DIARIO DE PEDRO TAVARA

CUBÍ

 Arran del meu passeig per Sarrià, on vaig provar de fer vidrier una temporada, prometia parlar de Marià Cubí, l’eminent científic que dóna nom a un dels carrers on és situada la botiga-taller. Parlar de Cubí i dels científics catalans en el XIX,  és gairebé fer-ho de profetes torturats per la pobresa intel·lectual d’un país i l’escarni de col·legues mesquins. Marià Cubí va néixer a Malgrat el 1801 però es va criar a Mahó. Dotat d’una gran facilitat  pels idiomes,  decidí embarcar-se cap a les Amèriques. Aviat el seu do el portà a obtenir una càtedra a Baltimore, i tot seguit a obrir un munt de centres educatius a l’Amèrica llatina. Als Estats Units  descobrí la frenologia, una disciplina mèdica elaborada pels doctors Gall i Spurzheim. La frenologia, avui rebutjada,  creia explicar el tarannà dels individus a través de la forma dels cranis. Volia ser una ciència preventiva de possibles assassins mercès a l’estudi de les protuberàncies de la closca. Per adquirir  pràctica, Cubí palpà els cranis de més dos mil convictes nord-americans, i quan per fi va creure’s amb  prou experiència, abandonà les lucratives activitats docents i retornà a Espanya. A les primeries, potser perquè agafà desprevinguda l’enveja nacional fent la migdiada, obtingué un gran èxit  amb conferències i obres molt celebrades com Intoducción a la Frenolgía escrita por un catalán o Tratado completo de Frenología, i a través de cursos concorregudíssims com el que impartí el 1843 a Vilanova i la Geltrú. Poc a poc, però, la classe mèdica espanyola el denigrà.  Estant a Santiago de Compostel·la dictant una conferència, la Inquisició l’engarjolà acusant-lo de difondre doctrines diabòliques.

En aquells anys de calvari patri, contactà amb un deixeble  frenòleg, el metge igualadí Josep Roset, que el va fer reviure pràcticament la història de Frankenstein. Roset,  profanà la tomba del sanguinari i estrambòtic Comte d’Espanya, a Coll de Nargó, i va  oferir-li el crani a  Cubí , el qual no es pogué resistir a estudiar el cap d’un dels més famosos sàdics de la història. Cal recordar que el Comte cantava i ballava Las habas verdes sota els peus dels liberals penjats a la Ciutadella de Barcelona. Don Pedro Távara, però, enganxat  llavors a la moda de la frenologia, jura que Cubí  desconeixia el crim de Roset.

Cubí morí a Barcelona el 1875, un diumenge plàcid de desembre. Mentre posava màstic a les finestres jo no sabia res de tot això. Sí recordo, però, que en aquells mesos, em rascava molt el cap.

NOMBRES

Els números formen part de la nostra vida quotidiana. Els emprem quan anem a comprar, quan comptem quants serem a taula, quan pensem en els dies que falten per a que arribin les vacances, o quan hem de posar-li nom a les construccions dels castellers… En el llenguatge col·loquial també hi trobem la presència i el significat figurat dels nombres ajudant-nos a expressar idees. Així per exemple, diem d’algú que “és un zero a l’esquerra” quan ens referim a una persona que és poca cosa o li manca personalitat. Anomenem “set ciències” a qui és molt saberut, perquè a l’edat mitjana els estudis universitaris es dividien en dos blocs de matèries que sumades feien set; el trivi i el quadrivi. O quan hom va molt mudat diem que “va de vint-i-un botons”, referint-nos a un antic uniforme dels soldats de Napoleó, que lluïa tres fileres de set botons que enlluernaven per la seva brillantor. 

            El gran folklorista JOAN AMADES, es va adonar de la importància dels nombres en el dia a dia i va fer un recull titulat “Números meravellosos”. Amades, tot i el seu interès per ciències com l’entomologia, l’astronomia i les matemàtiques, no va escriure la citada obra amb intenció acadèmica, sinó que va voler ressaltar les propietats i l’ús dels nombres en els  les feines, les dites, les festes  o els jocs.

