerranca de Sant Quintí”.       -Pàgina 395, volum 5 del Costumari de Joan Amades. En realitat, es tracta del plànol d’una màquina. I vostè ho sap- vaig contestar.

-Amades, vell tafaner…! Miri Serra: vostè escriu per a un setmanari seriós. Oblidis de Lissier, de plànols i xerranques. Escrigui de política, o de vins…

Em vaig trobar al replà de l’escala. Just quan travessava la porta del carrer, sonà la seva veu,nerviosa, a través del porter automàtic:

-Escolti… podríem fer un tracte…

 Vaig girar cua. Al capdamunt de les escales, s’esperava la veritat.

POBRES

Els amics de Bot (Terra Alta) van tenir l’amabilitat de convidar-me de nou a les   Jornades d’Estudis Locals, organitzades per la Universitat Internacional de Catalunya. Tot i la solemnitat  de l’acte, l’ambient és relaxat i el tracte amb autoritats, ponents i públic, d’allò més fraternal

Com que les coses fetes amb il·lusió penso que tenen un geni benefactor, els organitzadors de les X Jornades no podien haver triat un tema més en boga: “Orígens i dissolució de l’Orde del Temple”. I és així perquè en els darrers dies el Vaticà ha anunciat l’edició de 799 exclusius volums, a 5.900 euros per barba, dels anomenats “Processus contra Templaris”. Es tracta dels documents que permeten resseguir tot el tripijoc que bastiren el rei de França i el Papa d’Avinyó, contra els templers. Rere les estrambòtiques acusacions de  màgia i heretgia, s’amagaven la malèvola voluntat de Felip IV d’arrabassar-los les riqueses  , i la feblesa  de caràcter de Climent V, que claudicà a la voluntat del rei. Com que el temps és l’únic jutge insubornable que dóna i pren raons, que deia un afamat periodista esportiu, el 2001 fou descobert a l’Arxiu Secret del Vaticà, l’anomenat “Foli de Chinon”. Un pergamí en el qual Climent V abocava les seves recances per la participació en la ignomínia, i reconeixia  la innocència dels monjos guerrers. Evidentment, Felip IV s’encarregà que el document no veiés mai la llum.

De tornada, ja amb la foscor abatuda sobre el paisatge, vaig sentir el calfred  de la tragèdia que encara exhalen els murs ferrenys del castell de Miravet, al passar sota la seva mola corprenedora. Van ser un centenar llarg de quilòmetres pressentint el galop rabent i ocult d’antics templers condemnats a vagar eternament pels camins erms de la calúmnia. Després del revolt, la vila templera de Sant Quintí. Quinze enigmàtics anys sota el jou dels Pobres Cavallers de Crist, que era el vertader nom de l’orde, des que el dia set de les calendes d’octubre de 1226 el cavaller Guerau, comte d’Urgell, els donà el seu castell de Mediona, i ell mateix vestí l’hàbit templer. Octubre. Sempre el misteriós hàlit del mes tardorenc embolcallant la història i la toponímia de la vila. Trenta-un d’octubre, sant Quintí… Tretze d’octubre de 1307, comença el procés contra l’orde. Entre les bromes humides d’una nit d’octubre la figura altiva de Guerau travessa els carrers somorts de Sant Quintí. Cap a Gardeny;  potser cap a la glòria de servir a Déu, qui sap si a les roents arenes de Terra Santa.

La qualitat

Feia temps que no rebia una carta personal, i menys manuscrita. Potser des del temps en què vaig tenir una breu correspondència amb l’abat de Sant Víctor de Marsella, sobre certa informació relacionada amb els orígens del tarot, que semblen tenir molt a veure amb al monestir, i l’enigmàtica xarranca de Sant Quintí. Algun dia n’ haurem de parlar.

La carta, tot i estar escrita en català, venia de Madrid, i estava signada per un desconegut Manel Ponç de Torres. Imagino de qui va obtenir la meva adreça.

Ponç de Torres, m’explicava que després de fer certa coneixença en un dels actes promoguts pel Ministerio de Cultura, amb motiu de la celebració del bicentenari de la Guerra del Francès, s’havia vist en cor de demanar-me una informació que hauria de servir-li per ratificar l’eficiència de la seva “qualitat”. Això de la “qualitat” em posà en guàrdia i em feu pensar que Ponç de Torres tenia quelcom d’extraordinari. I no anava errat.

Sembla ser que des d’un luctuós succés esdevingut, molts anys enrere, no sabia com havia desenvolupat una estranyíssima qualitat. Des del llunyà dia en què quedà dormit amb el cap dins d’un assecador de la perruqueria de la seva dona, i creu ell que motivat per una pujada de tensió elèctrica que tingué lloc a la Guineueta, podia materialitzar retalls de tardes. Pel fet que aquests tenen una vida molt efímera, Ponç de Torres tan sols em  podia proporcionar una descripció escrita, i un artístic esbós a llapis de carbó. Els retalls de tardes, pel que vaig entendre, venen a ser de la mida i forma de l’ala d’una papallona, i durant uns instants brevíssims,  permeten sentir fragments de converses que van tenir lloc en el passat.

En el  darrer retall de tarda que havia aconseguit materialitzar, se sentia un brogit eixordador de tabals i escopetades, i molt en el fons, en un francès deficient, la veu angoixada d’un home que esmentava repetidament el nom de San Quintí.

“Tindria l’amabilitat de confirmar-me la possible existència d’aquesta veu?”, acabava dient.

No hi havia dubtes. Obrí el llibre de la història de Sant Quintí, publicat pe l’ajuntament  el 1999. Allí estava. Aquell deuria ser l’instant recuperat  per Ponç Torres. La veu del filipó Quintí Tort implorant al general napoleònida Massuquelli que respectés vides i hisendes dels quintinencs. Eren les set d’aquella tràgica tarda del trenta-un de desembre de 1808. M’ho confirma la crònica d’Isidre Mata del Racó.

