DIARIO DE PEDRO TAVARA

AMADES I TOMÀS A SANT LLORENÇ D’HORTONS

A bon matí del dimecres dos de novembre de l’any 1927 Amades i Tomàs entraven a Sant Llorenç d’Hortons i anaren a trobar el flabiolaire Pau Orpí, conegut  com el Matador. El Matador vivia un xic allunyat de la vila i compartia els oficis de pagès i matador de porcs, amb una brillant carrera com a flabiolaire.

Ja a casa del músic, van fer un “pa i trago” mentre Orpí els engegava un giny per a esmolar les eines de tall, que va  interessar moltíssim a Amades. La sessió  musical, però, no va començar amb gaire bon peu. El Matador  arrufà el nas decebut en comprovar que els folkloristes no disposaven de fonògraf per enregistrar les seves tonades.  Anys enrere ho havia vist fer a Sant Sadurní, i va pensar que a ell també li agradaria molt sentir-se en una placa. Les explicacions professionals d’Amades sobre perquè preferia no emprar el fonògraf no van convèncer massa al músic.

Potser per aquest motiu Orpí es va fer un xic el ronso a l’hora de tocar i  deixà passar el matí amb històries viscudes a Barcelona, on hi anava casa any per Corpus a fer ballar els gegants de la ciutat, o de com li va néixer l’afició pel flabiol després que un dia la mare li’n comprés un de joguina a la fira de Piera.

Un cop dinats, posà mans a l’obra amb flabiol i tabal i tocà tonades de balls de bastons i marxes de gegants. Poc a poc la casa s’ompli de  nens encuriosits. El Matador els feu seure en un banc i els comminà a estar en silenci; però evidentment es neguitejaven amb la immobilitat. Cada cop que un vailet es bellugava el Matador li feia una ganyota i un gest amb el flabiol, sense deixar de tocar, i  l’indicava la porta. Un a un, els despatxà a tots.

Més tard, el públic  estava format per avis i àvies que  ponderaven els records de jovenesa que les tonades del Matador els retornava. De sobte quelcom  màgic es degué ensenyorir de l’estança. Potser presències futures de festa; focs i alès de Llefres, Llambrants , de l’Unicorn o del drac Llengot… El cert és que en començar la melodia dels Llancers, un jaio coix s’arrencà a puntejar una dansa, recolzat en el bastó. Tot seguit la resta d’avis i àvies el seguiren i una filla petita del Matador, de cinc o sis anys, s’emparrà a la taula i dansà gràcilment, alhora que Amades i Tomàs s’afegien inconscientment a la ballada. Imagino el Matador encapçalant aquella curiosa troupe de ballaires, com un flautista de Hammelin pels carrers de Sant Llorenç en direcció al país dels somnis.  Potser a Terrazel.

COSTUMS

Don Pedro Távara visita regularment la meva comunitat a Internet, la qual cosa agraeixo perquè sempre em regala alguna perleta de la seva vastíssima erudició. Dimarts en deixà una de valiosíssima al peu d’un quadre de Goya: El entierro de la sardina. Explica que en aquella madrilenya tarda de febrer de 1819, a la Pradera de San Jerónimo, es trobava en companyia de Goya i un adolescent lletraferit, fill d’un amic del pintor. El nom d’aquest futur escriptor costumista, era Mesonero Romanos. Tots tres  observaven l’espectacle eixelebrat d’homes i dones embriacs,  cantant tornades pujades de to, saltant i empenyent-se, rodolant pel terra i llançant proclames enceses en favor de Sa Majestat Don Carnal.  Uns  brandaven un estendard similar al que lluïen les congregacions en les processons de Setmana Santa, amb una cara grotesca, dionisíaca, dibuixada barroerament en la tela. Darrere, un grup d’homenots amarats de vi, traginaven un “pelele”; un ninot de palla,  amb una sardina penjant a la boca. Aquesta escena plena de “germanías” i disbauxes bàquiques,  la immortalitzà anys més tard Mesonero Romanos a Escenas Matritenses, tot i que per alguna ignorada raó callà el significat real del que encara havia de passar. Al capvespre la xurma cessà en l’escàndol  davant l’enterrament de la sardina, que va efectuar-se amb tot el respecte del món. En acabat, la gentada s’escampà per la praderia i els camins que menaven als ravals de Madrid.

