DIARIO DE PEDRO TAVARA

PLOU, PERÒ FARÀ SOL

És dijous a la tarda i plou a Sant Quintí. S’escola l’aigua entre el fulleram d’una morera. ¿Deuen tenir un regust diferent les gotes que llisquen en el llorer de més avall? L’aigua cau sobre la taula abandonada de la terrassa del bar. Forma taques lluents; mars efímers que s’aboquen al forat del para-sol inexistent, com un Maelstrom imaginat per Poe. Una fulla ha estat vençuda per la pluja i espero veure-la transformada en intrèpida nau surant sobre els oceans canviants de la taula. És un món petit. Rodó i pla perquè és antic i encara ningú no ha descobert el secret de la geosfera.

Tronen a la serra de Mediona les veus dels demiurgs creadors.  Deuria ser així, quan es separen les aigües dels mars de les del cel?

S’encrespa el terra fins a rendir-se plaent al frec humit de la pluja, i s’escorre impúdic, desfent-se en gemecs silents, amarats de suor de terra mullada.

Unes mosques apressades sobrevolen el cercle del planeta taula. Són aus fetes a mida d’aquella geografia minúscula que té per volta celest unes fulles perlades. I jo miro sota el porxo de Cal Torres, com passa el prodigi sense fer res; com “l’home que mirava passar els trens” que deia Geoge Simenon. Arrecerat i arraulit davant les coses que no s’entenen, ni tindrien per què ser mai enteses. A no ser que ens penséssim poder viure sense la paraula poesia.

            EL CONSELL

De la darrera estada a Andorra m’he emportat un problema. Com que sóc “fumnívor”; és a dir, que puc fumar de totes les marques sense cap més complicació que les que les autoritats sanitàries s’encarreguen de recordar-me en cada embolcall de cigarretes, vaig decidir comprar uns cartrons  a molt bon preu. Fent el comptes de la vella, va resultar que cada paquet em sortia pel preu d’un euro; menys de la meitat de la marca que habitualment gasto. Així és que amb els pulmons desintoxicats gràcies als aires pirinencs, el regust d’un bon sopar al sempre excel·lent Don Denis i la ganga del tabac, vaig fer cap a Sant Quintí. Com que  dec fer cara de bon jan, a la duana no em van escorcollar el cotxe. Ara penso que tan de bo ho haguessin fet i m’haguessin incautat les cigarretes de marres. Us ho diré ja d’una vegada. La marca és diu Popular. I a partir del primer cigarret en públic me’n he hagut de sentir de tots els colors. Els que no simpatitzen amb el Partit Popular m’acusen de botifler, m’increpen fent-me el característic gest amb els dits de la mà que es veu que fa el senyor Rajoy,  i em diuen que ja que no em desfaig del vici de fumar, almenys amb la meva marca habitual, Gold Coast, afavoria el turisme a la Costa Daurada. Per contra, he notat certs gestos d’empatia en declarats congregants del Partit Popular. No ho sé… com una mena de “ben fet, noi, ets dels nostres!”. La veritat és que ja m’han atipat tant els uns com els altres. Com si no tingués prou amb sentir-me discriminat en alguns locals pel fet de fumar, que a sobre, quan ho puc fer tranquil·lament haig de donar explicacions de les meves preferències polítiques. Així és que cansat de les coses prosaiques, segueixo el consell de la bona amiga Mercè, i em torno a submergir,  com en els darrers dies, en els pèlags amniòtics de la poesia. Des fa dies, a Sant Quintí, fins i tot el refilet dels pardals sona a gralla en festa major:

Migdies de sentors de cassola;

guisats impenitents estenent-se

en estovalles d’aire

pels carrer i les places.

Ah! els migdies!,

hum! el dring esclatant de copes cristal·lines.

Desperta ferro! Almogàvers del joiós àpat:

ganivets, forquilles i culleres.

S’asseu el mossèn a taula

i dina amb bona gana

les viandes i el vi fresc

que oferim amb confiança.

I a mig dinar ja per tot hi plana

la conversa entretinguda de l’amic,

l’afalac a les receptes de l’àvia,

l’aleteig endormiscat del vent

xiulant a mitja veu,

les tornades dels grallers a la plaça.