DIARIO DE PEDRO TAVARA

PAPASSES

La festivitat de sant Josep, de l’any 1927, va escaure en dissabte. Del cotxe de línia arribat a Sant Quintí en descendiren Amades i el mestre Tomàs. Des que havien sortir de Barcelona, Amades no havia deixat de ponderar el Papasses, el vell graller que anaven a visitar.

-Ja veuràs, Tomàs, quin bé de Déu de coneixements musicals atresora aquest home. Portes prous fulls de solfa?- havia repetit insistentment.

A Sant Quintí estant van fer via cap a la barriada de la Bòria. L’Antoni Bargalló, “Papasses”, prenia el sol en una cadira de palla, esperant “els senyors de Barcelona”. Tomàs tragué de la motxilla un quadern musical i un llapis, amb l’esguard del caçador que no vol veure’s sorprès per una peça inesperada. Després de fer les presentacions, Amades, amb gest delicat feu guardar els estris al company. Davant el gest sorprès d’aquest, xiuxiuejà a cau d’orella: “el vell Papasses, ja no hi és”. Efectivament, el vell moliner de la Bòria, l’ànima de  mil ballaruques dominicals al Penedès, la tonada secular de tantes i tantes colles de nans, de castellers i de bastoners de la contrada, semblava haver-se deixat dur pels corrents vagarosos de la riera de Mediona cap un mar llunyà, que per força, com deia el poeta, havia de ser el morir.

-Ja no tinc esma per a tocar- mormolà, alhora que destapava un farcell del qual aparegueren tres gralles i dos flabiols i provava de vendre’ls a aquells desconeguts. També destapà una capseta de llauna on guardava vàries inxes que ell mateix havia fabricat amb canya i fil. La natural curiositat d’Amades s’imposà sobre la tristesa  que li encomanava el vell músic, i sobre la decepció de no poder sentir-li cap tonada.

 -Per què teniu inxes muntades sobre peces de ferro i d’altres no?

Una espurna cremà en les pupil·les del vell, com bocins de  crepuscle atrapats en la pinassa de Clivelleres. I aleshores els contà el secret cosmogònic de l’existència secreta dels gralls i les gralles.

-En els gralls l’inxa “s’emmascla” a l’instrument, sense haver-hi broquet (aquesta peça de ferro) i l’inxa és la que fa el paper de mascle entrant dintre de la boca del tub de l’instrument. En les gralles, en canvi, hi ha d’haver entre l’instrument i l’inxa el broquet, que és el que entra dins  del canó de la gralla. En aquest cas la inxa fa de femella i el broquet és qui entra dins la boca de la gralla.

Una estranya giragonsa de l’enigmàtic vent de Sant Quintí, feu brandar les branques d’una alzina, que repicaren secament el compàs  de la contradansa.

AMADES

Era divendres, aquell 17 de gener de 1959.  Amades tenia a les mans uns fulls amb informació del Carnestoltes. Estranyament, el vel d’ombres que des de la infantesa li enterbolia la vista, s’esmicolà en una mena de polsim daurat, com les ales resseques d’aquelles papallones que volaven en el blau de les cortines de l’estança. Clac, clac, clac! El martelleig de les tecles de la vella  Remington que manipulava la Consol,  dibuixaven la comitiva dels Tres Tombs, amb   cavalls de pas altiu, guarnits amb cascavells de plata. Clac, clac, clac! Un vailet saludant als aplaudiments dels veïns de l’escala del carrer del Peu de la Creu, després d’una funció d’ombres xineses, rere un llençol de la draperia dels pares.

Un munt d’imatges més li desfilaven a la llum recuperada. Els grans mestres i companys que l’introduïren i acompanyaren en el rescat d’un món antic que es negava en els aiguamolls de l’oblit. Batista i Roca, Aureli Capmany, Serra i Boldú, Violant Simorra, Serra i Pagès, el mestre Tomàs… El bo d’en Tomàs!, company de recerques, veí  d’escala, amic de l’ànima. Van treure el nas, també, el Dimoni Banya Verda, el Drac de Sant Quintí, l’Home del Sac i una dona d’aigua, que mandrosa com ho són totes aquestes criatures, gairebé fa salat i  encara duia els cabells molls de l’aigua de l’estany on vivia.

De sobte, la Consol deixà de reblar les tecles. La seva pregunta ja trobà Amades camí de la llegenda.

A la Hoja del Lunes, es  llegia en la columna “AYER DOMINGO” : “La nota luctuosa de la jornada la constituyó el sepelio de los restos mortales del escritor costumbrista e historiador don Juan Amades, a cuya pluma se deben copiosos estudios relacionados con el folklore catalán.” El Diario de Barcelona glossava la figura del seu col·laborador de la secció “Costumbres y tradiciones” i advertia   que encara publicarien alguns  treballs seus. La setmana següent   apareixia l’article “San Raimundo de Peñafort”.

Expliquen alguns que acompanyaren Amades fins al cementiri de Montjuïc, que a casa seva per poc hi ha ball de bastons entre els que volien cobrir el taüt amb la senyera i policies de paisà que van impedir-ho. Fos com fos un gran seguici acomboià el fèretre pels carrers de Barcelona. L’alcalde Porciolés, va excusar la seva presència.

Dels fulls sobre el Carnestoltes, que algú diposità  a la taula,  semblava provenir una trista cantarella infantil: “A setze!, a setze el vi! Que el pobre Joan Amades s’acaba de morir!”  Era divendres, aquell 17 de gener de 1959.