DIARIO DE PEDRO TAVARA

INSTANTS

En el correu electrònic, don Pedro Távara diu que s’estranyà de no veure’m en l’enterrament de Zamora. Li comunico el meu malestar. La recança que encara no he paït. El maleït sentit del deure cap el treball, que de vegades anteposem als sentiments i a les voluntats. Li  demano parlar d’un altre tema. Távara m’explica que després de l’enterrament va marxar a Madrid, a una de les seves  misterioses tasques d’assessorament cultural amb el Ministerio.  Com sempre, visità el museu del Prado, a última hora del dia, quan l’afluència de públic és minsa i els vidells comencen a tancar els llums.  Passa hores fitant amb dissimuli Las Meninas. Távara  comenta l’escena del quadre amb autoritat. Diu que si ens fixem bé veurem la cara d’alleujament de Velázquez davant l’entrada dels reis al seu estudi. La infanta Margarita feia estona que havia tingut el caprici d’anar-hi a jugar, acompanyada per les seves “meninas”, María Sarmiento i Isabel de Velasco. La situació  es complicà amb l’arribada dels nans Maribárbola i Nicolasillo Pertustato, al qual, per a més disbauxa, se li acudí clavar-li una puntada de peu al  mastí de palau. Felip IV i Mariana d’Àustria,   reflectits en el mirall del fons de l’estança, anaven precedits per Marcela Ulloa, Guarda Menor de Damas, i  José Nieto, Aposentador de la Corte,  encarregat d’obrir i tancar portes al pas dels reis. És el personatge que  puja unes escales. Amb l’arribada dels reis, la infanta i el seu seguici van deixar de pertorbar la pau del mestre Velázquez, el qual, per cert, sentia una gran tendresa per la petita Margarita. No era per menys. Aquella tarda del vint-i-tres de desembre de 1556,  immortalitzada per   sempre més, aquella neneta de sis anys ja havia perdut sis germanastres de la primera esposa del rei, i   hauria de veure morir dos infants més, fruit del casament de Felip IV amb Mariana d’Àustria. Tan sols tenia, doncs, una germanastra tretze anys més gran que ella, i que aviat es casaria amb el rei “Sol” de França. Després, el destí fatal dels Àustries,  faria que gairebé no pogués compartir jocs amb el seu malaltís germà,   Carles,  anomenat “l’embruixat”.

Li comento a Távara que li falta situar-me un altre personatge del quadre. Un home arrecerat en la penombra, al costat de Marcela Ulloa. Com era d’esperar, no em contesta. Torna a parlar de Zamora, de la solitud que ens ha llegat la mort. Recita Gerardo Diego:

Río Duero, río Duero,

nadie a acompañarte baja;

nadie se detiene a oír

tu eterna estrofa de agua.

PONCHE

L’altra tarda passejava per la Carretera de Sants (que és el nom amb què els santsencs hem anomenat tota la vida al que ara diuen, per motius comercials, carrer de Sants-Creu Coberta). Volia comprar una camisa de mànigues llargues, de cara a la tardor. La Carretera de Sants és l’eix comercial a cel obert més llarg d’Europa, la qual cosa per a   mi, es converteix en una mena de tràngol que pot acabar en una síndrome d’Sthendal. Vet aquí que  estava de sort. En un dels primers aparadors en què em vaig aturar, vaig veure la meva camisa. Acabaven d’obrir la botiga i  no hi havia cap més client. Una dependenta joveneta i decidida va sortir del darrere del taulell.

-¿En qué puedo ayudarle, caballero?- La cosa ja començava malament. No sé per quins set sous, fa temps que en els comerços s’està posant en boga tractar el client masculí, amb el títol de “caballero”.  Jo, què voleu que us digui; això de “caballero”  ho relaciono amb els barbers  de tota la vida abans que s’estengués l’adjectiu unisex (“Martínez, peluquerìa de caballeros”), amb les casetes de fires (¡premio al caballero!), i amb l’etern Pon, pon,poooonche Caballero.

La dependenta   buscava la meva camisa en unes prestatgeries, la qual cosa em va permetre  continuar filosofant. ¿No seria  que arrossegava un complex d’inferioritat i em pujava l’ego ser tractat de senyor? Perquè, és clar; en l’escala jeràrquica, el senyor és més que el cavaller. El senyor feudal nomenava els cavallers. ¿No m’estaria passant com al protagonista del llibre de Robert Fisher , El caballero de la armadura oxidada? Tracta d’un cavaller que no es treu mai de sobre l’armadura, ja que se sent protegit dels avatars de la vida. Viu amagat, covant els seus complexos rere la ferralla. Potser ser senyor em donava més confiança que ser “caballero”. M’anava a contestar, tot just la dependenta ja m’estirava la camisa per fer fonedisses les arrugues del plegat. Coi! La màniga esquerra era un xic més llarga que la de la dreta. Vaig comentar-li-ho.

-Es que el caballero tiene un brazo más largo que el otro- va deixar anar amb  agosarament juvenil .

La mestressa, veient el meu rictus d’estupefacció, va acudir cinta mètrica  en mà. Va dir que el “senyor” era perfectament simètric de braços, no així les mànigues de la camisa. Amb la bossa sota el braç vaig sortir al carrer. Sí, preferia ser senyor abans que “caballero” esguerrat. Cofoi vaig musclejar Carretera de Sants avall, cantussejant entre dents, “Pon, pon, poooonche Caballero”.