ARA UNA TE’N DIRÉ…
ETRÚRIA
Encara no sé per què la primera composició musical que vaig fer es titulava Etrúria. Era una cançó senzilla, de tres acords de guitarra, que lloava la misteriosa civilització etrusca. Els etruscs (“tuscis” els anomenaven els romans) llegaren el gentilici a aquella terra de turons suaus clavats al llenç del paisatge amb agulles de xipresos. Tuscània; la Toscana.
Més enllà d’aquesta anècdota musical mai més havia tingut relació amb Etrúria.
Sol en les vetustes sales del Museu Etrusc, a Volterra, em torna a venir al cap aquella melodia confegida en l’adolescència; però ara la lletra és una altra. Sembla sorgir de les urnes de cendres on es neguitegen els esperits, dels atuells isolats a les vitrines contenint tan sols buidors, de les joguines infantils recuperades de les excavacions i que encara desprenen rialles i tornades oblidades.
Hi ha quelcom de misteriós en la història d’Etrúria. Alguna mena de presència inquietant que em fa girar el cap, de tant en tant, mentre vagarejo per les estances. Els etruscs vivien molt pendents dels inferns. En els relleus de les urnes funeràries abunden les referències al darrer viatge de les ànimes a les regions dels averns. Un viatge acomboiat per torbadors éssers alats presidits per un cap de colla anomenat Charon, i que un panell del museu descriu com un “sinistre personatge de nas ganxut i ulls salvatges, armat d’un martell descomunal”. No és gens d’estranyar aquesta mena de por als càstigs divins si tenim en compte el ritual del “pershu”. Del “pershu” ha derivat la paraula persona i era una practica cruelíssima destinada a comprovar la innocència o culpabilitat d’un acusat. Amb el cap tapat amb una mena de sac i una mà lligada al darrere i l’altra proveïda d’un coltell havia de defensar-se dels atacs d’un mastí famolenc o d’un llop amb ganes de gresca.
Rebo una trucada que lluny d’esquinçar el silenci es desfà a la sala com el sucre en el “macchiato”. Don Pedro Távara em saluda des de la seva Zamora penitent en Setmana Santa. Li comento on sóc i la seva veu em guia entre els passadissos fins trobar-me de cara amb L’Ombra della sera. És una figura fosca i estilitzada, com les de Giacometti i un rètol a peu de vitrina la descriu com una deïtat amb l’aparença de jove però amb la saviesa d’un vell. Em corprèn el seu misteri. Távara diu que el nom “ombra de la nit” el posà Grabiele d’Annunzio. A través del telèfon recita versos del poeta, i la vella melodia dels meus pocs anys, embolcalla les seves paraules.
