ARA UNA TE’N DIRÉ…
EL SECRET
Dimarts a la tarda m’estava recolzat a la tija d’un àlber reviscolat de l’ensopiment hivernal. Li han brotat fulles noves i uns tallerols cap-negre, potser, li apamaven l’escorça i l’enramada amb saltirons i refilets enjogassats. Com unes manetes nervioses recorrent-li les cuixes sota el vestit verd.
Faltaven pocs minuts per a les meves classes i em deixava dur per la mandra; me l’empassava a pleret. Rere meu la ciutat era una petita taca de la memòria perduda. En aquest indret la 
Sagrera s’endinsa cap a la Verneda procurant no caure als clots de les rases del TGV que algun dia l’hauran d’unir amb França. Entre la pols que aixequen les màquines encara s’alcen, fugits de fotografies de color sípia, els hortets de les antigues cases dels treballadors de la RENFE. Encara algú hi dibuixa solcs amb l’aixada, i les verdures i els llegums s’assadollen en un petit ramal de l’antic Rec Comtal que els romans van canalitzar des de Montcada.
Va ser a l’obrir de nou els ulls entrellucats que els vaig veure. El Juli i l’Ivan, dos dels alumnes que pocs minuts més tard se les haurien de veure amb mi i el fantasma de Felip II, en l’asèpsia de l’aula. Em va neguitejar el que feien. Colgaven alguna cosa entre les bardisses del parc del davant. Però què era?
A classe vaig fer com si res. El Juli i l’Ivan xalaven imaginant-se integrant els Tercios que van armar la de Sant Quintí, i esperant el moment de l’abordatge abraçats al mascaró de la Marquesa, la primera galera cristiana que va escometre els turcs en el golf de Lepant. Cap gest, cap mirada entre ells dos delatava quina en duien entre mans. Així que en acabar la classe, vaig córrer esperitat cap el carrer, cercant la protecció de l’àlber… Aviat van aparèixer. L’Ivan atalaiava les envistes, nerviós. Per fi Juli va aconseguir treure d’entre les bardisses un bicicleta de l’Ajuntament. Cap dels dos té l’edat per tenir el carnet del servei de bicicletes. L’hauran trobat abandonada en algun parc o en una cantonada. El Juli s’agafa al manillar i l’Ivan s’asseu al darrere. Els veig pedalar entre ziga-zagues que els provoca el riure; l’Ivan espeternegant les cames mentre prova de xutar una llauna de Coca-Cola, el Juli brandant els braços tot desafiant l’equilibri. Enfilen el Pont de Treball i encara sento les seves veus escolant-se entre les canyes de les tomaqueres dels petits horts de la RENFE. Curiosament l’endemà la tutora em demana opinió sobre ells dos. “Som bons nanos”; em traeix el subconscient.
