DIARIO DE PEDRO TAVARA

AMADES I ELS ROMEES

El trenta d’octubre de 1927, Amades i Tomàs tenien previst  trobar-se a El Vendrell amb el mític tabaler Antoni Claramunt, “Francàs”.  Diverses circumstàncies, però, van aconsellar a última hora,  fer la trobada a Vilafranca.

A l’estació del tren, cap el migdia, els   folkloristes es  reuniren amb Francàs i els seus dos grallers, en “Pau Caterina” i “el Conill”, ambdós de Les Cabanyes. És a dir, la famosíssima colla dels Romees.

 Decidiren  anar a  l’Orfeó Vilafranquí, i mentre caminaven pels carrers la gent s’apropava als Romees reverentment, interessant-se per on seria el seu concert. El vell Francàs, amb   gravetat,   explicava que aquells senyors de Barcelona volien posar en paper de solfa les tonades que ells sabien.

 L’Orfeó estava tancat i  es dirigiren a un hostal on la colla feia parada i fonda quan acompanyava els Xiquets de Valls a Vilafranca. Es desconeix la seva ubicació.

En una estança cedida amablement per l’hostaler, decorada amb gust britànic, els Romees van obrir el flascó de les seves essències musicals que flairaven a cep ferreny, a pólvora a la plaça, a reblar de bastons d’alzina en una pavana… El secret, explicà Francàs, estava en haver fet cas al mestre Pau Casals que els aconsellà de seguir tocant amb gralles curtes i no passar-se a les llargues, com estava de moda.

En un moment de recés, Francàs encavalcà la memòria en les formes vagaroses del fum dels cafès, i relatà episodis de la cadena d’or que unia a tants i tants músics del Penedès. Com d’una formació inicial en naixia una altra, i amb els anys, els fills i els néts, una altra i encara més… Ell mateix, en tornar de servir el rei com a timbaler, fou reclutat pels Matricos, que després van passar a ser els Trips i que un bon dia, per haver  actuat al teatre Romea de Barcelona  en una obra de Ramon Vidales, van passar a ser  coneguts com els Romees.

Un dia, i definitivament la veu del tabaler ja anava cosida a les ombres del crepuscle que reptaven per l’estança, feia moltíssims anys, va anar a tocar amb una colla a Picamoixons. L’hostal era ple i la mestressa els donà a cada  un coixí i un llençol per anar a dormir el corral. Pel camí, del llençol del Francàs van anar caient un munt de monedes d’or, i de seguida va entendre que era l’amagatall dels diners dels hostalers. L’endemà al matí, en un gest que encara  anava de boca en boca, Francàs retornà les monedes embolicades en un farcell.

Amades xalava, i sentia que hagués pogut perdre fins el darrer tren.

ETRÚRIA

Encara  no sé per què la primera composició musical que vaig fer es titulava Etrúria. Era una cançó senzilla, de tres acords de guitarra, que lloava la misteriosa civilització etrusca. Els etruscs (“tuscis” els anomenaven els romans) llegaren el gentilici a aquella terra de turons suaus clavats al llenç del paisatge amb agulles de xipresos. Tuscània; la Toscana.

Més enllà d’aquesta anècdota musical mai més havia tingut relació amb Etrúria.

Sol en les vetustes sales del Museu Etrusc, a Volterra, em torna a venir al cap aquella melodia confegida en l’adolescència; però ara la lletra és una altra. Sembla sorgir de les urnes de cendres  on es neguitegen els esperits, dels atuells  isolats a les vitrines contenint tan sols buidors, de les joguines infantils recuperades de les excavacions i que encara desprenen rialles i tornades oblidades.

