DIARIO DE PEDRO TAVARA

AMADES I TOMÀS A SANT LLORENÇ D’HORTONS

A bon matí del dimecres dos de novembre de l’any 1927 Amades i Tomàs entraven a Sant Llorenç d’Hortons i anaren a trobar el flabiolaire Pau Orpí, conegut  com el Matador. El Matador vivia un xic allunyat de la vila i compartia els oficis de pagès i matador de porcs, amb una brillant carrera com a flabiolaire.

Ja a casa del músic, van fer un “pa i trago” mentre Orpí els engegava un giny per a esmolar les eines de tall, que va  interessar moltíssim a Amades. La sessió  musical, però, no va començar amb gaire bon peu. El Matador  arrufà el nas decebut en comprovar que els folkloristes no disposaven de fonògraf per enregistrar les seves tonades.  Anys enrere ho havia vist fer a Sant Sadurní, i va pensar que a ell també li agradaria molt sentir-se en una placa. Les explicacions professionals d’Amades sobre perquè preferia no emprar el fonògraf no van convèncer massa al músic.

Potser per aquest motiu Orpí es va fer un xic el ronso a l’hora de tocar i  deixà passar el matí amb històries viscudes a Barcelona, on hi anava casa any per Corpus a fer ballar els gegants de la ciutat, o de com li va néixer l’afició pel flabiol després que un dia la mare li’n comprés un de joguina a la fira de Piera.

Un cop dinats, posà mans a l’obra amb flabiol i tabal i tocà tonades de balls de bastons i marxes de gegants. Poc a poc la casa s’ompli de  nens encuriosits. El Matador els feu seure en un banc i els comminà a estar en silenci; però evidentment es neguitejaven amb la immobilitat. Cada cop que un vailet es bellugava el Matador li feia una ganyota i un gest amb el flabiol, sense deixar de tocar, i  l’indicava la porta. Un a un, els despatxà a tots.

Més tard, el públic  estava format per avis i àvies que  ponderaven els records de jovenesa que les tonades del Matador els retornava. De sobte quelcom  màgic es degué ensenyorir de l’estança. Potser presències futures de festa; focs i alès de Llefres, Llambrants , de l’Unicorn o del drac Llengot… El cert és que en començar la melodia dels Llancers, un jaio coix s’arrencà a puntejar una dansa, recolzat en el bastó. Tot seguit la resta d’avis i àvies el seguiren i una filla petita del Matador, de cinc o sis anys, s’emparrà a la taula i dansà gràcilment, alhora que Amades i Tomàs s’afegien inconscientment a la ballada. Imagino el Matador encapçalant aquella curiosa troupe de ballaires, com un flautista de Hammelin pels carrers de Sant Llorenç en direcció al país dels somnis.  Potser a Terrazel.