DIARIO DE PEDRO TAVARA

AMADES

Era divendres, aquell 17 de gener de 1959.  Amades tenia a les mans uns fulls amb informació del Carnestoltes. Estranyament, el vel d’ombres que des de la infantesa li enterbolia la vista, s’esmicolà en una mena de polsim daurat, com les ales resseques d’aquelles papallones que volaven en el blau de les cortines de l’estança. Clac, clac, clac! El martelleig de les tecles de la vella  Remington que manipulava la Consol,  dibuixaven la comitiva dels Tres Tombs, amb   cavalls de pas altiu, guarnits amb cascavells de plata. Clac, clac, clac! Un vailet saludant als aplaudiments dels veïns de l’escala del carrer del Peu de la Creu, després d’una funció d’ombres xineses, rere un llençol de la draperia dels pares.

Un munt d’imatges més li desfilaven a la llum recuperada. Els grans mestres i companys que l’introduïren i acompanyaren en el rescat d’un món antic que es negava en els aiguamolls de l’oblit. Batista i Roca, Aureli Capmany, Serra i Boldú, Violant Simorra, Serra i Pagès, el mestre Tomàs… El bo d’en Tomàs!, company de recerques, veí  d’escala, amic de l’ànima. Van treure el nas, també, el Dimoni Banya Verda, el Drac de Sant Quintí, l’Home del Sac i una dona d’aigua, que mandrosa com ho són totes aquestes criatures, gairebé fa salat i  encara duia els cabells molls de l’aigua de l’estany on vivia.

De sobte, la Consol deixà de reblar les tecles. La seva pregunta ja trobà Amades camí de la llegenda.

A la Hoja del Lunes, es  llegia en la columna “AYER DOMINGO” : “La nota luctuosa de la jornada la constituyó el sepelio de los restos mortales del escritor costumbrista e historiador don Juan Amades, a cuya pluma se deben copiosos estudios relacionados con el folklore catalán.” El Diario de Barcelona glossava la figura del seu col·laborador de la secció “Costumbres y tradiciones” i advertia   que encara publicarien alguns  treballs seus. La setmana següent   apareixia l’article “San Raimundo de Peñafort”.

Expliquen alguns que acompanyaren Amades fins al cementiri de Montjuïc, que a casa seva per poc hi ha ball de bastons entre els que volien cobrir el taüt amb la senyera i policies de paisà que van impedir-ho. Fos com fos un gran seguici acomboià el fèretre pels carrers de Barcelona. L’alcalde Porciolés, va excusar la seva presència.

Dels fulls sobre el Carnestoltes, que algú diposità  a la taula,  semblava provenir una trista cantarella infantil: “A setze!, a setze el vi! Que el pobre Joan Amades s’acaba de morir!”  Era divendres, aquell 17 de gener de 1959.