ARA UNA TE’N DIRÉ…
EL TRUC
La tarda del quatre d’abril de 1858 no tothom compartia l’alegria que es vivia a Sant Quintí. En un senyorial i abundosament decorat pis de la Plaça Tetuan de Barcelona, don Laureano de Ballester y de Torres escrivia nerviosament l’enèsim esborrany de carta al bisbe. Mentre els quintinencs celebraven amb pietosa joia la col·locació de la primera pedra de l’eixamplament del temple parroquial, la ploma enverinada de don Laureano esquitxava els fulls amb històries de vells blasons i antics privilegis feudals. ¿Com s’atrevien aquells desagraïts a enderrocar la llotja des de la qual els castlans de Sant Quintí havien seguit els oficis religiosos, des que el temps era temps? Don Laureano havia heretat el títol per part de la seva tia, Francesca Ferrer, la darrera de la nissaga d’un mercader de teles de Sant Pere de Riudebitlles que el comprà en el segle XVII. La senyora Francesca i el seu marit, don Daniel Vardon Kennet no havien tingut fills.
Potser la ràbia li enterbolia l’enteniment, però don Laureano va aturar uns moments la mirada en el quadre del gran mag Fructuós Canonge, que penjava de la paret, regal de la senyora Francesca. Estava convençut que el copalta del qual extreia un conill blanc, sempre havia estat a la mà esquerra i no a la dreta com en aquells instants. En el fons, va pensar, mai s’havia acabat de refiar d’aquell mag que es disputaven tots els teatres i circs del món. I alhora, sabia que ell tampoc havia estat mai sant de la devoció de Canonge. Ho van saber tots dos el mateix dia que l’il·lusionista actuà al Saló Artístic (després conegut com El Circo) propietat de Vardon Kennet, a la Plaça del Pes de la Palla, a Barcelona. Fructuós Canonge, pagès a Montbrió del Camp i enllustrador de sabates a la Plaça Reial, sempre va ser un home senzill que abominà de la supèrbia. Condecorat per les més altes institucions espanyoles, en aquells temps a Catalunya era popular la dita “tenir més medalles que en Canonge”. I don Laureano no en tenia de medalles; tan sols un rònec títol, de casualitat, però molta supèrbia.
Mesos més tard, interrogats pel bisbe els més vells del poble i mossèn Miquel Pi sobre el suposat privilegi de la llotja, com per un estranyíssim art de màgia, digueren no tenir-ne memòria, ni saber de què els parlaven.
Don Laureano deixà la carta amb la resposta del bisbe damunt la tauleta estil Imperi. A través del fum blavenc del seu havà, juraria haver vist fugaçment el conill blanc del quadre traient en Canonge del copalta.
