DIARIO DE PEDRO TAVARA

COSTUMS

Don Pedro Távara visita regularment la meva comunitat a Internet, la qual cosa agraeixo perquè sempre em regala alguna perleta de la seva vastíssima erudició. Dimarts en deixà una de valiosíssima al peu d’un quadre de Goya: El entierro de la sardina. Explica que en aquella madrilenya tarda de febrer de 1819, a la Pradera de San Jerónimo, es trobava en companyia de Goya i un adolescent lletraferit, fill d’un amic del pintor. El nom d’aquest futur escriptor costumista, era Mesonero Romanos. Tots tres  observaven l’espectacle eixelebrat d’homes i dones embriacs,  cantant tornades pujades de to, saltant i empenyent-se, rodolant pel terra i llançant proclames enceses en favor de Sa Majestat Don Carnal.  Uns  brandaven un estendard similar al que lluïen les congregacions en les processons de Setmana Santa, amb una cara grotesca, dionisíaca, dibuixada barroerament en la tela. Darrere, un grup d’homenots amarats de vi, traginaven un “pelele”; un ninot de palla,  amb una sardina penjant a la boca. Aquesta escena plena de “germanías” i disbauxes bàquiques,  la immortalitzà anys més tard Mesonero Romanos a Escenas Matritenses, tot i que per alguna ignorada raó callà el significat real del que encara havia de passar. Al capvespre la xurma cessà en l’escàndol  davant l’enterrament de la sardina, que va efectuar-se amb tot el respecte del món. En acabat, la gentada s’escampà per la praderia i els camins que menaven als ravals de Madrid.

Távara, Goya i el jove Mesonero caminaren en amena conversa en direcció a la ciutat   per anar al Parador de la Higuera, a la Plaza de la Cebada. Com era d’esperar totes les taules estaven ocupades. Un jove que els observava els convidà a asseure’s amb ell. Diu Mesonero en l’article La Posada, o España en Madrid, que responia al nom de Gaspar Forcalls, i era natural de Cambrils. Havia anat a la capital amb la idea de crear una línia de transport de mercaderies de Madrid al Principat. Goya demanà al vell Pedro Cabezal una sardina pels quatre i dues gerres de vi. Forcalls no entenia res quan Cabezal diposità  a la taula un porcell ben torrat, obert en canal. Távara somrigué i li explicà que la veu popular havia acabat convertint en nom de peix el que en realitat era una “cerdina”; una cria de porc, que els  antics cristians colgaven el Dimecres de Cendra com a símbol de l’arribada de la Quaresma penitencial.

Don Pedro diu que les primeres notícies de l’enterrament de la sardina a casa nostra,  es localitzen a la costa tarragonina.

RODA EL MÓN …

No  m’agrada viatjar. Em fa molta mandra. De vegades, però, quan en una reunió d’amics o de companys de feina expliquen els seus viatges, temo el moment en què em preguntin: “has estat aquí? , has estat allà?”  I la veritat és que Déu n’hi do els quilòmetres que porto correguts, però la cosa s’espatlla quan acabo dient: “però no m’agrada viatjar”.

Feia dies que em neguitejava aquesta mandra inexplicable. Vaig tafanejar els rètols d’algunes agències de viatges del barri. Destins exòtics i meravellosos… però res em feia el pes pensant que hauria de fer maletes i cues, i que en cap hotel hi trobaria el meu sofà a tocar del balcó que s’aboca al bullici del carrer, ni el meu llit amb matalàs de latex. Ah! I per no dir que a cap altre indret del món hi hauria la terrassa del Chivito de Sants, amb vistes al Tibidabo. Però per fi, penso, he trobat una solució a la meva mida. Des de fa tres dijous he encetat un viatge gastronòmic a través dels bars de menú del barri.  Però fixi’s el lector que no he parlat de restaurants especialitzats en cuina estrangera. Això seria massa fàcil! No. Darrerament molts bars de “tota la vida” són comprats o arrendats per persones de fora, que amb bon criteri comercial segueixen servint el mateix que els antics amos. És a dir, que per més xinesos, peruans o sirians que siguin,  continuen servint pinxos de truita de patates i entrepans sucats amb autèntic pa amb tomàquet. Començo per anar a bon matí als seus establiments, durant un parell o tres de dies, a fer el tallat. Això em fa guanyar confiança. De vegades, just quan acaben d’obrir el local i encara no hi cap client, acostumen a tenir la televisió connectada al satèl·lit per veure l’informatiu del seu país o seguir algun culebrot. En veure’m entrar, com una atenció es disposen a canviar el canal. No! És important aturar-los! Tan se val no entendre un borrall del que diuen a la tele. Cal mostrar-se considerat.

Cap el tercer dia, ja és qüestió de deixar-se caure a l’hora de dinar, a poder ser cap el darrer torn, per tal que el senyor o la senyora del bar ja tingui temps per entrar en conversa. Aleshores arriba el moment delicat. L’instant de formular, en mig d’un ja sincer clima de camaraderia, el desig de tastar   algun plat de la seva terra. Fins ara, he viatjat entre gustos desconeguts i exquisits, i converses amenes i relaxades, per Lima, Shangai i Damasc.

