ARA UNA TE’N DIRÉ…
EL SOPAR
Dissabte a la tarda m’estava al balcó de casa equipat reglamentàriament de barceloní a l’estiuenca. Samarreta d’anelles d’aquella de tota la vida , pantalon d’esport de quan les Olimpíades es veien a la tele en blanc i negre, i xancletes de goma, de les que van fent “clac, clac” a mida que camines. M’agrada abocar-me al balcó amb aquesta fila, amb el paquet de cigarretes i un “suau” fet amb cafè i gasosa ben glaçada. A la ràdio (imprescindible en aquest exercici de jaio de barri) un setciències pontificava sobre el perill de l’obesitat infantil i aconsellava sobre dietes saludables. Ves per on, l’entès va sentenciar que l’entrepà més recomanable per a la quitxalla era… (i vaig pujar el volum per damunt del brogit de la moto del típic ronso que s’atura a parlar sense aturar el motor) d’anxoves amb tomàquet. Em va fer venir salivera i vaig comunicar a la dona que soparíem un entrepà saludable, refrescant i mediterrani; és a dir, els tres adjectius que cal dir a l’estiu per fer veure que hom s’ha empescat quelcom d’original.
La idea inicial era baixar al súper de la cantonada i proveir-se, en un obrir i tancar d’ulls, d’un parell de llaunes d’anxoves, una barra de pa i un rosat fresquet. Era evident que no calia canviar-me de roba, tot i les protestes de la Montse (“no et fa vergonya que et vegin els veïns?”), a les quals vaig contestar amb un ofengudíssim cop de porta. Així és que amb la cartera, el mòbil i les claus a la butxaca vaig anar a la recerca del sopar. Al súper, però, les coses es van començar a tòrcer. No hi havia anxoves. Un parell de carrers més amunt n’hi havia un altre. Quan estava a punt d’arribar a la caixera, vaig veure que la llauna era de filets de no sé quin peix. Impossible, per la gentada de la cua, tornar enrere. La noia de la caixa va dir que de totes maneres feia dies que no tenien anxoves. Així és que vaig sortir al carrer amb una llauna inútil, una barra de pa i l’ampolla de vi. Una veu interior em deia que desistís. Més amunt encara, sabia d’un altre súper. Res! Al Gore tenia raó i el canvi climàtic ja ha començat a acarnissar-se sobre algunes espècies. Més lluny, als confins del barri, recordava una petita botiga. Hi vaig trobar els dos últims pots d’anxoves, a 1,50 cada un, i el banyeta despatxant. Xerro massa i li explico la catàstrofe. “Són 2,50; el cartell està equivocat”. I del darrere del taulell m’arribà la ferum del sofre, mentre uns ulls roents em fitaven amb avarícia. Era fosc, i no tenia gana.
