ARA UNA TE’N DIRÉ…
HÀBITS
Sempre m’havia promès deixar d’emprar el cotxe quan Sílvia acabés l’escola. Finalment, aquest juny ha arribat l’hora. Enrere queden quinze anys de travessar diàriament Barcelona per anar a estudi . Era, si voleu, una pràctica innecessària ja que el metro està a tocar de casa i de l’escola, però la intimitat de l’automòbil ens permetia al llarg dels set quilòmetres fer un munt d’activitats. Xerrar, discutir per l’emissora de ràdio, observar com es deixondia 
la ciutat amb badalls metàl·lics de portes de botigues que s’obrien… Ara, com dic, he deixat l’automòbil al garatge, segurament estranyat d’aquest abandonament, pesarós per la manca de fidelitat humana, arraulit en el rectangle pintat de blanc que l’empresona. Però sóc fidel a les meves promeses, que segurament són les primeres que haig de complir si vull transmetre credibilitat als altres, i utilitzo altres mitjans de transport.
La bicicleta estava en el número u del rànquing de preferències, però una lleu ciàtica em fa el trajecte un xic dolorós. Potser hauria d’haver fet cas a la metgessa i prendre’m el medicament que em va receptar, però ves per on, en sortir de la farmàcia em va agafar el rampell de llegir-me el prospecte. Parla de possible addicció al fàrmac un cop acabat el tractament, de profundes somnolències acompanyades de paràlisis musculars, i sobretot, això és el que més m’inquietà, possibles pèrdues, transitòries, de la memòria tot just al despertar del son. I aquí venia el meu temor. És selectiu aquest fàrmac a l’hora d’esborrar records? Quins criteris utilitza per decidir què roman i què no en la memòria? I si se me’n va del cap un article pel 3 de Vuit? , o si em desperto i no reconec la meva dona? Deixo les píndoles al calaix. No les llenço; no vagi a ser que algun dia necessiti unes dosis d’oblit o més espai al cervell per encabir experiències.
Així és, que fa unes setmanes que em desplaço amb metro. El metro, per analogia amb el tema del fàrmac, és una píndola farcida de principis inactius, budell avall de les entranyes d’un monstre dels averns. Els principis inactius procurem mirar-nos poc els uns als altres i esperem escampar-nos al suc gàstric de la vida que ens espera a la superfície, amb lectures lleugeres, de vegades furtives sobre les espatlles del veí que sempre llegeix més poc a poc que nosaltres, o en un nombre finit d’himnes personals que ens trepen les oïdes a través dels auriculars.
Amb tot, l’experiència m’agrada. Viatjar entre les tenebres de la ciutat, sense perdre la memòria.
