DIARIO DE PEDRO TAVARA

FOC

-Com moren les roses, mare?- demanà el jove Rull fitant Barcelona des de Els Tres Pins.

-A voltes esclaten en sang; de vegades s’esmicolen en foc.

-En foc…- mormolà entotsolat.

Joan Rull i Queraltó era un xicot diferent als altres, pel que ell llegia, i per la coixesa . Aviat freqüentà els ambients anarquistes  de la  Barcelona de començaments del XX.  Conegué al Noi del Sucre i intimà amb el belga Gustave  Bernardon, el qual li descobrí els misteris letals de la química aplicada a la “propaganda pel fet”, que era com els anarquistes  anomenaven la decisió de passar de les paraules a l’acció. Bernardon inventà les bombes de bolcada, que  esclataven en ser bellugades per la curiositat d’algun vianant que trobava una cistella abandonada al carrer, o al portal d’una escala.

Mentre aprenia amb avidesa les lliçons del mal, Rull passejava cada tarda en companyia de la mare fins als Tres Pins, amb l’esperança de veure, ni que fos d’esquitllada, una mossa de rínxols agitanats que vivia en una de les barraques. Una tarda   la veié del braç d’un militar.  La mare s’estremí al sentir el deix tèrbol amb què Rull cantava “Baixant de la Font del Gat, una noia i un soldat…”

Entre 1901 i 1905 encara  cremava en Rull l’espurna  de l’idealisme i participà en  distints atemptats, fins que denunciat pels propis companys fou engarjolat. Va ser aleshores quan el ressentiment  esdevingué més fort que les ànsies de justícia social. Ressentiment cap a una ciutat que devorava els homes valents i generosos, com Seguí,  Pallàs , Salvador, o ell mateix, i  alhora era incapaç de  bressolar  la història d’amor  d’un lisiat.  Així és que Joan Rull, “el Coix de Sants” es convertí primer en confident de la policia i després en extorquidor  de les autoritats municipals. Des 1906 a 1907, en companyia de la mare, omplí la ciutat de bombes que  curiosament  només ell trobava quan  les autoritats li pagaven generosament. Inexplicablement ningú relacionava Rull amb aquestes bombes, ni tan sols el flamant inspector d’Scotland Yard contractat pel Govern Civil, fins que l’ostentós ritme de vida el va delatar. Joan Rull fou el primer executat  de la presó Model. Era el vuit d’agost de 1908. Anys més tard, Machado escriví sobre amants, potser influït per alguns dels seus heterònims: “Caminad, cuando el eje del planeta/se vence hacia el solsticio del verano/verde el almendro y mustia la violeta/cerca la sed y el hontanar cercano/hacia la tarde del amor,completa/con la rosa de fuego en vuestra mano”.

FRISANÇA

Aquesta setmana he estrenat la nova Moleskine. Feia dies que s’esperava en un calaix de l’escriptori a que la vella arribés a la seva darrera plana. Alguna nit m’ha semblat sentir els seus embats a la fusta, com un toro en els “chiqueros”.

Però havia d’esperar-se, perquè a una vella Moleskine, segons un codi no escrit entre els diletants, cal exprimir-la fins  al final. Cada pàgina deixada en blanc podria ser el llenç desaprofitat d’una petita obra magna. Una vella Moleskine, segons l’atàvic codi esmentat, té una fi cerimonial que no han de tenir altres llibretes; com els llebrers han de morir de manera diferent a la resta d’altres races, quan ja no tenen prou esma per perseguir la seva grandesa, en forma de llebre. A una Moleskine, doncs, cal sepultar-la sota l’oblit de la paperassa i perdre el rastre de la seva memòria fins una tarda plujosa de novembre, a poder ser de diumenge i amb l’amenaça rere la porta de casa d’un dilluns prenyat de monotonies.

El dia de l’estrena, sento la cremor de les tapes a la butxaca de l’americana, i alhora un desassossec infantil preguntant-me què hauria de ser el primer que hi escrivís. Faig diversos intents. El més reeixit  està a punt de ser un poema que pretén ser futurista, inspirat en la velocitat dels automòbils rabent per la Meridiana. Però quan la Waterman està punt de vessar el primer verset, me’n desdic. Marinetti no és sant de la meva devoció. Així que va passant el dia i cada cop sento més el pes del seu enfadament  .

Es fa de nit. Ja sóc al barri. Tres cops  que miro  el televisor interior, des de la terrassa de El Chivito, hi veig el mateix titular : “Oleada de berberechos muertos”. No sento la veu de l’aparell, però el titular em sembla d’allò més ben trobat referint-se a escopinyes i a mar. “Oleada”. Amb tot, quelcom em diu que el vermut del diumenge em costarà més car. Així és que, apropant-se l’hora de pujar a sopar, desisteixo de trobar cap encapçalament apoteòsic per a la meva llibreta i començo a anotar totes aquestes petiteses. Tot i que segello la intimitat de les paraules amb la goma elàstica  incorporada, em sento un   feliç trampós, perquè sé que tu, lector, estrenaràs avui la meva nova Moleskine.

