DIARIO DE PEDRO TAVARA

BARCELONES

Feia anys que no tombava per aquells rodals de Sarrià, la darrera de les viles del pla entre el Besòs i el Llobregat, annexionada a Barcelona. Corria l’any 1921.

La setmana passada hi vaig haver d’anar per a visitar un conegut, a la clínica del Pilar. No em vaig poder estar de treure el nas a la vidrieria dels carrers Laforja i Marià Cubí, en la qual fa molts anys, vaig aprendre que hi havia vidres que es subjectaven a la finestra amb massilla, i d’altres amb llistonets de fusta. Certament no m’emocionava massa la feina, tot i que la relació amb el propietari i l’oficial era força cordial. En principi el desplaçament des del meu barri de Sants, ben planer, a tan sols 27,5 m. per damunt del nivell del mar, fins a Sarrià, em va descobrir que els Ferrocarrils de la Generalitat no tan sols anaven el diumenge a  Les Planes, on menjava la paella i jugava a futbol. Hi havia gent, doncs, més enllà de la carretera de Sants; gent que no lis feia res viure en carrers empinats. Un altra troballa fou la de les escales amb dos enginys: un que li deien ascensor i hi pujaven els senyors encorbatats, i un altre anomenat muntacàrregues, en el qual coincidíem, sempre que anàvem l’oficial i jo, amb el xicot de les verdures, el senyor que venia “ous de pagès” i el porter de la finca. Sempre apareixies a la cuina del pis, on una senyora filipina abillada de minyona de l’Auca del senyor Esteve, el primer dia et deia a quina porta calia posar-li vidres emplomats, i la resta, quan hi tornaves per cobrar, que la senyora no estava a casa. Tanta absència insolvent, va fer que el vidrier covés un pla a la rebotiga.  Aniríem tots tres al pis. Ell pujaria i  intentaria cobrar. L’oficial i jo, per si la resistència al pagament esdevenia numantina, havíem d’esperar al replà de sota, armats de tornavisos per fer palanca i endur-se’n  el coi de porta  emplomada, a un xiulet seu. Però l’altre i jo no estàvem per la feina, i el vidrier es va desganyitar xiulant tot el repertori de Machín. Quan per fi el sentírem, ell ja baixava les escales just en el moment que una veïna tafanera obria la porta. Allí que  els dos hi vàrem entrar tornavís en mà. L’embolic va ser surrealista. L’altre dia no vaig  tenir esma de preguntar al vell vidrier si encara estava de judicis.

Més tard, quan vaig descobrir que més enllà del bar de la facultat d’Història hi havia aules, i m’hi vaig aficionar, vaig aprendre també, qui havien sigut Pere Laforja i Marià Cubí. N’haurem de parlar. Paga la pena.

En Bartomeu Sauló portava una doble vida. Per aquesta raó, desapareixia de la circulació, a temporades. Impossible localitzar-lo a l’oficina de Correus on treballava. Inútil trucar-li al mòbil.

En aquesta vida oculta a la qual l’empenyia el destí sense que ell en fes escarafalls, en Sauló era viatger de geografies ignorades. L’últim cop que algú parlà amb ell, fou en una terrassa del passeig del Born. En Sauló tornava d’un viatge, ascendint per les escales de la fosa del gremi dels Sombrerers, a Santa Maria del Mar. Mentre degustava un “rooibos” gelat contà la darrera aventura, viscuda al desconegut regne de Savaris. Mostrà la carta que deu dies abans havia rebut en el seu pis del carrer Mallorca. Anava lacrada amb un segell acolorit que feia molta patxoca i signada pel Ministre Custodi de la Clau de Glaç de Savaris. Se li demanava, atesa la seva fama en assumptes exòtics, que trobés l’esmentada clau, extraviada per la desídia que s’havia apoderat del regne. El Ministre explicava que de fondre’s abans de ser recuperada, el regne desapareixia entre regalims gebrats, tot ell com una cortina d’aigua, fins a formar un bassal fosc i profund com les entranyes de les mars oblidades..

Així que arribà a Savaris, va veure coses meravelloses. Un rocs que naixien en forma de melons i que en ser llançats al claper emetien dolços sons de campanes. Un migdia tòrrid, un estol de tallarols caps-negres l’acompanyà amb el seu vol compacte, proporcionant-li una ombra fresca i  ventilada, fins que en arribar a un horitzó que feia xamfrà els ocells esdevingueren magranes.

El que més sorprengué en Sauló fou la tossuderia dels camins en mudar contínuament les formes i els destins, de tal manera que mai sabia del cert si retrocedia o avançava. Arribat per fi al Palau Reial notà que la gelor se li arrapava, senyal que havia fet salat i el regne feia aigües. Amb tot, l’ambient a la cort no era de recança, sinó de gatzara. Els reis, els cortesans i el poble que s’apinyava a la plaça ultimaven els bagatges per emprendre el viatge que hauria de menar-los cap  a altres terres, altres illes, altres deserts o finalment a l’interior d’un llibre amb les cobertes tancades.

Preguntat en Sauló si no trobava que era un final ben trist,  feu el darrer glop i s’aixecà, tot sentenciant que no és deure del viatger emetre judicis, sinó petjar camins i sotjar aventures. Un críptic missatge al mòbil el feu posar en marxa mentre s’acomiadava. Les sabates deixaven un rastre d’aigua-neu. Era juliol.