Després d’haver tastat món, faig una becaina al sofà prop de la balconada. És tant cansat viatjar!

PAPASSES

La festivitat de sant Josep, de l’any 1927, va escaure en dissabte. Del cotxe de línia arribat a Sant Quintí en descendiren Amades i el mestre Tomàs. Des que havien sortir de Barcelona, Amades no havia deixat de ponderar el Papasses, el vell graller que anaven a visitar.

-Ja veuràs, Tomàs, quin bé de Déu de coneixements musicals atresora aquest home. Portes prous fulls de solfa?- havia repetit insistentment.

A Sant Quintí estant van fer via cap a la barriada de la Bòria. L’Antoni Bargalló, “Papasses”, prenia el sol en una cadira de palla, esperant “els senyors de Barcelona”. Tomàs tragué de la motxilla un quadern musical i un llapis, amb l’esguard del caçador que no vol veure’s sorprès per una peça inesperada. Després de fer les presentacions, Amades, amb gest delicat feu guardar els estris al company. Davant el gest sorprès d’aquest, xiuxiuejà a cau d’orella: “el vell Papasses, ja no hi és”. Efectivament, el vell moliner de la Bòria, l’ànima de  mil ballaruques dominicals al Penedès, la tonada secular de tantes i tantes colles de nans, de castellers i de bastoners de la contrada, semblava haver-se deixat dur pels corrents vagarosos de la riera de Mediona cap un mar llunyà, que per força, com deia el poeta, havia de ser el morir.

-Ja no tinc esma per a tocar- mormolà, alhora que destapava un farcell del qual aparegueren tres gralles i dos flabiols i provava de vendre’ls a aquells desconeguts. També destapà una capseta de llauna on guardava vàries inxes que ell mateix havia fabricat amb canya i fil. La natural curiositat d’Amades s’imposà sobre la tristesa  que li encomanava el vell músic, i sobre la decepció de no poder sentir-li cap tonada.

 -Per què teniu inxes muntades sobre peces de ferro i d’altres no?

Una espurna cremà en les pupil·les del vell, com bocins de  crepuscle atrapats en la pinassa de Clivelleres. I aleshores els contà el secret cosmogònic de l’existència secreta dels gralls i les gralles.

-En els gralls l’inxa “s’emmascla” a l’instrument, sense haver-hi broquet (aquesta peça de ferro) i l’inxa és la que fa el paper de mascle entrant dintre de la boca del tub de l’instrument. En les gralles, en canvi, hi ha d’haver entre l’instrument i l’inxa el broquet, que és el que entra dins  del canó de la gralla. En aquest cas la inxa fa de femella i el broquet és qui entra dins la boca de la gralla.

Una estranya giragonsa de l’enigmàtic vent de Sant Quintí, feu brandar les branques d’una alzina, que repicaren secament el compàs  de la contradansa.

AMADES

Era divendres, aquell 17 de gener de 1959.  Amades tenia a les mans uns fulls amb informació del Carnestoltes. Estranyament, el vel d’ombres que des de la infantesa li enterbolia la vista, s’esmicolà en una mena de polsim daurat, com les ales resseques d’aquelles papallones que volaven en el blau de les cortines de l’estança. Clac, clac, clac! El martelleig de les tecles de la vella  Remington que manipulava la Consol,  dibuixaven la comitiva dels Tres Tombs, amb   cavalls de pas altiu, guarnits amb cascavells de plata. Clac, clac, clac! Un vailet saludant als aplaudiments dels veïns de l’escala del carrer del Peu de la Creu, després d’una funció d’ombres xineses, rere un llençol de la draperia dels pares.

Un munt d’imatges més li desfilaven a la llum recuperada. Els grans mestres i companys que l’introduïren i acompanyaren en el rescat d’un món antic que es negava en els aiguamolls de l’oblit. Batista i Roca, Aureli Capmany, Serra i Boldú, Violant Simorra, Serra i Pagès, el mestre Tomàs… El bo d’en Tomàs!, company de recerques, veí  d’escala, amic de l’ànima. Van treure el nas, també, el Dimoni Banya Verda, el Drac de Sant Quintí, l’Home del Sac i una dona d’aigua, que mandrosa com ho són totes aquestes criatures, gairebé fa salat i  encara duia els cabells molls de l’aigua de l’estany on vivia.

De sobte, la Consol deixà de reblar les tecles. La seva pregunta ja trobà Amades camí de la llegenda.

A la Hoja del Lunes, es  llegia en la columna “AYER DOMINGO” : “La nota luctuosa de la jornada la constituyó el sepelio de los restos mortales del escritor costumbrista e historiador don Juan Amades, a cuya pluma se deben copiosos estudios relacionados con el folklore catalán.” El Diario de Barcelona glossava la figura del seu col·laborador de la secció “Costumbres y tradiciones” i advertia   que encara publicarien alguns  treballs seus. La setmana següent   apareixia l’article “San Raimundo de Peñafort”.