Destapo la Waterman: “Certament, benvolgut Sr. Ponç de Torres…”

ESTACIÓ DESIG

Aquell dia, dues-centes setanta-quatre persones s’havien fet fonedisses a la línia 14 del metro de Burgtown.

L’inspector Nathan Fargell va guardar a la butxaca de la gavardina la darrera novel·la del Far West, que acabava de llegir.   Li agradava aquell món de l’oest, poblat de bons i dolents. Els bons, això sí, sempre un xic més destres amb el revòlver.

Davant del faristol des del qual parlaria en el vestíbul de l’estació 31, la premsa i els familiars dels desapareguts. Va esperar que els planys nerviosos d’uns i els flashos dels altres s’esmorteïssin. Aleshores engegà el discurs, gens preparat. De cap manera hom es pot aprendre un argument inverossímil .

-(…) Així doncs, fetes les oportunes inspeccions del tram que ha recorregut el comboi, cal arribar a la següent conclusió… - Empassà saliva, com deurien fer els pistolers segons abans de desenfundar els revòlvers. El silenci tens de la sala havia deixat espai a una enorme bola de pols que rodolava arrossegant temors, secrets, incerteses.- La desaparició dels dos-cents setanta-quatre passatgers del metro, ha esta voluntària.

Una remor d’estupefacció emergí de la sala.

- Com es poden haver esfumat per voluntat pròpia tantes persones?  No té cap lògica!- bramà l’advocat d’una recent creada Comissió de Desapareguts a la Línia 14.

Farguell manà callar tothom, amb un gest autoritari .

-És una simple qüestió de suma de voluntats - va dir  - Un dia qualsevol, l’atzar fa que els desigs més íntims i abassegadors dels qui s’esperen a l’andana es transformin en una potent força que fa que el Metro passi. Aleshores, hi pugen i cadascú fa el seu trajecte. No ho tenien per què tenir planificat. Segurament no van dir-se res. Parlem  d’un moment  escàpol; del temps fugisser que dura el sospir lleu per una utopia. Parlem de la impactant i breu xera  que provoquen el sopor i la buidor en la foguera dels somnis. Només així es pot entendre la situació que ens ocupa.

Es produí un profund silenci. Uns instants en què cada un de la sala va voler trobar, en els parents i amics desapareguts, les nafres que els conduïren a emprendre aquell viatge.

Per fi Farguell es quedà sol. Baixà a les andanes. S’arraulí al seient  a tocar de la finestra. Un xiulet indicà que les portes tancaven. Poc després, el Metro, seguit d’una intrèpida horda de  bandits sorgida de les ombres, es llançava cap a la foscor del túnel, direcció a l’Estació Desig.

(Extracte de “Estació Desig”, a “Contes sildaus”. Don Pedro Távara, editorial Atzucac)

ÈPICA

L’Oriol Duran parlava de l’èpica dels castells, a la ràdio, a punt de retransmetre la diada de Sant Fèlix. Vaig pensar que no valia la pena esforçar-me a explicar-li el perquè a don Pedro Távara. Des de l’automòbil ja albiràvem Vilafranca i ell mateix, esperit delicadíssim en copsar les essències de la tradició, ho entendria.

Durant el trajecte des de Sant Quintí, Távara evocà una de les seves estades a Vilafranca, acompanyant l’entranyable baró de Maldà. Va ser per la festa major de 1771. Havien estat convidats pels barons de Rocafort i s’hostatjaren a la casa Espuny. Explicava la impressió que li causà l’Àliga, un animalot fantàstic de ben bé deu pams d’alçada, d’aspecte imponent. Deia que era una bèstia de remotíssima existència a la vila  perquè ja es citava la seva presència en el LLibre Verd, l’any 1600. En aquells temps reculats eren els confrares de sant Eloi els encarregats de custodiar-la. De sobte, entornant lleument els ulls començà a taral·lejar amb suavitat: Peret que em balla l’àliga/ davant de l’hospital/ tres passos endarrere/ tres passos endavant , ensems que amb els peus colpejava tres cops el terra.

Vaig demanar-li què havia viscut relacionat amb els castells. Va gratar-se la barbeta i contestà que en aquella festa major no n’havia vist. Amb tot, recordà que  fou a Valls, en ocasió d’una estada el 1791 com a subdelegat en “rentas estancadas de la Real Hacienda”, concretament referides al “azogue, bermellón, lacre y solimán”que va veure un fet curiós. Un dels balls d’aquella festa de la Candela, l’anomenat ball de valencians, acabava en una esforçada construcció humana que culminava al capdamunt amb un noi fent la figareta. Segons Távara, aquell final de dansa era anomenat indistintament pels vallencs, castell o sostre de gent.

Vam deixar el cotxe  a Les Clotes i trescàrem cap al centre de la vila  engolits per la munió de gent que  degotava al centre del món, que és la plaça castellera la diada de Sant Fèlix. Quan els vilafranquins bastien el quatre de nou amb agulla vaig   sentir  el xiuxiueig de Távara al meu clatell. Mormolava  versos d’Espriu,  gronxats en els tocs de les gralles:  

S’aixequen torres

en esborrats vestigis

de mortes danses.

Truquen a portes

d’oblit. Desempresonen

llum, ales, aire.

Nua bellesa,

nom sol enllà del nombre,

esclat de festa.

Volem la força

dins l’ordre perfectíssim

de la mesura.

En equilibri,

molt lentament ens alcen

castells de somnis.

     ”Nosaltres, tots castells” , vaig  respondre, talment com un amén.