DIARIO DE PEDRO TAVARA

 ICÀRIA

 Hauria d’existir una illa on exiliar-se, temporalment, quan la vida ens agafa mania. Poder desaparèixer  fins que  la tempesta carregada de fiblons de contrarietats i injustícies  passi de llarg de nosaltres. Als meus alumnes de batxillerat, pel que tinc comprovat de fa anys, les illes utòpiques no els  interessa massa, potser  perquè als disset o divuit anys encara no han estat sacsejats per tempestes mesquines, i creuen que la utopia és el present que viuen, farcit de companyonia, de gatzara i optimisme. I ben fet que fan! Així és que quan per exigències del temari els avorreixo amb les propostes de Fourier, Owen o Cabet, no em queda més remei que apropar-me algun dia a la platja de la Nova Icària, al Poble Nou i compartir amb els fantasmes que vagaregen prop de l’antic cementiri i el sorral, la idea que la utopia es construeix: no existeix en el dia a dia.

Ettiene Cabet, un dels anomenats socialistes utòpics, va voler crear una societat basada en la igualtat de les persones i la justícia, prop del Red River, a Texas.  Era l’any 1848. De primeres ja es va topar de nassos amb els especuladors de somnis, perquè els terrenys que va comprar no és que tinguessin precisament “hermosas vistas al Río Rojo; haga su sueño realidad” com segurament li havien dit, sinó que estaven a més de quatre-cents quilòmetres del riu. És igual. Als somnis se’ls persegueix. Cabett i més de dos-cents seguidors, entre els quals hi havia uns quants catalans (com no! si som els reis d’empassar-nos promeses de futurs galdosos) van establir-se finalment a Illinois. Icària, la comunitat que fundaren com a mirall de la utopia, va durar el que un sospir, perquè evidentment era necessari repartir gorres de plat i galons i allí es va acabar l’igualitarisme, i el propi Cabett fou “nominat a abandonar l’acadèmia”. A Catalunya, Narcís Monturiol, mentre encaixava cargols i femelles del seu futur submarí, encara tenia temps de dirigir un setmanari que  divulgava les idees de Cabett (igual algun dia el nostre estimat Rafecas ens sorprèn també amb un invent revolucionari) i  animà la fundació de la Nova Icària. Lluny del desànim  per la incomprensió dels alumnes  i de la fredor d’unes plaques penjades al carrer, penso que ja tinc la meva pròpia Icària, al costat del Mediona, tot i que és un pic més xic que el  Red River. A Sant Quintí, allí on Espriu hagués pogut descriure la utopia,  escrivint “ on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure,/ desvetllada i feliç!”.

ÖTZI

Divendres a la nit caic rendit al sofà de casa. Faig encara un  intent per rellegir el retall de diari que duc a la butxaca de la camisa. El cas d’Ötzi, “l’home dels Alps” trobat el 1991 ha tornat a revifar, i sempre m’ha entendrit la seva història. Per uns instants obro els ulls.  El televisor mostra uns “periodistes” pertorbats  mossegant  una convidada que ha decidit estendre la roba bruta per un plat de mongetes. I de segur, va ser cosa del subconscient. De sobte Ötzi estava en un plató  explicant la seva experiència en un concurs en una illa deserta. Les seves peripècies havien estat  seguides a diari  per milions de telespectadors. No cal dir que avesat a un món tan feréstec com el que havia viscut, no va tenir cap problema en superar les proves. Fins i tot havia adquirit un bronzejat a joc amb la camisa florejada, que li conferia un cert atractiu tropical. Seguidament una de les periodistes va passar als rumors sobre la tempestuosa relació  d’Ötzi  amb una diva del rock. La brama ja ocupava les portades de les principals revistes del cor. Tot i que ell ho negava, van  emetre el video-clip que tots dos havien gravat i que duia per títol “My cold love”. Ötzi apareixia abillat amb un os al nas, emergint d’una banyera coberta de glaçons que es fonien al ritme suggerent dels malucs de la diva.

Dec tenir un subconscient cinematogràfic. Ara “l’home dels Alps” és quasi una ombra d’ell mateix. Enraona en una cadena de pa sucat amb oli, d’aquelles que aixafen i són aixafades per cinquanta emissores més, moltes d’elles d’estranquis. Explica, demacrat, que tanta vida social l’ha ensorrat.  Ha perdut el seu atractiu feréstec, primitiu. L’illa del concurs, propietat d’un  televisió, s’havia convertit en un parc temàtic de l’època de “l’home dels Alps”. La direcció, però, ha decidit contractar un actor professional i el pobre Ötzi ha aconseguit, tan sols, un passi de temporada baixa. L’estrella del rock ara va del braç d’un torero i els científics que el retornaren a la vida, un cop aconseguit el Nobel en biologia, s’han desentès d’un floc de cotó fluix dins el pàncrees que li produeix una cremor impertinent, sobretot després de les menjades. La Seguretat Social  l’ha posat a la cua del quiròfan. Davant les seves protestes, un funcionari, antic admirador de les proeses a l’illa, li ha espetat amb mala bava que segurament li tocarà operar-se en la propera glaciació. Em cauen les llàgrimes. A casa m’escridassen. “No ronquis! No deixes sentir res!”.

