DIARIO DE PEDRO TAVARA

AMADESMANIA

Estic un xic monotemàtic, darrerament, amb Joan Amades. Ho reconec, no em sap greu. En realitat és una dèria que s’està estenent entre més    d’un i dos.  Comparat amb la crisi econòmica, les gestes futbolístiques del Barça i els estralls apocalíptics de la pesta porcina, “l’amadesmania” és un tema menor, si voleu; però déu n’hi do. Amb la designació de l’Any Amades per part de la Generalitat, s’ha desfermat una mena de cursa “d’experts” i “entesos” en les matèries folklòriques  i biogràfiques cap a les palestres radiofòniques i de conferències, que recorden les sortides de les curses dels Fórmula 1. A veure qui surt més de pressa i copa els millor llocs. Ha arribat un moment, cregui’m lector, que hi ha cues a les secretaries de casals, centres cívics i associacions culturals, per a parlar d’Amades. S’ha donat el cas, i s’hi pot pujar de peus,  de mercadeig en el preu: “aquell m’ho fa per x diners… quant em demanes tu…?”

Estic astorat. La follia està arribant fins a límits surrealistes, com penjar en la xarxa informacions falses respecte a la població de naixement del bo d’Amades, o dir per ràdio, sense cap tipus de vergonya, que el folklorista s’entenia amb la cunyada… Potser és que algun il·luminat creu que fent safareig sobre la vida d’algú al qual no s’ha pres la molèstia d’investigar, se li obriran els platós d’algun “salsa rosa” quatribarrat.

A la penedesenca Fundació Joan Amades, tot això ho entomen amb un rictus agredolç. Sap greu tant oportunista que no ha passat de l’índex del Costumari i que com moltes vegades esdevé en aquest país, cada un estiri la corda pel seu compte, i de passada, a poder ser, faci una llaçada al coll de l’altre.  Quan el trenta-un de desembre acabi l’Any Amades, els “experts” i “entesos” ja hauran desat el Costumari al calaix i es faran pas entre la brossa que han escampat per a dirigir-se cap a la “pool-position” del tema en boga.

Deu ser que la sang m’ha pujat al cap i començo a veure el que no hi és, però assegut a la terrassa del mític Chivito de Sants, mentre esbosso l’article, m’ha semblat que el noi que intenta vendre còpies pirates de pel·lícules, de taula en taula, afegeix al llistat de títols, que també pot fer una conferència sobre Joan Amades. N’hi ha per llogar cadires.

LISBOA, SANT QUINTÍ, PÀDUA

“Mentre el món sia món”. I la promesa es va tornar a complir el dilluns passat. “El primer dilluns després del primer diumenge de maig”, van tancar tractes els jurats de Sant Quintí i sant Antoni, anomenat de Pàdua.

Sant Antoni, portuguès de naixença i taumaturg reconegudíssim  a Pàdua, gaudia de la confiança dels quintinencs; no en va el 1627 els havia deslliurat d’una plaga de llagostes que devorava les garberes de blat. Els mitjans emprats pel sant entren de ple  en el secret professional que empara als miraclers. Però la brama popular assegura que un quistor (que així s’anomenaven els que tenien per ofici anar de poble en poble carregant una reproducció de l’ermita del seu poble, tot explicant llegendes i rondalles) va veure actuar el sant. Quan la nit era més fosca el sant llançà al terra grans d’espelta. Grans grossos i lluents que deurien fer venir salivera a les llagostes. Amb l’espelta feu una filera que travessant camps, feixes i riera s’endinsava en les grutes de Les Deus. La filera d’espelta s’emparrava per les parets i anava a petar al sostre que el sant havia preparat convenientment, per alguna cosa és el patró dels paletes, amb una mena de morter fet amb els grans i la mel d’un eixam proper. I vet aquí (expressió aquesta encertadíssima per la mena de matèria que avui toquem) que les llagostes van quedar penjades del sostre, i amb el temps van donar lloc a les magnífiques estalactites que encara avui omplen de sorpresa als visitants. De l’origen de les estalacmites, que també n’hi ha, el quistor no va dir res. Anés com anés, els quintinencs li van construir una ermita, en agraïment, al turó dit des d’aleshores de Sant Antoni, per quan el sant voltés per l’envistes de la vila, no hagués de passar la nit a l’hostal de l’estrella.

El problema, però, era molt més greu el 1652. L’enemic era un ésser diminut que cavalcava a llom de les puces que duien algunes rates: el Pasteurella Pestis. La pesta negra.  En aquest cas, i  com que la cosa era molt més seriosa, sant Antoni s’assegurà que la seva feina quedés a cobert dels tafaners. Com fos, la pesta passà de llarg de Sant Quintí, i el sant, amb casa al turó i presència mediàtica en forma de capelletes en diverses façanes de la vila,  esdevingué un quintinenc més. I com a pagès tothom tenia un renom, el bo de sant Antoni passà a ser conegut com “el de les malalties”.  “Miracler poderosíssim, vulgueu ser nostre patró, vetlleu sempre amorosíssim, per la nostra salvació”.