DIARIO DE PEDRO TAVARA

THE OWL

Pugen els coets cap el cel serpentejant amb els ventres  curulls de pólvores de colors. Tinc l’ànim dividit cada cop que els observo. Aquests dies miro el cel amb recança. Tot i l’esclat de formes i llums , no em sembla que hi hagi festa en el cel. Penso en la Sílvia, enlairada camí de la bromosa Anglaterra i recordo les paraules de Jordi Llavina en el seu dietari: “un nen sense un mínim coneixement dels corriols, de les dreceres, dels camins del seu poble és un totxo rematat.” I penso que es calla, per prudència de pare, la segona part. Quan el nen o la nena ja ha descobert les dreceres properes i alça els ulls amb les ànsies del vol.

“Aquest exercici s’anomena caràcter” em xiuxiuejà l’altra tarda mentre veiem evolucionar les petites de la companyia de dansa. “No t’ho apuntes a la Moleskine, això?” em preguntà sorruda. Ja fa anys que va descobrir que més enllà dels moments en què ella balla , els trencanous, els cignes nedant pel llac, les giselles i les sílfides em transporten de manera ràpida i irremeiable als braços de Morfeu. Ara em sap greu de no haver tirat mà de la hipocresia paterna, i haver anotat el coi de nom. Almenys ella té sempre la bondat de trobar temps per llegir els meus articles i dir-me quelcom més intel·ligent que un “està bé”. De vegades, un simple i sincer “no m’agrada”.

Així que deixo de mirar les insondables alçades i cerco l’engany en els mapes. Sobre el paper il·lusòriament es redueixen las cartografies de la desesperança. Què petit sembla el món! “Doncs no sembla pas tany lluny” sé que m’enganyo fitant la llunyana Sheffield. I per fer-me el valent desempolso els meus minsos coneixements de la ciutat anglesa, que comencen per la meva afició futbolística. El club més antic del món, el primer reglament escrit del futbol (“Codis Sheffield”), els “owls” del Wednesday… Després em ve al cap la Sheffield Plate (la famosa plata fosa sobre lingots de coure), l’acer dels ganivets que ja alabava en el XIV Chaucer a The Canterbury Tales, la divertida comèdia Full Monty…

Però no trobo cap bàlsam. Des de la terrassa de casa, sol entre la nit, torno a mirar els coets que com el meu cor s’esmicolen en espurnes de foc. Potser una, fugissera i silent, seguirà l’estela de l’avió. Lluny, creuant l’oceà. A Sheffield. A la fi del meu món.

ARBRES

Cavil·lava dies enrere quina espècie d’arbre seria la més adient pel meu trosset. Plantar un arbre és com obrir la porta de casa a un desconegut que ve per quedar-s’hi. Si tot va bé, l’arbre compartirà la història familiar i possiblement sobreviurà les mans que el plantaren, esdevenint memòria silent de la nissaga.

Em calia un exemplar ombrívol, que no generés al·lèrgies a les primaveres i que resistís els embats arrauxats del sempre misteriós vent de Sant Quintí. Per fi, després de bizantines consultes, m’he decidit per un”tipuana” de fulleram verd com glops de menta. Els tipuanes van arribar a Catalunya des de l’Amèrica central en l’equipatge de l’arquitecte i paisatgista Jean Forestier, quan va rebre l’encàrrec d’urbanitzar l’assilvestrada muntanya de Montjuïc per a l’Exposició Universal del 29. Forestier, amb les ninetes dels ulls negades en els paisatges delicats de Monet, i sota l’atenta mirada del comissari de l’Exposició, Francesc Cambó, treballà frec a frec amb Nicolau Rubió Tudurí, el qual introduí l’arquitectura de Le Corbussier a casa nostra i dissenyà el primer jardí de paisatge de Catalunya a la plaça de Francesc Macià, de Barcelona.

Ja he plantat el meu “tipuana”, i sota la seva tímida ombra encara, m’he assegut a relatar-li quatre informacions que crec indispensables ha de conèixer de Sant Quintí. Li  parlo dels ocells que petjaran les seves branques, dels signes dels núvols segons reptin pel cel des de Sant Pere o des de Clivelleres. Que no es refiï mai del vent i en canvi es deixi agombolar la son  dels migdies per la flaire dels obradors de carquinyolis. Així vam passar una estona, com qui alliçona el fill per a la vida. I un moment com aquell, solemne com el bateig, demanava d’un acte senzill, però alhora solemne. Vaig recordar l’infatigable viatger de geografies impossibles, Bartomeu Sauló, quan em parlava de les estranyes similituds entre els paisatges de Sicília i Sant Quintí. Vaig pujar a casa a cercar un llibre de poemes de Salvatore Quasimodo. “Albero”, vaig llegir en obrir a l’atzar les planes: “De ta un’ombra si sciogle…”

De tu es desprèn una ombra

que sembla la meva, morta,

si bé en avançar oscil·la

o bé trenca la fresca aigua blavenca

a la riba de l’Ànapo, on aquest vespre torno

endut tot jo pel març lunar

ja ric d’herbeis i d’ales.

No només d’ombra visc,

perquè la terra, el sol i el dolç present de l’aigua

t’han renovat en cada branca,

mentre m’esqueixo jo i m’asseco

i al meu rostre toco la teva escorça.

S’agita el tipuana.

