DIARIO DE PEDRO TAVARA

EL SECRET

Dimarts a la tarda m’estava recolzat a la tija d’un àlber reviscolat de l’ensopiment hivernal. Li han brotat fulles noves i uns tallerols cap-negre, potser, li apamaven l’escorça i l’enramada amb saltirons i refilets enjogassats. Com unes manetes nervioses recorrent-li les cuixes sota el vestit verd.

Faltaven pocs minuts per a les meves classes i em deixava dur per la mandra; me l’empassava a pleret. Rere meu  la ciutat era una petita taca de la memòria   perduda. En aquest indret la Sagrera s’endinsa cap a la Verneda procurant no  caure als clots de les rases del TGV que algun dia l’hauran d’unir amb França. Entre la pols que aixequen les màquines encara s’alcen, fugits  de fotografies de color sípia, els hortets  de les antigues cases dels treballadors de la RENFE. Encara algú hi dibuixa solcs amb l’aixada, i les verdures i els llegums s’assadollen  en un petit ramal de l’antic Rec Comtal que els romans van canalitzar des de Montcada.  

Va ser a l’obrir de nou els ulls entrellucats que els vaig veure. El Juli i l’Ivan, dos dels alumnes que pocs minuts més tard se les haurien de veure amb mi i el fantasma de Felip II, en l’asèpsia de l’aula. Em va neguitejar el que feien. Colgaven alguna cosa entre les bardisses del parc del davant. Però què era?

A classe vaig fer com si res. El Juli i l’Ivan xalaven imaginant-se integrant els Tercios que van armar la de Sant Quintí, i esperant el moment de l’abordatge abraçats al mascaró de la Marquesa, la primera galera cristiana que va escometre els turcs en el golf de Lepant. Cap gest, cap mirada entre ells dos  delatava quina en duien entre mans. Així que en acabar la classe, vaig córrer esperitat cap el carrer, cercant la protecció de l’àlber… Aviat van aparèixer. L’Ivan atalaiava les envistes, nerviós. Per fi Juli va aconseguir treure d’entre les bardisses un bicicleta de l’Ajuntament. Cap dels dos té l’edat per tenir el carnet del servei de bicicletes. L’hauran trobat abandonada en algun parc o en una cantonada. El Juli s’agafa al manillar i l’Ivan s’asseu al darrere. Els veig pedalar entre ziga-zagues que els provoca el riure; l’Ivan espeternegant les cames mentre prova de xutar una llauna de Coca-Cola, el Juli brandant els braços tot desafiant l’equilibri. Enfilen el Pont de Treball i encara sento les seves veus escolant-se entre les canyes de les tomaqueres dels petits horts de la RENFE.  Curiosament l’endemà la tutora em demana opinió sobre ells dos. “Som bons nanos”; em traeix el subconscient.

ULLMAN?

Avisava mossèn Josep Maideu Huguet en la  memòria de la missió de recerca folklòrica que el portà a Vilafranca del Penedès, el 1922, sobre l’excepcionalitat de l’instrument:”(…) els bastoners de Sant Quintí ballen al so d’un rústec fluviol que de tant greu a penes se sentia”.

Ja feia temps que em picava la puça de la curiositat sobre l’enigmàtic sonador cada cop que el veia a la festa major quintinenca. Don Pedro Távara sabia d’aquest interès, cada vegada més obsessiu. Diumenge al vespre, el correu electrònic em reservava una sorpresa. Távara, com no! n’havia tret l’entrellat, o si més no, una part important. En una de les seves missions encomanades pel Ministerio de Cultura, havia anat a parar a Washington. Explica la seva sorpresa quan es topà  amb un model  similar del fluviol quintinenc, a la Music Division de la Biblioteca del Congrés nord-americà. L’instrument forma part de la Dayton C. Miller Flute Collection.  No hi havia dubte. El lutier que li donà forma era el mateix: Charles Ullman. Ullman, segons explica “The new Langville Index. A Dictionary of Musical Wind-Instruments. Makers and inventors”,  fou un lutier parisenc inquiet. Abans de comprar  la casa d’instruments Lecomte&Mathieu, el 1907, va experimentar amb formes i materials novedosos, amb la mateixa dèria  d’un alquimista medieval. Així, l’any 1895 creà la flauta de bisell, no pas flabiol, del ball de bastons de Sant Quintí i la seva germana que ara reposa a la biblioteca del Congrés dels Estats Units, emprant un compost de nitrocel·lusosa i alcamfor; és a dir el cel·luloide que John Wesley Hyatt havia inventat el 1863. La flauta va ser batejada com model Hercule.

Però l’alegria d’esbrinar la naturalesa i l’origen de tan enigmàtic instrument, no acaba d’apaivagar un mar de dubtes. Si Amades i Tomàs no van silenciar  res el 1927 quan s’entrevistaren amb el vell flabiolaire de Sant Quintí, Papasses, per què no esmenten l’existència d’aquell singular aeròfon? Aniria errat mossèn Maideu en la seva datació?  I encara més. Fos la que fos la data en què realment la criatura negra d’Ullman va anar a parar a Sant Quintí,  qui la va dur des de l’obrador de París?

Távara deu somriure per la meva frisança, a l’altra banda de l’oceà, la mirada estranyament perduda en les aigües del riu Potomac que s’albira des de l’ampli finestral de la suite del The Ritz-Carlton, al barri de Foggy Bottom. En el silenci de la nit,  fa brollar una melangiosa pavana  del cosset eixut d’una antiga flauta negra.