ARA UNA TE’N DIRÉ…
RODA EL MÓN …
No m’agrada viatjar. Em fa molta mandra. De vegades, però, quan en una reunió d’amics o de companys de feina expliquen els seus viatges, temo el moment en què em preguntin: “has estat aquí? , has estat allà?” I la veritat és que Déu n’hi do els quilòmetres que porto correguts, però la cosa s’espatlla quan acabo dient: “però no m’agrada viatjar”.
Feia dies que em neguitejava aquesta mandra inexplicable. Vaig tafanejar els rètols d’algunes agències de viatges del barri. Destins exòtics i meravellosos… però res em feia el pes pensant que hauria de fer maletes i cues, i que en cap hotel hi trobaria el meu sofà a tocar del balcó que s’aboca al bullici del carrer, ni el meu llit amb matalàs de latex. Ah! I per no dir que a cap altre indret del món hi hauria la terrassa del Chivito de Sants, amb vistes al Tibidabo. Però per fi, penso, he trobat una solució a la meva mida. Des de fa tres dijous he encetat un viatge gastronòmic a través dels bars de menú del barri. Però fixi’s el lector que no he parlat de restaurants especialitzats en cuina estrangera. Això seria massa fàcil! No. Darrerament molts bars de “tota la vida” són comprats o arrendats per persones de fora, que amb bon criteri comercial segueixen servint el mateix que els antics amos. És a dir, que per més xinesos, peruans o sirians que siguin, continuen servint pinxos de truita de patates i entrepans sucats amb autèntic pa amb tomàquet. Començo per anar a bon matí als seus establiments, durant un parell o tres de dies, a fer el tallat. Això em fa guanyar confiança. De vegades, just quan acaben d’obrir el local i encara no hi cap client, acostumen a tenir la televisió connectada al satèl·lit per veure l’informatiu del seu país o seguir algun culebrot. En veure’m entrar, com una atenció es disposen a canviar el canal. No! És important aturar-los! Tan se val no entendre un borrall del que diuen a la tele. Cal mostrar-se considerat.
Cap el tercer dia, ja és qüestió de deixar-se caure a l’hora de dinar, a poder ser cap el darrer torn, per tal que el senyor o la senyora del bar ja tingui temps per entrar en conversa. Aleshores arriba el moment delicat. L’instant de formular, en mig d’un ja sincer clima de camaraderia, el desig de tastar algun plat de la seva terra. Fins ara, he viatjat entre gustos desconeguts i exquisits, i converses amenes i relaxades, per Lima, Shangai i Damasc.
Després d’haver tastat món, faig una becaina al sofà prop de la balconada. És tant cansat viatjar!
