DIARIO DE PEDRO TAVARA

OGRES

Sempre que disposo  de temps  torno al meu barri de Sants.   Dimecres  vaig dinar en un d’aquells llocs que semblen aturats en el temps. Portes  que condueixen al passat. En el carrer dels Jocs Florals existeix un  local amb connexió a l’antigor. És una antiga masia de quan Sants creixia a redós de  la  carretera que venia de Molins de Rei i acabava  a la Creu Coberta, prop del turó on s’ajusticiaven els reus de Barcelona i que fins ara ocupava la plaça de braus de Las Arenas. És una casa  amb taules de fusta, llar de foc i un pati amb figuera,  com manen els manuals dels patis de les cases de menjar. I si no, que li preguntin a l’arxiduc Carles d’Àustria el motiu pel qual trià l’Hostal de la Morena, el 1705, , en el camí de Sants, abans d’entrar a Barcelona. Perquè hi tenia una figuera esponerosa on els tallerols cap-negres refilaven “regnaràs! regnaràs!”.

El carrer dels Jocs Florals, a més de guardar amb recel el record dels meus àpats pantagruèlics, amaga com si d’un mal lleig es tractés, part de l’esfereïdora història d’Enriqueta Martí. L’any 1912 Barcelona s’estremí al conèixer les monstruositats  d’aquesta alcavota del Raval, subministradora de sagí humà a aristòcrates amb molts problemes pulmonars i pocs escrúpols a la consciència. Aquell any, la policia va aclarir el destí  dels deu infants desapareguts  en circumstàncies misterioses. La casualitat va  fer que l’enigma es resolgués amb la trobada de restes humanes en un pis del  Raval, i en un altre dels carrer dels Jocs Florals.

Mentre em delectava amb un arròs amb trompetes de la mort van aparèixer, com sempre  inexplicablement, don Pedro Távara i Bartomeu Sauló amb sengles gots del magnífic vermut negre que dispensa la casa. Van teoritzar sobre el cas d’Enriqueta Martí, aportant un enfocament nou al tema,  com sempre desconcertant. Segons ells, els crims de la Martí van donar  crèdit al mite de l’Home del Sac, que des de les beceroles de la industrialització anava fornint-se en l’imaginari popular. Efectivament. Des que les màquines  guanyaven pes en el procés fabril, el sentir popular que les acusava de robar llocs de treball als proletaris no va parar de  calumniar-les.  El poble s’empescà que les màquines s’alimentaven de sagí humà, i que aquest  s’obtenia de la quitxalla que un home que actuava en les ombres dels carrerons isolats, raptava i carregava dins d’un sac.

Un vent gèlid tardorenc es despenjà del buit de la llar de foc, i abocà sobre el mantell els xarrups de les absentes.

PLOU, PERÒ FARÀ SOL

És dijous a la tarda i plou a Sant Quintí. S’escola l’aigua entre el fulleram d’una morera. ¿Deuen tenir un regust diferent les gotes que llisquen en el llorer de més avall? L’aigua cau sobre la taula abandonada de la terrassa del bar. Forma taques lluents; mars efímers que s’aboquen al forat del para-sol inexistent, com un Maelstrom imaginat per Poe. Una fulla ha estat vençuda per la pluja i espero veure-la transformada en intrèpida nau surant sobre els oceans canviants de la taula. És un món petit. Rodó i pla perquè és antic i encara ningú no ha descobert el secret de la geosfera.

Tronen a la serra de Mediona les veus dels demiurgs creadors.  Deuria ser així, quan es separen les aigües dels mars de les del cel?

S’encrespa el terra fins a rendir-se plaent al frec humit de la pluja, i s’escorre impúdic, desfent-se en gemecs silents, amarats de suor de terra mullada.

Unes mosques apressades sobrevolen el cercle del planeta taula. Són aus fetes a mida d’aquella geografia minúscula que té per volta celest unes fulles perlades. I jo miro sota el porxo de Cal Torres, com passa el prodigi sense fer res; com “l’home que mirava passar els trens” que deia Geoge Simenon. Arrecerat i arraulit davant les coses que no s’entenen, ni tindrien per què ser mai enteses. A no ser que ens penséssim poder viure sense la paraula poesia.

