DIARIO DE PEDRO TAVARA

LISBOA, SANT QUINTÍ, PÀDUA

“Mentre el món sia món”. I la promesa es va tornar a complir el dilluns passat. “El primer dilluns després del primer diumenge de maig”, van tancar tractes els jurats de Sant Quintí i sant Antoni, anomenat de Pàdua.

Sant Antoni, portuguès de naixença i taumaturg reconegudíssim  a Pàdua, gaudia de la confiança dels quintinencs; no en va el 1627 els havia deslliurat d’una plaga de llagostes que devorava les garberes de blat. Els mitjans emprats pel sant entren de ple  en el secret professional que empara als miraclers. Però la brama popular assegura que un quistor (que així s’anomenaven els que tenien per ofici anar de poble en poble carregant una reproducció de l’ermita del seu poble, tot explicant llegendes i rondalles) va veure actuar el sant. Quan la nit era més fosca el sant llançà al terra grans d’espelta. Grans grossos i lluents que deurien fer venir salivera a les llagostes. Amb l’espelta feu una filera que travessant camps, feixes i riera s’endinsava en les grutes de Les Deus. La filera d’espelta s’emparrava per les parets i anava a petar al sostre que el sant havia preparat convenientment, per alguna cosa és el patró dels paletes, amb una mena de morter fet amb els grans i la mel d’un eixam proper. I vet aquí (expressió aquesta encertadíssima per la mena de matèria que avui toquem) que les llagostes van quedar penjades del sostre, i amb el temps van donar lloc a les magnífiques estalactites que encara avui omplen de sorpresa als visitants. De l’origen de les estalacmites, que també n’hi ha, el quistor no va dir res. Anés com anés, els quintinencs li van construir una ermita, en agraïment, al turó dit des d’aleshores de Sant Antoni, per quan el sant voltés per l’envistes de la vila, no hagués de passar la nit a l’hostal de l’estrella.

El problema, però, era molt més greu el 1652. L’enemic era un ésser diminut que cavalcava a llom de les puces que duien algunes rates: el Pasteurella Pestis. La pesta negra.  En aquest cas, i  com que la cosa era molt més seriosa, sant Antoni s’assegurà que la seva feina quedés a cobert dels tafaners. Com fos, la pesta passà de llarg de Sant Quintí, i el sant, amb casa al turó i presència mediàtica en forma de capelletes en diverses façanes de la vila,  esdevingué un quintinenc més. I com a pagès tothom tenia un renom, el bo de sant Antoni passà a ser conegut com “el de les malalties”.  “Miracler poderosíssim, vulgueu ser nostre patró, vetlleu sempre amorosíssim, per la nostra salvació”.