ARA UNA TE’N DIRÉ…
DOS
Quan Ildefons Cerdà mirà des de Collserola la retícula de l’Eixample, pensà en el seu ángel arpista. Va veure materialitzades en les perfectes perpendiculars dels carrers, els ditets de la petita Clotilde lliscant per les cordes de la seva arpa seràfica.
Clotilde Cerdà i Bosch va créixer alhora que el projecte urbanístic dissenyat pel seu pare. L’un no era res sense l’altre i per a mantenir l’harmonia paral·lela entre la seva obra i l’inacabable virtuositat de la petita artista, Cerdà es consagrà a escriure la monumental Teoria General de la Urbanització. Mentre, l’esposa que cercava una vida més mundana, introduí Clotilde en els cercles musicals de Barcelona. Aviat els arpegis celestials de Clotilde la van fer volar a París. En el Teatre de l’Òpera, el vell Víctor Hugo es deixondí d ‘una becaina sentint aquella música que no semblava d’aquest món. En obrir els ulls, cregué que aquella nineta d’onze anys era la intrèpida Esmeralda, heroïna de la seva novel·la Notre-Dame de París. I així la batejà en lliurar-li un ram de roses en el camerino. Però el nom artístic complet de Clotilde encara estava per fornir L’any següent fou convidada a Viena, a uns actes d’homenatge a Miguel de Cervantes. Després del concert, l’exiliada reina espanyola Isabel II, present a l’auditori, la batejà com Esmeralda Cervantes. I a partir d’aquell moment, la petita musa de Cerdà va recórrer els cinc continents atenent a aquest nom. En un d’aquells viatges va arrencar una sentida expressió del músic Franz List, en el concert del seu propi comiat, a Roma: “La prima volta che sento l’arpa!”.
Esmeralda Cervantes complí els catorze anys estant a Mèxic. La nit abans, després de tocar per al dictador Porfiro Díaz, aquest li comunicà que li concediria qualsevol desig que demanés. Esmeralda aconseguí la commutació de la pena de mort del rebel José María Téllez. Però hores més tard d’aquell bell gest, estant a la seva cambra improvisant una rapsòdia de profunda melangia, una corda de l’arpa li esclatà als dits. Esmeralda sentí en el darrer sospir de la corda el bes d’adéu del pare, al seu petit àngel. La vida, però, encara lis retardaria el retrobament en els xamfrans de l’eternitat. A Istambul, on donà classes de música en l’harem del soldà, coneixeria un milionari brasiler amb qui es casà. Clotilde Cerdà morí a Canàries el 1926. Si passegeu algun crepuscle pels carrers de l’Eixample és possible que intuïu el so d’una arpa, i el frec d’un llapis sobre el paper.
