EN HONOR
Feia dies que em venia al cap la capsa de confitura de codony. Era una capsa de metall,
de la mida de les de sabates. A dins hi tenia un tresor. Un feix de bitllets de l’any de la picor, que ningú ha sabut mai explicar-me què hi feia a casa dels avis. Divendres em va venir el rampell. Vaig guardar un exemplar de cada un. Amb la resta a la butxaca em vaig atansar al Banc d’Espanya. Amb els minsos guanys del bescanvi em dirigí a una botiga de quadres i marcs que hi ha al final del Portal de l’Àngel. Vaig triar un marc auster, de color negre. En acabat vaig fer cap el Born. Hi ha una botiga d’olives, bacallans, conserves i altres productes de fer venir salivera, de tota la vida. Vaig comprar mitja lliura d’olives “trencaes” de Borriol. L’àvia Rosario era de Borriol. A internet vaig saber que en aquest poblet de Castelló, a més de gaudir d’aquestes excelses olives, tenen la mà “trencà” amb els dolços. Així que vaig fer-me amb unes figues per tal de preparar-les “albardades”. La recepta era prou apta per a les meves limitacions culinàries: “començarem llevant la cua de les figues i preparem una pasterà ben blaneta amb ous, oli, sucre…”
Després em dirigí a la botiga de vins a tocar de Santa Maria del Mar. L’avi Gonzalo era gallec, d’A Corunya. Amb tot em decidí per un Amandi Cardenal Rodrigo de Castro, del 2007, que és un “mencía” de Ribeira Sacra. Vaig pensar que l’avi estaria d’acord.
Vaig sopar sol a Sant Quintí. Vaig parar taula prop de la llar de foc, damunt del qual presidia el quadre dels bitllets. Va resultar que les olives”trencaes” i el Ribeira Sacra van fer un excel·lent maridatge, tant que van anul·lar el previ entrecot de vedella gallega. Una altra parella de ball triomfadora de la nit va ser la composada per un licor d’herbes, regal d’un alumne que havia fet el Camí de Santiago, i la safata de figues “albardades”. Quan el tió de la llar s’esllanguí, vaig saber que havia arribat l’hora. Vaig ficar els pinyols de les olives dins l’ampolla buida del “mencía”. Amb total gravetat, com un integrant més de la Sant Companya, vaig baixar les escales en direcció a la porta del jardí, armat amb l’aixada. He dipositat l’ampolla dins la capsa metàl·lica de codony i l’he colgat als peus de l’eixerit Tipuana. De nou a casa, mentre llegia Room 13 and other ghost stories, de M.R. James, em semblà sentir, transportats pel bleix gèlid del vent, una melancòlica tonada de gaites i l’espetec festiu d’una “mascletà”.
El desert és bicolor. Ja ho he dit: blau de dalt a baix i abaix estès el color de la sorra. M’agradaria dominar la paleta dels colors i penjar-li adjectius al color de la sorra. Però no puc. Els entesos em van dir que no sóc daltònic, perquè veig els colors. Però de molts no en sé el nom, tot i tenir-ne els adjectius a la capsa dels vocables. De vegades bromejo amb la mare recriminant-li que no em dugués a escola el dia que la mestra deuria ensinistrar els nens en l’art de posar noms als colors. El dia que sota la paraula “verd” van enganxar un gomet amb el dibuix de la maragda i sota el nom turquesa van clavar una platja retallada del Lectures, fonent-se amb el capvespre. Les platges, ara que les esmento, són deserts de joguina. Deserts domèstics com el del Pessebre sobre la taula arraconada al menjador. Veieu? Em retorna el mot desert. Així és que tot i amb la ignorància dels tons de la sorra l’estenc com cada any damunt la tauleta folrada de diaris per a tenir a casa un tros del desert de Judea. I ara que hi penso, ruc de mi! I és clar que sé d’on ve la llum! És d’un sol, arraulit i calentó com un carquinyoli nascut a l’obrador. La llum és Déu, entre les sorres de Betlem.