            EL CONSELL

De la darrera estada a Andorra m’he emportat un problema. Com que sóc “fumnívor”; és a dir, que puc fumar de totes les marques sense cap més complicació que les que les autoritats sanitàries s’encarreguen de recordar-me en cada embolcall de cigarretes, vaig decidir comprar uns cartrons  a molt bon preu. Fent el comptes de la vella, va resultar que cada paquet em sortia pel preu d’un euro; menys de la meitat de la marca que habitualment gasto. Així és que amb els pulmons desintoxicats gràcies als aires pirinencs, el regust d’un bon sopar al sempre excel·lent Don Denis i la ganga del tabac, vaig fer cap a Sant Quintí. Com que  dec fer cara de bon jan, a la duana no em van escorcollar el cotxe. Ara penso que tan de bo ho haguessin fet i m’haguessin incautat les cigarretes de marres. Us ho diré ja d’una vegada. La marca és diu Popular. I a partir del primer cigarret en públic me’n he hagut de sentir de tots els colors. Els que no simpatitzen amb el Partit Popular m’acusen de botifler, m’increpen fent-me el característic gest amb els dits de la mà que es veu que fa el senyor Rajoy,  i em diuen que ja que no em desfaig del vici de fumar, almenys amb la meva marca habitual, Gold Coast, afavoria el turisme a la Costa Daurada. Per contra, he notat certs gestos d’empatia en declarats congregants del Partit Popular. No ho sé… com una mena de “ben fet, noi, ets dels nostres!”. La veritat és que ja m’han atipat tant els uns com els altres. Com si no tingués prou amb sentir-me discriminat en alguns locals pel fet de fumar, que a sobre, quan ho puc fer tranquil·lament haig de donar explicacions de les meves preferències polítiques. Així és que cansat de les coses prosaiques, segueixo el consell de la bona amiga Mercè, i em torno a submergir,  com en els darrers dies, en els pèlags amniòtics de la poesia. Des fa dies, a Sant Quintí, fins i tot el refilet dels pardals sona a gralla en festa major:

Migdies de sentors de cassola;

guisats impenitents estenent-se

en estovalles d’aire

pels carrer i les places.

Ah! els migdies!,

hum! el dring esclatant de copes cristal·lines.

Desperta ferro! Almogàvers del joiós àpat:

ganivets, forquilles i culleres.

S’asseu el mossèn a taula

i dina amb bona gana

les viandes i el vi fresc

que oferim amb confiança.

I a mig dinar ja per tot hi plana

la conversa entretinguda de l’amic,

l’afalac a les receptes de l’àvia,

l’aleteig endormiscat del vent

xiulant a mitja veu,

les tornades dels grallers a la plaça.

DOS

Quan Ildefons Cerdà mirà des de Collserola la retícula de  l’Eixample, pensà en el seu ángel arpista. Va veure materialitzades en les perfectes perpendiculars dels carrers, els ditets de la petita Clotilde lliscant per les cordes de la seva arpa seràfica.

Clotilde Cerdà i Bosch va créixer alhora que el projecte urbanístic dissenyat pel seu pare. L’un no era res sense l’altre i per a mantenir l’harmonia paral·lela entre la seva obra i l’inacabable virtuositat de la petita artista, Cerdà es  consagrà a escriure la monumental Teoria General de la Urbanització. Mentre, l’esposa que cercava una vida més mundana, introduí Clotilde en els cercles musicals de Barcelona. Aviat  els arpegis celestials de Clotilde la van fer volar a París.  En el Teatre de l’Òpera, el vell Víctor Hugo es deixondí d ‘una becaina  sentint aquella música que no semblava d’aquest món. En obrir els ulls, cregué que aquella nineta d’onze anys era la intrèpida Esmeralda, heroïna de la seva novel·la Notre-Dame de París. I així la batejà en lliurar-li un ram de roses en el camerino. Però el nom artístic complet de Clotilde encara estava per fornir L’any següent fou convidada a Viena,  a uns actes d’homenatge a Miguel de Cervantes. Després del concert, l’exiliada reina espanyola Isabel II, present a l’auditori,   la batejà com Esmeralda Cervantes. I a partir d’aquell moment, la petita musa de Cerdà va recórrer els cinc continents atenent a aquest nom. En un d’aquells viatges va arrencar una sentida expressió del músic Franz List, en el concert del seu propi comiat, a Roma: “La prima volta che sento l’arpa!”.

Esmeralda Cervantes  complí els catorze anys estant a Mèxic. La nit abans, després  de tocar per al dictador Porfiro Díaz, aquest li comunicà que li concediria qualsevol desig que demanés. Esmeralda aconseguí la commutació de la pena de mort del rebel José María  Téllez. Però hores més tard d’aquell bell gest, estant a la seva cambra improvisant una rapsòdia de profunda melangia, una corda de l’arpa li esclatà als dits. Esmeralda sentí en el darrer sospir de la corda el bes d’adéu del pare, al seu petit àngel. La vida, però, encara lis retardaria el retrobament en els xamfrans de l’eternitat. A Istambul, on donà classes de música en l’harem del soldà, coneixeria un milionari brasiler amb qui es casà. Clotilde Cerdà morí a Canàries el 1926. Si passegeu algun crepuscle pels carrers de l’Eixample és possible que  intuïu el so d’una arpa, i el frec d’un llapis sobre el paper.