DECAGRAMA

He estat deu dies remenant les carpetes que vaig salvar de l’editorial L’Atzucac,  abans dels seu  tancament definitiu. Contenen informacions variades i estranyes que mai ningú s’ha entretingut a comprovar. Távara deuria saber que ho trobaria entre aquells papers esgrogueïts.

Degut al seu origen aristocràtic i reconeguda fama com enginyer, Verboom va ser tractat a Barcelona com un “pres de qualitat”. Lluny de ser past del reuma i les rates que senyorejaven els soterranis de les torres de Canaletes, gaudia de certa llibertat  de moviments. Va ser en una d’aquelles interminables tardes xafogoses de l’agost barceloní de 1711 que rebé un sobret lacrat amb cera vermella, del qual es desprenia una lleu fragància a rosa d’Alexandria. Es tractava d’una invitació de la marquesa de Frescanelles per assistir a una de les agradoses reunions de l’Acadèmia dels Desconfiats. Aconseguit el permís pertinent, s’encaminà cap el carrer Montcada. Travessà el fresc pati barroc del Palau Dalmases i s’enfilà cap el primer pis. El rebé el propi Pau Ignasi Dalmases que el presentà amb sentida admiració als altres tretze fundadors de l’Acadèmia. En aquells moments, d’un saló ocult rere unes cortines de vellut, el lletraferit Francesc Tagell declamava una apassionada apologia de les danses franceses:  “(…) nous minhuets, ayrosas contradanzas, estudiadas dansas que la moda francesa ha introduhuit …” Rere seu va sentir de nou l’aroma de la rosa, i en tombar-se, els seus ulls  s’enredaren per sempre més en  els pètals obscurs  dels de la marquesa, sense pensar en el perill de les espines.

Verboom, va repetir aquella visita més de quinze cops, coneixent cada vegada un trosset més  del roserar de la Frescanelles. Mai va sospitar que ella tenia la missió de portar-lo cap el bàndol de l’Arxiduc. I mai ho va saber perquè va gastar sentits i enteniment resseguint amb rastres de saliva i pell una estrella de deu puntes que la marquesa duia tatuada a la natja esquerra.

Un matí, rebé avís urgent d’anar al Palau Dalmases. Aquest cop ningú el rebé. Els catorze fundadors encerclaven el cos inert de la marquesa. És ben sabut que entre ells   hi havia un judes filipista que advertí de les maniobres de la Frescanelles i rebé l’encàrrec mortal. Un flascó de perfum de rosa d’Alexandria estava abocat damunt la tauleta de nit…

Verboom dibuixà en les arenes de la Mar Bella el plànol del dolor. Una estrella de deu puntes.  Una ciutadella  de desesperances, que tatuaria la pell de Barcelona.

VERBOOM

Deuria dir-li de passada que dimarts anava a visitar el Parlament de Catalunya amb els meus alumnes. Ja ho comprovaré en els e-mails enviats els darrers dies.

 Després de la visita, mentre els nois i noies mossegaven entrepans i es bevien amb el delit de l’adolescència les mirades furtives dels amors silenciats, vaig decidir fer un volt pels jardins de la Ciutadella. Començà a  ploure i vaig girar cua per anar a trobar-los.  Estranyament aguantaven la tamborinada sense moure’s. Em va costar arrancar-los   per buscar aixopluc sota uns porxos  . Potser perquè l’ambient militar de l’antiga caserna de la Ciutadella s’ha quedat tatuat en l’ambient, no se’m va ocórrer res més original que demanar el “parte” del què passava, al delegat del curs. I sí, ja ho veia clar. Don Pedro Távara  havia estat allí, i els havia encaterinat amb alguna de les seves vívides històries .  Els parlà de Joris Pròsper van Verboom, l’enginyer que va dissenyar la fortalesa militar de la Ciutadella, per ordre de Felip V. Verboom, flamenc d’Ambers, va concebir la seva obra  estant presoner a Barcelona, després  de ser capturat a la batalla d’Almenara, el 1710. Els dos anys de captiveri a la Barcelona de l’Arxiduc Carles li van servir per observar amb deteniment els punts febles de les fortificacions defensives de la ciutat.  Així és que Verboom,  feu arribà un informe detallat de com hauria de dur-se el setge de la ciutat, que durà dotze mesos i acabà l’11 de setembre de 1714.  Tot i la poca simpatia que ens pugui encomanar per les seves lleialtats, va ser un enginyer eminentíssim, i deixà el seu talent, a casa nostra, no sols en la Ciutadella de Barcelona, o  en la de la Seu d’Urgell, sinó també en la fesomia actual del castell de Montjuïc,  o construint el castell de Sant Ferran a Figueres. La seva línia de fortificacions a l’istme de Gibraltar, amb els anys va donar pas al naixement de la Línea de la Concepción.  I com a il·lustrat fundà la Reial Acadèmia Militar de Matemàtiques de Barcelona, que tot i ser en els seus inicis exclusiva per aprenents d’artiller, amb els anys esdevingué una de les escoles més importants de les que regentava la Junta de Comerç, i que s’obrí a tots aquells que volguessin aprofundir en l’estudi dels nombres. 

Verboom és enterrat en la capella castrense de la Ciutadella. Des 1744. El delegat va dir que el senyor que els havia parlat els havia comminat a demanar al professor  sobre  una estranya història de Verboom. Com sempre, ja me l’havia encolomat.