Távara, Goya i el jove Mesonero caminaren en amena conversa en direcció a la ciutat   per anar al Parador de la Higuera, a la Plaza de la Cebada. Com era d’esperar totes les taules estaven ocupades. Un jove que els observava els convidà a asseure’s amb ell. Diu Mesonero en l’article La Posada, o España en Madrid, que responia al nom de Gaspar Forcalls, i era natural de Cambrils. Havia anat a la capital amb la idea de crear una línia de transport de mercaderies de Madrid al Principat. Goya demanà al vell Pedro Cabezal una sardina pels quatre i dues gerres de vi. Forcalls no entenia res quan Cabezal diposità  a la taula un porcell ben torrat, obert en canal. Távara somrigué i li explicà que la veu popular havia acabat convertint en nom de peix el que en realitat era una “cerdina”; una cria de porc, que els  antics cristians colgaven el Dimecres de Cendra com a símbol de l’arribada de la Quaresma penitencial.

Don Pedro diu que les primeres notícies de l’enterrament de la sardina a casa nostra,  es localitzen a la costa tarragonina.

RODA EL MÓN …

No  m’agrada viatjar. Em fa molta mandra. De vegades, però, quan en una reunió d’amics o de companys de feina expliquen els seus viatges, temo el moment en què em preguntin: “has estat aquí? , has estat allà?”  I la veritat és que Déu n’hi do els quilòmetres que porto correguts, però la cosa s’espatlla quan acabo dient: “però no m’agrada viatjar”.

Feia dies que em neguitejava aquesta mandra inexplicable. Vaig tafanejar els rètols d’algunes agències de viatges del barri. Destins exòtics i meravellosos… però res em feia el pes pensant que hauria de fer maletes i cues, i que en cap hotel hi trobaria el meu sofà a tocar del balcó que s’aboca al bullici del carrer, ni el meu llit amb matalàs de latex. Ah! I per no dir que a cap altre indret del món hi hauria la terrassa del Chivito de Sants, amb vistes al Tibidabo. Però per fi, penso, he trobat una solució a la meva mida. Des de fa tres dijous he encetat un viatge gastronòmic a través dels bars de menú del barri.  Però fixi’s el lector que no he parlat de restaurants especialitzats en cuina estrangera. Això seria massa fàcil! No. Darrerament molts bars de “tota la vida” són comprats o arrendats per persones de fora, que amb bon criteri comercial segueixen servint el mateix que els antics amos. És a dir, que per més xinesos, peruans o sirians que siguin,  continuen servint pinxos de truita de patates i entrepans sucats amb autèntic pa amb tomàquet. Començo per anar a bon matí als seus establiments, durant un parell o tres de dies, a fer el tallat. Això em fa guanyar confiança. De vegades, just quan acaben d’obrir el local i encara no hi cap client, acostumen a tenir la televisió connectada al satèl·lit per veure l’informatiu del seu país o seguir algun culebrot. En veure’m entrar, com una atenció es disposen a canviar el canal. No! És important aturar-los! Tan se val no entendre un borrall del que diuen a la tele. Cal mostrar-se considerat.

Cap el tercer dia, ja és qüestió de deixar-se caure a l’hora de dinar, a poder ser cap el darrer torn, per tal que el senyor o la senyora del bar ja tingui temps per entrar en conversa. Aleshores arriba el moment delicat. L’instant de formular, en mig d’un ja sincer clima de camaraderia, el desig de tastar   algun plat de la seva terra. Fins ara, he viatjat entre gustos desconeguts i exquisits, i converses amenes i relaxades, per Lima, Shangai i Damasc.

Després d’haver tastat món, faig una becaina al sofà prop de la balconada. És tant cansat viatjar!