ARA UNA TE’N DIRÉ…
COSTUMS
Don Pedro Távara visita regularment la meva comunitat a Internet, la qual cosa agraeixo perquè sempre em regala alguna perleta de la seva vastíssima erudició. Dimarts en deixà una de valiosíssima al peu d’un quadre de Goya: El entierro de la sardina. Explica que en 
aquella madrilenya tarda de febrer de 1819, a la Pradera de San Jerónimo, es trobava en companyia de Goya i un adolescent lletraferit, fill d’un amic del pintor. El nom d’aquest futur escriptor costumista, era Mesonero Romanos. Tots tres observaven l’espectacle eixelebrat d’homes i dones embriacs, cantant tornades pujades de to, saltant i empenyent-se, rodolant pel terra i llançant proclames enceses en favor de Sa Majestat Don Carnal. Uns brandaven un estendard similar al que lluïen les congregacions en les processons de Setmana Santa, amb una cara grotesca, dionisíaca, dibuixada barroerament en la tela. Darrere, un grup d’homenots amarats de vi, traginaven un “pelele”; un ninot de palla, amb una sardina penjant a la boca. Aquesta escena plena de “germanías” i disbauxes bàquiques, la immortalitzà anys més tard Mesonero Romanos a Escenas Matritenses, tot i que per alguna ignorada raó callà el significat real del que encara havia de passar. Al capvespre la xurma cessà en l’escàndol davant l’enterrament de la sardina, que va efectuar-se amb tot el respecte del món. En acabat, la gentada s’escampà per la praderia i els camins que menaven als ravals de Madrid.
Távara, Goya i el jove Mesonero caminaren en amena conversa en direcció a la ciutat per anar al Parador de la Higuera, a la Plaza de la Cebada. Com era d’esperar totes les taules estaven ocupades. Un jove que els observava els convidà a asseure’s amb ell. Diu Mesonero en l’article La Posada, o España en Madrid, que responia al nom de Gaspar Forcalls, i era natural de Cambrils. Havia anat a la capital amb la idea de crear una línia de transport de mercaderies de Madrid al Principat. Goya demanà al vell Pedro Cabezal una sardina pels quatre i dues gerres de vi. Forcalls no entenia res quan Cabezal diposità a la taula un porcell ben torrat, obert en canal. Távara somrigué i li explicà que la veu popular havia acabat convertint en nom de peix el que en realitat era una “cerdina”; una cria de porc, que els antics cristians colgaven el Dimecres de Cendra com a símbol de l’arribada de la Quaresma penitencial.
Don Pedro diu que les primeres notícies de l’enterrament de la sardina a casa nostra, es localitzen a la costa tarragonina.
