ARA UNA TE’N DIRÉ…
DESERT
Fa dies que em retorna al cap el mot “desert”. Concebo el desert com un cel de blavor metàl·lica. Hi ha llum per tot arreu, però no sé dir quin és el seu origen. Hi ha llum, i de tanta no s’hi pot veure.
El desert és bicolor. Ja ho he dit: blau de dalt a baix i abaix estès el color de la sorra. M’agradaria dominar la paleta dels colors i penjar-li adjectius al color de la sorra. Però no puc. Els entesos em van dir que no sóc daltònic, perquè veig els colors. Però de molts no en sé el nom, tot i tenir-ne els adjectius a la capsa dels vocables. De vegades bromejo amb la mare recriminant-li que no em dugués a escola el dia que la mestra deuria ensinistrar els nens en l’art de posar noms als colors. El dia que sota la paraula “verd” van enganxar un gomet amb el dibuix de la maragda i sota el nom turquesa van clavar una platja retallada del Lectures, fonent-se amb el capvespre. Les platges, ara que les esmento, són deserts de joguina. Deserts domèstics com el del Pessebre sobre la taula arraconada al menjador. Veieu? Em retorna el mot desert. Així és que tot i amb la ignorància dels tons de la sorra l’estenc com cada any damunt la tauleta folrada de diaris per a tenir a casa un tros del desert de Judea. I ara que hi penso, ruc de mi! I és clar que sé d’on ve la llum! És d’un sol, arraulit i calentó com un carquinyoli nascut a l’obrador. La llum és Déu, entre les sorres de Betlem.
