ARA UNA TE’N DIRÉ…
A UN NOI ADORMIT
Havia de preparar una classe sobre els orígens del moviment obrer. Com cada any que em toca parlar del tema segueixo el ritual de revisar els apunts a la biblioteca del Vapor Vell, de Sants. Té molt de sentit, per a mi. La biblioteca s’inaugurà el 1998 en les remodelades instal·lacions de la que va ser la gran fàbrica tèxtil de Joan Güell. Quan Catalunya es llançà de ple a l’època dels vapors, la ciutat de Barcelona estava ofegada per les muralles i es cercaren indrets del pla per bastir les fàbriques. Mentre l’higienista Pere Felip Monlau clamava “¡Abajo las murallas”! en el seu famós opuscle, i Ildefons Cerdà somiava amb un eixample que oxigenés la ciutat, Joan Güell comprava uns terrenys a la vella vila de Sants. El Vapor Vell començà a funcionar el 1846, i en els seus moments àlgids donà feina a tres-centes persones que fabricaven panes i velluts, i es deixaven la salut entre borra i jornades interminables.
A meitats del segle XIX, Güell i els seus socis posaren la vista en un jove advocat i periodista anomenat Josep Sol i Padrís. El nomenaren director del Vapor Vell. Sol i Padrís era un home d’exquisida sensibilitat. Diletant empedreït havia col·laborat en la redacció del diari “El bien público”, en companyia de Duran i Bas, i havia publicat alguns poemes de profunda tendresa.
Des del seu lloc de director va demostrar no tan sols una gran capacitat empresarial, sinó també una preocupació sincera cap a les condicions de vida dels seus treballadors. Se sap que el seu metge particular estava sempre a disposició dels obrers i de les seves famílies, i que ell mateix visitava els malalts, en les seves humils casetes de planta baixa a redós de l’actual placeta d’Osca. Tots els treballadors l’admiraven i el respectaven. Per aquest motiu, quan esclatà la gran vaga de 1855, desoí el consell de Güell de marxar un temps a l’estranger fins que les aigües tornessin a estar tranquil·les. Potser aquell lluminós matí de juliol, en la càlida solitud del seu despatx, escrivia els versos dedicats al fill acabat de néixer d’un treballador:
Dorm, infant dels cabells d’or,
en ton bressol dorm tranquil,
que ta dolçura infantil
contempla agitat mon cor.
Un cor que deixà de bategar per culpa del tret que els mateixos obrers li engegaren. Com una rosa líquida la seva sang entapissà la tinta del poema. El darrer vers es clavà en els ulls assassins, com una espina:
Si acàs creus en l’amistat,
et traïran els companys;
sempre trobaràs enganys,
on busquis felicitat.