Hi ha quelcom de misteriós en la història d’Etrúria. Alguna mena de presència inquietant que em fa girar el cap, de tant en tant, mentre vagarejo per les estances. Els etruscs vivien molt pendents dels inferns. En els relleus de les urnes funeràries abunden les referències al darrer viatge de les ànimes a les regions dels averns. Un viatge acomboiat per  torbadors éssers alats presidits per un cap de colla anomenat Charon, i que un panell del museu descriu com un “sinistre personatge de nas ganxut i ulls salvatges, armat d’un martell descomunal”. No és gens d’estranyar aquesta mena de por als càstigs divins si tenim en compte  el ritual del “pershu”. Del “pershu” ha derivat la paraula persona i  era una practica cruelíssima destinada a comprovar la innocència o culpabilitat d’un acusat. Amb el cap tapat amb una mena de sac i una mà lligada al darrere i l’altra proveïda d’un coltell havia de defensar-se dels atacs d’un mastí famolenc o d’un llop amb ganes de gresca.  

Rebo una trucada que lluny d’esquinçar el silenci es desfà a la sala com el sucre en el “macchiato”. Don Pedro Távara em saluda des de la seva Zamora penitent en Setmana Santa. Li comento on sóc i la seva veu em guia entre els passadissos fins trobar-me de cara amb L’Ombra della sera. És una figura fosca i estilitzada, com les   de Giacometti i un rètol a peu de vitrina la descriu com una deïtat  amb l’aparença de jove però amb la saviesa d’un vell. Em corprèn el seu misteri. Távara diu que el nom “ombra de la nit” el posà Grabiele d’Annunzio. A través del telèfon recita versos del poeta, i la vella melodia dels meus pocs anys, embolcalla les seves paraules.

IDENTITATS

Començo a pensar, que amb els anys hom va cobrant matisos d’altres identitats. És a dir, que anem semblant-nos a d’altres persones  perquè és impossible tenir una personalitat monolítica. Arriba un moment de la vida en què per fi ens adonem que les persones que ens envolten no són metges, ni botiguers les vint-i-quatre hores del dia. Que tots tenim diferents facetes en les nostres vides, i que al llarg de la setmana podem anar amb vestit i corbata per atendre els clients de l’oficina bancària i el diumenge transformar-nos en moter cobert de cuir,  posem per cas. Aquest és un descobriment que marca  l’entrada a l’adultesa. Els alumnes més petits, per posar un exemple d’immaduresa, es sorprenen molt de trobar-me fora de l’horari escolar passejant per Barcelona o fent cua al cinema. Encara pensen que els professors vivim tot al dia a l‘institut; és més, que segurament no existim fora dels horaris lectius. Doncs bé; quan ens cau aquesta vena dels ulls és quan comencem a atorgar als altres identitats que potser no són les seves. Un  parell d’exemples. Durant una bona colla de mesos anava gairebé a diari a l’arxiu d’Història Municipal de Barcelona. Una de les arxiveres em va estar preguntant, dia sí i dia no, si jo era el ballarí Joan Serra, cada cop que li mostrava el meu carnet. Tot i la meva negativa sempre vaig albirar en la seva mirada un deix profund de desconfiança. Com si no s’ho acabés de creure. Per què jo li negava amb tant reiteració la identitat que ella estava segura que em corresponia? Més endavant va optar per una tàctica de fets consumats i va passar, de fer-me la pregunta directament, a donar per fet que jo era el ballarí: “aquests documents que cerca, deuen tenir relació amb la dansa, oi?” i només li faltava picar l’ullet en senyal d’enteniment. Per fi un dia, vaig decidir estendre’m en explicacions que provessin que, no tan sols no era el ballarí que deia, sinó que segurament mai se’m recordarà per les meves habilitats dansaires. Vaja; que més aviat tinc les cames “de fusta”. Per acabar d’esborrar-li el somriure escèptic amb què seguia les meves explicacions, i ja del tot desesperat, vaig optar per cremar el darrer cartutx. Vaig improvisar unes maldestres passes d’un ball “country” que per aquelles dates estava de moda.

Darrerament, al mític Chivito de Sants, un individu s’havia encaparrat en preguntar-me cada dia que em veia, si sóc “el que juga a escacs”. Ahir li vaig dir que sí. Arrossegant les consonants, com fan els russos.