DIARIO DE PEDRO TAVARA

ARBRES

Cavil·lava dies enrere quina espècie d’arbre seria la més adient pel meu trosset. Plantar un arbre és com obrir la porta de casa a un desconegut que ve per quedar-s’hi. Si tot va bé, l’arbre compartirà la història familiar i possiblement sobreviurà les mans que el plantaren, esdevenint memòria silent de la nissaga.

Em calia un exemplar ombrívol, que no generés al·lèrgies a les primaveres i que resistís els embats arrauxats del sempre misteriós vent de Sant Quintí. Per fi, després de bizantines consultes, m’he decidit per un”tipuana” de fulleram verd com glops de menta. Els tipuanes van arribar a Catalunya des de l’Amèrica central en l’equipatge de l’arquitecte i paisatgista Jean Forestier, quan va rebre l’encàrrec d’urbanitzar l’assilvestrada muntanya de Montjuïc per a l’Exposició Universal del 29. Forestier, amb les ninetes dels ulls negades en els paisatges delicats de Monet, i sota l’atenta mirada del comissari de l’Exposició, Francesc Cambó, treballà frec a frec amb Nicolau Rubió Tudurí, el qual introduí l’arquitectura de Le Corbussier a casa nostra i dissenyà el primer jardí de paisatge de Catalunya a la plaça de Francesc Macià, de Barcelona.

Ja he plantat el meu “tipuana”, i sota la seva tímida ombra encara, m’he assegut a relatar-li quatre informacions que crec indispensables ha de conèixer de Sant Quintí. Li  parlo dels ocells que petjaran les seves branques, dels signes dels núvols segons reptin pel cel des de Sant Pere o des de Clivelleres. Que no es refiï mai del vent i en canvi es deixi agombolar la son  dels migdies per la flaire dels obradors de carquinyolis. Així vam passar una estona, com qui alliçona el fill per a la vida. I un moment com aquell, solemne com el bateig, demanava d’un acte senzill, però alhora solemne. Vaig recordar l’infatigable viatger de geografies impossibles, Bartomeu Sauló, quan em parlava de les estranyes similituds entre els paisatges de Sicília i Sant Quintí. Vaig pujar a casa a cercar un llibre de poemes de Salvatore Quasimodo. “Albero”, vaig llegir en obrir a l’atzar les planes: “De ta un’ombra si sciogle…”

De tu es desprèn una ombra

que sembla la meva, morta,

si bé en avançar oscil·la

o bé trenca la fresca aigua blavenca

a la riba de l’Ànapo, on aquest vespre torno

endut tot jo pel març lunar

ja ric d’herbeis i d’ales.

No només d’ombra visc,

perquè la terra, el sol i el dolç present de l’aigua

t’han renovat en cada branca,

mentre m’esqueixo jo i m’asseco

i al meu rostre toco la teva escorça.

S’agita el tipuana.