DIARIO DE PEDRO TAVARA

ULLMAN?

Avisava mossèn Josep Maideu Huguet en la  memòria de la missió de recerca folklòrica que el portà a Vilafranca del Penedès, el 1922, sobre l’excepcionalitat de l’instrument:”(…) els bastoners de Sant Quintí ballen al so d’un rústec fluviol que de tant greu a penes se sentia”.

Ja feia temps que em picava la puça de la curiositat sobre l’enigmàtic sonador cada cop que el veia a la festa major quintinenca. Don Pedro Távara sabia d’aquest interès, cada vegada més obsessiu. Diumenge al vespre, el correu electrònic em reservava una sorpresa. Távara, com no! n’havia tret l’entrellat, o si més no, una part important. En una de les seves missions encomanades pel Ministerio de Cultura, havia anat a parar a Washington. Explica la seva sorpresa quan es topà  amb un model  similar del fluviol quintinenc, a la Music Division de la Biblioteca del Congrés nord-americà. L’instrument forma part de la Dayton C. Miller Flute Collection.  No hi havia dubte. El lutier que li donà forma era el mateix: Charles Ullman. Ullman, segons explica “The new Langville Index. A Dictionary of Musical Wind-Instruments. Makers and inventors”,  fou un lutier parisenc inquiet. Abans de comprar  la casa d’instruments Lecomte&Mathieu, el 1907, va experimentar amb formes i materials novedosos, amb la mateixa dèria  d’un alquimista medieval. Així, l’any 1895 creà la flauta de bisell, no pas flabiol, del ball de bastons de Sant Quintí i la seva germana que ara reposa a la biblioteca del Congrés dels Estats Units, emprant un compost de nitrocel·lusosa i alcamfor; és a dir el cel·luloide que John Wesley Hyatt havia inventat el 1863. La flauta va ser batejada com model Hercule.

Però l’alegria d’esbrinar la naturalesa i l’origen de tan enigmàtic instrument, no acaba d’apaivagar un mar de dubtes. Si Amades i Tomàs no van silenciar  res el 1927 quan s’entrevistaren amb el vell flabiolaire de Sant Quintí, Papasses, per què no esmenten l’existència d’aquell singular aeròfon? Aniria errat mossèn Maideu en la seva datació?  I encara més. Fos la que fos la data en què realment la criatura negra d’Ullman va anar a parar a Sant Quintí,  qui la va dur des de l’obrador de París?

Távara deu somriure per la meva frisança, a l’altra banda de l’oceà, la mirada estranyament perduda en les aigües del riu Potomac que s’albira des de l’ampli finestral de la suite del The Ritz-Carlton, al barri de Foggy Bottom. En el silenci de la nit,  fa brollar una melangiosa pavana  del cosset eixut d’una antiga flauta negra.