PRESBÍCIA

Per uns instants veig la vida amb més claredat. Redescobreixo siluetes; formes que s’omplen de significats. “ Llena de significado una palabra; verás la fuerza que toma”, que diu Gonzalo Torrent en el llibre “Jack el destripador: obra selecta”. I tot plegat ho experimento rere les ulleres ortopèdiques de l’oculista. Amb posat greu, professional, l’oftalmòleg manipula lents d’aparents formes similars però de perspectives oposades. Finalment, quan em mana desenganxar el nas d’unes monumentals ulleres mòbils que em deuen conferir l’aparença d’un androide, sentencia amb la veu engolada: “Vostè té presbícia”. Com que darrerament tampoc vaig massa  fi d’oïda, instintivament em frego la closca. L’oculista és un home avesat a les reaccions de shock dels pacients atribolats. “Calvície no. Presbícia. És a dir, que té la vista cansada”. No sé quina notícia m’angoixa més. Un cop em va semblar sentir a la televisió que l’al·lopècia, la calvície, vaja, és signe de virilitat. Repasso mentalment calbs il·lustres: Yul Brinner, el detectiu Kojac, Hipòcrates, Juli César (a qui les tropes anomenaven “maechus calvus”), i fins i tot personatges imaginaris com Filemon o Míster Proper. En canvi la idea d’augmentar el tamany de les meves ulleres no em plau gaire.  Faig un repàs fugaç als quatre ulls il·lustres  mentre l’oculista pren nota dels resultats de l’exploració, per veure cap on es decanta la balança de les meves hipotètiques preferències. El començament no és gaire encoratjador. Diuen que Neron ja utilitzava una anella en l’interior de la qual hi havia un quars que li augmentava les imatges,  ja que era un xic curt de vista. Després, la memòria es torna més agradable. El gran Petrarca utilitzava lents quan llegia o escrivia, i el Papa Lleó X ,Giovanni de Medicis, apareix amb una lent en un quadre del gran Rafael. Sembla ser que fou el franciscà Roger Bacon en el segle XIII, el primer en fabricar unes lents com les entenem ara, tal com es desprèn de la seva obra “Opus Maius”, coneixedor dels estudis de l’iraquià Al-Hailam,  que és considerat el pare de l’òptica moderna. Després, per esgarrar aquesta il·lustre galeria de personatges, em vénen al cap Rompetechos, i la frase-punyalada-trapera d’en Gutiérrez “ties (sic) unas gafas más gordas que las puertas del sindicato del vidrio”.

Sembla però, que en el meu cas la sang no arribarà al riu.  Al carrer, el vent m’embrolla els cabells, i ben aviat, em dic, veuré la vida d’una altra manera.

DIES IRAE

Sobre el paper, la tarda del dilluns havia de discórrer plàcidament tafanejant botigues a la Barceloneta. Fa dies que penso que m’aniria bé un reproductor de CD per a fer pràctiques d’anglès. Així és que em faig amb una bicicleta de l’Ajuntament de Barcelona i “tiro” milles carretera de Sants avall cap el Paral·lel.  A la part final d’aquest carrer  albiro que alguna en passa amb el servei d’estacionament del Bicing. Les estacions estan atapeïdes  de ciclistes  que s’esperen amb cara de pomes agres a poder ancorar la màquina. Com que sóc tafaner de mena, i els dilluns amago sota la màniga l’as del no tenir presa, m’informo del  pa que s’hi dóna. Havia de passar! El sistema informàtic que controla les estacions ha fet llufa a tota la ciutat. Imagino que en el fons als responsables municipals, l’incident ja els va bé, perquè així, amb problemes d’abast ciutadà, Barcelona pren caire més cosmopolita. És més internacional, vaja. Penso  en girar cua i tornar a Sants amb el bus. Recorro diferents estacionaments de la zona, però el problema, ja ho he dit, és generalitzat. A la Rambla del Raval algú  em tiba insistentment de l’americana. Un marrec de vuit o deu anys, futur venedor de subprimes, ha vist l’oportunitat de fer la primera pela. Em diu que per dos euros ell es farà càrrec de la meva bicicleta. Que no passi ànsia. Que me’n vagi amb tota la tranquil·litat del món que quan la llufa ciclística s’adobi ell me l’aparcarà correctament. Li esquitxo els dos euros, però li comento que ja m’està bé de musclejar una estona més. Faig un nou intent prop de El Molino. Entre la multitud enfervorida pel desastre hi reconec un senyor gran que va fent el mateix itinerari que jo en la recerca d’un ancoratge on desempallegar-se de la bicicleta. Es nota que és un home amb autoritat mentre ens arenga a la desobediència civil en forma d’abandonament de les bicicletes al bell mig  de la via pública. Pel carrer Vila-Vilà arriba rabent una furgoneta de la Guàrdia Urbana. Mentalment plantejo l’equació Robespierre-kale borroka més policia… D’aquestes matemàtiques en sé una mica.  Fujo d’allí amb un sprint no massa acadèmic, però pràctic.

Arribant a Sants, sembla que la cosa va solucionant-se. Aparco amb gran alleujament. Davant el televisor de El Chivito un grupet segueix amb atenció les darreres informacions sobre les eleccions als Estats Units. No sé perquè, recordo amb tristesa que divendres passat, diada de Sant Quintí, a la missa en honor del patró érem quatre gats.