Però per a molts la relació amb els nombres s’esgarra un dia a l’escola quan aquells prenen vida pròpia i es combinen en operacions o  teoremes , i encara més quan els surt la seva part més juganera i  plantegen situacions que hem de resoldre, tot i que pensem que no ens afecten i que ja tenim els nostres propis maldecaps  Serà potser, confesem-ho, que més que una gran part de la població sigui negada per a les matemàtiques, el problema és la manca de solidaritat. Per què vajam; ¿a qui li interessa saber  de quan era cada un dels  dos bitllets dels quals disposava la senyora  Caterina en el seu moneder,  que tot i sumar 30 euros, un d’ells no era de deu? O bé el dubte existencial del Pepet que va comprar dos regals per 110 euros, i de sobte li agafa per saber quan costava cada un, si l’un valia 100 euros més que l’altre? A mi, sincerament, m’interessa més escatir qui era l’atribolada senyora Caterina, i per a qui va comprar els regals el Pepet. Potser al seu primer amor?

De totes maneres, lector, si en aquesta línia ja has barrinat que la resposta a la Caterina és 10 i 20, i la del Pepet 105 i 5, no cal que llegeixis el llibret d’Amades. Per què perdre el temps amb romanços?

A UN NOI ADORMIT

Havia de preparar una classe sobre els orígens del moviment obrer. Com cada any que em toca parlar del tema segueixo el ritual de revisar els apunts a la biblioteca del Vapor Vell, de Sants. Té molt de sentit, per a mi. La biblioteca s’inaugurà el 1998 en les remodelades instal·lacions de la que va ser la gran fàbrica tèxtil de Joan Güell. Quan Catalunya es llançà de ple a l’època dels vapors, la ciutat de Barcelona estava  ofegada per les muralles i es cercaren indrets del pla per bastir les fàbriques. Mentre l’higienista Pere Felip Monlau clamava “¡Abajo las murallas”! en el seu famós opuscle, i Ildefons Cerdà somiava amb un eixample que oxigenés la ciutat, Joan Güell comprava uns terrenys a la vella vila de Sants. El Vapor Vell començà a funcionar el 1846, i en els seus moments àlgids  donà feina a tres-centes persones que  fabricaven panes i velluts, i es deixaven la salut entre borra i jornades interminables.

A meitats del segle XIX, Güell i els seus socis posaren la vista en un jove advocat i periodista anomenat Josep Sol i Padrís. El nomenaren director del Vapor Vell. Sol i Padrís era un home d’exquisida sensibilitat. Diletant empedreït havia col·laborat en la redacció   del diari “El bien público”, en companyia de Duran i Bas, i havia publicat alguns poemes de profunda tendresa.

Des del seu lloc de director va demostrar no tan sols una gran capacitat empresarial, sinó també una preocupació sincera cap a les condicions de vida dels seus treballadors. Se sap que el seu metge particular estava sempre a disposició dels obrers i de les seves famílies, i que ell mateix visitava els malalts, en les seves humils casetes de planta baixa a redós de l’actual placeta d’Osca.  Tots els treballadors l’admiraven i el respectaven. Per aquest motiu, quan esclatà la gran vaga de 1855, desoí el consell de Güell de marxar un temps a l’estranger fins que les aigües tornessin a estar tranquil·les. Potser aquell lluminós matí de juliol, en la càlida solitud del seu despatx, escrivia els versos dedicats al fill acabat de néixer d’un treballador:

Dorm, infant dels cabells d’or,

en ton bressol dorm tranquil,

que ta dolçura infantil

contempla agitat mon cor.

Un cor que deixà de bategar per culpa del tret que els mateixos obrers li engegaren. Com una rosa líquida la seva sang entapissà la tinta del poema. El darrer vers es clavà en els ulls assassins, com una espina:

Si acàs creus en l’amistat,

et traïran els companys;

sempre trobaràs enganys,

on busquis felicitat.

BARCELONES

Feia anys que no tombava per aquells rodals de Sarrià, la darrera de les viles del pla entre el Besòs i el Llobregat, annexionada a Barcelona. Corria l’any 1921.

