ARA UNA TE’N DIRÉ…
IDENTITATS
Començo a pensar, que amb els anys hom va cobrant matisos d’altres identitats. És a dir, que anem semblant-nos a d’altres persones perquè és impossible tenir una personalitat monolítica. Arriba un moment de la vida en què per fi ens adonem que les persones que ens envolten no són metges, ni botiguers les vint-i-quatre hores del dia. Que tots tenim diferents 
facetes en les nostres vides, i que al llarg de la setmana podem anar amb vestit i corbata per atendre els clients de l’oficina bancària i el diumenge transformar-nos en moter cobert de cuir, posem per cas. Aquest és un descobriment que marca l’entrada a l’adultesa. Els alumnes més petits, per posar un exemple d’immaduresa, es sorprenen molt de trobar-me fora de l’horari escolar passejant per Barcelona o fent cua al cinema. Encara pensen que els professors vivim tot al dia a l‘institut; és més, que segurament no existim fora dels horaris lectius. Doncs bé; quan ens cau aquesta vena dels ulls és quan comencem a atorgar als altres identitats que potser no són les seves. Un parell d’exemples. Durant una bona colla de mesos anava gairebé a diari a l’arxiu d’Història Municipal de Barcelona. Una de les arxiveres em va estar preguntant, dia sí i dia no, si jo era el ballarí Joan Serra, cada cop que li mostrava el meu carnet. Tot i la meva negativa sempre vaig albirar en la seva mirada un deix profund de desconfiança. Com si no s’ho acabés de creure. Per què jo li negava amb tant reiteració la identitat que ella estava segura que em corresponia? Més endavant va optar per una tàctica de fets consumats i va passar, de fer-me la pregunta directament, a donar per fet que jo era el ballarí: “aquests documents que cerca, deuen tenir relació amb la dansa, oi?” i només li faltava picar l’ullet en senyal d’enteniment. Per fi un dia, vaig decidir estendre’m en explicacions que provessin que, no tan sols no era el ballarí que deia, sinó que segurament mai se’m recordarà per les meves habilitats dansaires. Vaja; que més aviat tinc les cames “de fusta”. Per acabar d’esborrar-li el somriure escèptic amb què seguia les meves explicacions, i ja del tot desesperat, vaig optar per cremar el darrer cartutx. Vaig improvisar unes maldestres passes d’un ball “country” que per aquelles dates estava de moda.
Darrerament, al mític Chivito de Sants, un individu s’havia encaparrat en preguntar-me cada dia que em veia, si sóc “el que juga a escacs”. Ahir li vaig dir que sí. Arrossegant les consonants, com fan els russos.
