ARA UNA TE’N DIRÉ…
AMADES I ELS ROMEES
El trenta d’octubre de 1927, Amades i Tomàs tenien previst trobar-se a El Vendrell amb el mític tabaler Antoni Claramunt, “Francàs”. Diverses circumstàncies, però, van aconsellar a última hora, fer la trobada a Vilafranca.
A l’estació del tren, cap el migdia, els folkloristes es reuniren amb Francàs i els seus dos grallers, en “Pau Caterina” i “el Conill”, ambdós de Les Cabanyes. És a dir, la famosíssima colla dels Romees.
Decidiren anar a l’Orfeó Vilafranquí, i mentre caminaven pels carrers la gent s’apropava als Romees reverentment, interessant-se per on seria el seu concert. El vell Francàs, amb gravetat, explicava que aquells senyors de Barcelona volien posar en paper de solfa les tonades que ells sabien.
L’Orfeó estava tancat i es dirigiren a un hostal on la colla feia parada i fonda quan acompanyava els Xiquets de Valls a Vilafranca. Es desconeix la seva ubicació.
En una estança cedida amablement per l’hostaler, decorada amb gust britànic, els Romees van obrir el flascó de les seves essències musicals que flairaven a cep ferreny, a pólvora a la plaça, a reblar de bastons d’alzina en una pavana… El secret, explicà Francàs, estava en haver fet cas al mestre Pau Casals que els aconsellà de seguir tocant amb gralles curtes i no passar-se a les llargues, com estava de moda.
En un moment de recés, Francàs encavalcà la memòria en les formes vagaroses del fum dels cafès, i relatà episodis de la cadena d’or que unia a tants i tants músics del Penedès. Com d’una formació inicial en naixia una altra, i amb els anys, els fills i els néts, una altra i encara més… Ell mateix, en tornar de servir el rei com a timbaler, fou reclutat pels Matricos, que després van passar a ser els Trips i que un bon dia, per haver actuat al teatre Romea de Barcelona en una obra de Ramon Vidales, van passar a ser coneguts com els Romees.
Un dia, i definitivament la veu del tabaler ja anava cosida a les ombres del crepuscle que reptaven per l’estança, feia moltíssims anys, va anar a tocar amb una colla a Picamoixons. L’hostal era ple i la mestressa els donà a cada un coixí i un llençol per anar a dormir el corral. Pel camí, del llençol del Francàs van anar caient un munt de monedes d’or, i de seguida va entendre que era l’amagatall dels diners dels hostalers. L’endemà al matí, en un gest que encara anava de boca en boca, Francàs retornà les monedes embolicades en un farcell.
Amades xalava, i sentia que hagués pogut perdre fins el darrer tren.