La setmana passada hi vaig haver d’anar per a visitar un conegut, a la clínica del Pilar. No em vaig poder estar de treure el nas a la vidrieria dels carrers Laforja i Marià Cubí, en la qual fa molts anys, vaig aprendre que hi havia vidres que es subjectaven a la finestra amb massilla, i d’altres amb llistonets de fusta. Certament no m’emocionava massa la feina, tot i que la relació amb el propietari i l’oficial era força cordial. En principi el desplaçament des del meu barri de Sants, ben planer, a tan sols 27,5 m. per damunt del nivell del mar, fins a Sarrià, em va descobrir que els Ferrocarrils de la Generalitat no tan sols anaven el diumenge a  Les Planes, on menjava la paella i jugava a futbol. Hi havia gent, doncs, més enllà de la carretera de Sants; gent que no lis feia res viure en carrers empinats. Un altra troballa fou la de les escales amb dos enginys: un que li deien ascensor i hi pujaven els senyors encorbatats, i un altre anomenat muntacàrregues, en el qual coincidíem, sempre que anàvem l’oficial i jo, amb el xicot de les verdures, el senyor que venia “ous de pagès” i el porter de la finca. Sempre apareixies a la cuina del pis, on una senyora filipina abillada de minyona de l’Auca del senyor Esteve, el primer dia et deia a quina porta calia posar-li vidres emplomats, i la resta, quan hi tornaves per cobrar, que la senyora no estava a casa. Tanta absència insolvent, va fer que el vidrier covés un pla a la rebotiga.  Aniríem tots tres al pis. Ell pujaria i  intentaria cobrar. L’oficial i jo, per si la resistència al pagament esdevenia numantina, havíem d’esperar al replà de sota, armats de tornavisos per fer palanca i endur-se’n  el coi de porta  emplomada, a un xiulet seu. Però l’altre i jo no estàvem per la feina, i el vidrier es va desganyitar xiulant tot el repertori de Machín. Quan per fi el sentírem, ell ja baixava les escales just en el moment que una veïna tafanera obria la porta. Allí que  els dos hi vàrem entrar tornavís en mà. L’embolic va ser surrealista. L’altre dia no vaig  tenir esma de preguntar al vell vidrier si encara estava de judicis.

Més tard, quan vaig descobrir que més enllà del bar de la facultat d’Història hi havia aules, i m’hi vaig aficionar, vaig aprendre també, qui havien sigut Pere Laforja i Marià Cubí. N’haurem de parlar. Paga la pena.

En Bartomeu Sauló portava una doble vida. Per aquesta raó, desapareixia de la circulació, a temporades. Impossible localitzar-lo a l’oficina de Correus on treballava. Inútil trucar-li al mòbil.

En aquesta vida oculta a la qual l’empenyia el destí sense que ell en fes escarafalls, en Sauló era viatger de geografies ignorades. L’últim cop que algú parlà amb ell, fou en una terrassa del passeig del Born. En Sauló tornava d’un viatge, ascendint per les escales de la fosa del gremi dels Sombrerers, a Santa Maria del Mar. Mentre degustava un “rooibos” gelat contà la darrera aventura, viscuda al desconegut regne de Savaris. Mostrà la carta que deu dies abans havia rebut en el seu pis del carrer Mallorca. Anava lacrada amb un segell acolorit que feia molta patxoca i signada pel Ministre Custodi de la Clau de Glaç de Savaris. Se li demanava, atesa la seva fama en assumptes exòtics, que trobés l’esmentada clau, extraviada per la desídia que s’havia apoderat del regne. El Ministre explicava que de fondre’s abans de ser recuperada, el regne desapareixia entre regalims gebrats, tot ell com una cortina d’aigua, fins a formar un bassal fosc i profund com les entranyes de les mars oblidades..

Així que arribà a Savaris, va veure coses meravelloses. Un rocs que naixien en forma de melons i que en ser llançats al claper emetien dolços sons de campanes. Un migdia tòrrid, un estol de tallarols caps-negres l’acompanyà amb el seu vol compacte, proporcionant-li una ombra fresca i  ventilada, fins que en arribar a un horitzó que feia xamfrà els ocells esdevingueren magranes.

El que més sorprengué en Sauló fou la tossuderia dels camins en mudar contínuament les formes i els destins, de tal manera que mai sabia del cert si retrocedia o avançava. Arribat per fi al Palau Reial notà que la gelor se li arrapava, senyal que havia fet salat i el regne feia aigües. Amb tot, l’ambient a la cort no era de recança, sinó de gatzara. Els reis, els cortesans i el poble que s’apinyava a la plaça ultimaven els bagatges per emprendre el viatge que hauria de menar-los cap  a altres terres, altres illes, altres deserts o finalment a l’interior d’un llibre amb les cobertes tancades.

Preguntat en Sauló si no trobava que era un final ben trist,  feu el darrer glop i s’aixecà, tot sentenciant que no és deure del viatger emetre judicis, sinó petjar camins i sotjar aventures. Un críptic missatge al mòbil el feu posar en marxa mentre s’acomiadava. Les sabates deixaven un rastre d’aigua-neu. Era juliol.