RODES

Pedalejo per les Barcelones que feia anys havia oblidat rere els vidres de l’automòbil i la negror del metro,  com flairaven i es dibuixaven sota el cel. Em sento la suor lliscar pit avall. Dilluns a la tarda m’aturo a la plaça de La Canadenca, al Poble Sec. Trobo al fons de la motxilla una poma que em sembla la més saborosa del món. Un esbart de mainada d’accents i pells diversos omplen l’espai amb els seus jocs.  Poc a poc les places i els carrers  tornen a omplir-se de vida perquè la quitxalla que ve de fora encara no està estabulada en casals o activitats extraescolars. A poc que hom ensumi amb atenció, descobrirà com treu el nas de nou, la dolçor del pa amb xocolata. Per fi la bimba d’un multitudinari partit de futbol arriba fins als meus rodals. La primera la torno amb la dreta. Per si de cas, em lligo ben fort la bamba de l’esquerra, que no és la meva cama bona. Me’n surto bé. Amb una mica de sort es tornarà a posar de porter el de la samarreta groga, que és un paquet, i podré provar de xutar-la amb rosca. Amb el meu particular match guanyat, torno a la bicicleta. Pel Carrer Nou arribo a la Rambla i perquè sovint sóc home de poca voluntat  defujo la pujada i m’arrapo a la dita de que “la Rambla fa baixada”. Ja sóc a Colón. En el semàfor una moto se m’apropa. El motorista em tusta l’espatlla mentre amb l’altra mà es puja la visera dels casc. És un antic alumne; tant, que ja no recordo el nom. Però ell a mi sí. En el verd del semàfor hi voldria dibuixar un somriure. He caigut en el meu propi parany i ara em veig pujant  l’ Alpe d’Huez en què s’ha convertit la Via Laietana. No en tinc prou amb els canvis de marxa i arribo a la plaça Urquinaona pedalant dret. Com puc arribo a la Gran Via. Travesso l’Eixample, de nou sentint la suor lliscant pit avall, i la foscor del capvespre desmaiant-se sobre l’esquena. Deu ser el cansament, però m’ha semblat escoltar la remor d’una arpa i el frec d’un llapis sobre el paper.

Per fi arribo a Sants. Diposito la bicicleta en l’estació que l’ajuntament ha instal·lat, amb molt d’encert!, davant la terrassa del Chivito. La Mei Lin, després d’insistir-hi durant vàries setmanes, per fi em diu “bon dia! Un tallat?”, tot  i que ja és de nit i preferiria una cervesa. En el tiquet del compte, li dibuixo un somriure.

A casa me’n vaig de pet a la dutxa. Sento l’olor del sopar i les rialles de les dones. Damunt del baf que llisca pit avall del mirall, hi dibuixo un somriure.

EL TRUC

La tarda del quatre d’abril de 1858 no tothom compartia l’alegria que es vivia a Sant Quintí. En un senyorial i abundosament decorat pis de la Plaça Tetuan de Barcelona, don Laureano de Ballester y de Torres escrivia nerviosament l’enèsim esborrany de carta al bisbe. Mentre els quintinencs celebraven amb pietosa joia la col·locació de la primera pedra de l’eixamplament del temple parroquial, la ploma enverinada de don Laureano esquitxava els fulls amb històries de vells blasons i antics privilegis feudals. ¿Com s’atrevien aquells desagraïts a enderrocar la llotja des de la qual els castlans de Sant Quintí havien seguit els oficis religiosos, des que el temps era temps? Don Laureano havia heretat el títol per part de la seva tia,  Francesca Ferrer, la darrera de la nissaga d’un mercader de teles de Sant Pere de Riudebitlles que el comprà en el segle XVII. La senyora Francesca i el seu marit, don Daniel Vardon Kennet no havien tingut fills.

Potser la ràbia li enterbolia l’enteniment, però don Laureano va aturar uns moments la mirada en el quadre del gran mag Fructuós Canonge, que penjava de la paret, regal de la senyora Francesca. Estava convençut que el copalta del qual extreia un conill blanc, sempre havia estat a la mà esquerra i no a la dreta com en aquells instants. En el fons, va pensar, mai s’havia acabat de refiar d’aquell mag que es disputaven tots els teatres i circs del món. I alhora, sabia que ell tampoc havia estat mai sant de la devoció de Canonge. Ho van saber tots dos el mateix dia que l’il·lusionista actuà al Saló Artístic (després conegut com El Circo) propietat de Vardon Kennet, a la Plaça del Pes de la Palla, a Barcelona. Fructuós Canonge, pagès a Montbrió del Camp i enllustrador de sabates a la Plaça Reial, sempre va ser un home senzill que abominà de la supèrbia.   Condecorat per les més altes institucions espanyoles, en aquells temps a Catalunya era popular la dita “tenir més medalles que en Canonge”. I don Laureano no en tenia de medalles; tan sols un rònec títol, de casualitat, però molta supèrbia.

Mesos més tard, interrogats pel bisbe els més vells del poble i mossèn Miquel Pi sobre el suposat privilegi de la llotja, com per un estranyíssim art de màgia, digueren no tenir-ne memòria, ni saber de què els parlaven.

Don Laureano deixà la carta amb la resposta del bisbe damunt la tauleta estil Imperi. A través del fum blavenc del seu havà, juraria haver vist fugaçment el conill blanc del quadre traient en Canonge del copalta.