Expliquen alguns que acompanyaren Amades fins al cementiri de Montjuïc, que a casa seva per poc hi ha ball de bastons entre els que volien cobrir el taüt amb la senyera i policies de paisà que van impedir-ho. Fos com fos un gran seguici acomboià el fèretre pels carrers de Barcelona. L’alcalde Porciolés, va excusar la seva presència.

Dels fulls sobre el Carnestoltes, que algú diposità  a la taula,  semblava provenir una trista cantarella infantil: “A setze!, a setze el vi! Que el pobre Joan Amades s’acaba de morir!”  Era divendres, aquell 17 de gener de 1959. 

EN HONOR

Feia dies que em venia  al cap la capsa de confitura de codony.  Era una capsa de metall,
de la mida de les de sabates. A dins hi tenia un tresor. Un feix de bitllets de l’any de la picor, que ningú ha sabut mai explicar-me què hi feia a casa dels avis.  Divendres em va venir el rampell. Vaig  guardar un exemplar de cada un. Amb la resta a la butxaca em vaig atansar al Banc d’Espanya. Amb els minsos guanys del bescanvi em  dirigí a una botiga de quadres i marcs que hi ha al final del Portal de l’Àngel. Vaig triar un marc auster, de color negre. En acabat vaig fer cap el Born. Hi ha una botiga d’olives, bacallans, conserves i altres productes de fer venir salivera, de tota la vida. Vaig comprar mitja lliura d’olives “trencaes” de Borriol. L’àvia Rosario era de Borriol. A internet vaig saber que en aquest poblet de Castelló, a més de gaudir d’aquestes excelses olives, tenen la mà “trencà” amb els dolços. Així que vaig fer-me amb unes figues per tal de preparar-les “albardades”. La recepta era prou apta per a les meves limitacions culinàries: “començarem llevant la cua de les figues i preparem una pasterà ben blaneta amb ous, oli, sucre…”

Després em dirigí a la botiga de vins a tocar de Santa Maria del Mar. L’avi Gonzalo era gallec, d’A Corunya. Amb tot  em decidí per un Amandi Cardenal Rodrigo de Castro, del 2007, que és un “mencía” de Ribeira Sacra. Vaig pensar que l’avi estaria d’acord.

Vaig sopar sol a Sant Quintí. Vaig parar taula prop de la llar de foc, damunt del qual presidia el quadre dels bitllets. Va resultar que les olives”trencaes” i el Ribeira Sacra van fer un excel·lent maridatge, tant que  van anul·lar el previ entrecot de vedella gallega. Una altra parella de ball triomfadora de la nit va ser la composada per un licor d’herbes, regal d’un alumne que havia fet el Camí de Santiago, i la safata de figues “albardades”. Quan el tió de la llar  s’esllanguí,  vaig saber que havia arribat  l’hora. Vaig ficar els pinyols de les olives dins l’ampolla buida del “mencía”. Amb total  gravetat, com  un integrant més de la Sant Companya, vaig baixar les escales en direcció a la porta  del jardí, armat amb l’aixada.  He dipositat l’ampolla dins la capsa metàl·lica de codony i l’he colgat als peus de l’eixerit Tipuana. De nou a casa, mentre llegia Room 13 and other ghost stories, de M.R. James, em semblà sentir, transportats pel bleix gèlid del vent, una melancòlica tonada de gaites i l’espetec festiu d’una “mascletà”.

DESERT

Fa dies que em retorna al cap el mot “desert”. Concebo el desert com un cel de blavor metàl·lica. Hi ha llum per tot arreu, però no sé dir quin és el seu origen. Hi ha llum, i de tanta no s’hi pot veure.

El desert és bicolor. Ja ho he dit: blau de dalt a baix i abaix estès el color de la sorra. M’agradaria dominar la paleta dels colors i penjar-li adjectius al color de la sorra. Però no puc. Els entesos em van dir que no sóc daltònic, perquè veig els colors. Però de molts no en sé el nom, tot i tenir-ne els adjectius a la capsa dels vocables. De vegades bromejo amb la mare recriminant-li que no em dugués a escola el dia que la mestra deuria ensinistrar els nens en l’art de posar noms als colors. El dia que sota la paraula “verd” van enganxar un gomet amb el dibuix de la maragda i sota el nom turquesa van clavar una platja retallada del Lectures, fonent-se amb el capvespre. Les platges, ara que les esmento, són deserts de joguina. Deserts domèstics com el del Pessebre sobre la taula arraconada al menjador. Veieu? Em retorna el mot desert. Així és que tot i amb la ignorància dels tons de la sorra l’estenc com cada any damunt la tauleta folrada de diaris per a tenir a casa un tros del desert de Judea. I ara que hi penso, ruc de mi! I és clar que sé d’on ve la llum! És d’un sol, arraulit i calentó com un carquinyoli nascut a l’obrador. La llum és Déu, entre les sorres de Betlem.

TIBIDABO

L’automòbil serpenteja per la carretera de Vallvidrera. És dimarts a la tarda i no tinc ganes de tancar-me a casa. M’aturo en un mirador que s’aboca sobre el pla de Barcelona. Tan sols hi ha un cotxe, i a dins un home dormint. Una parella d’enamorats es magregen,  recolzats a la barana. Sembla doncs que sóc l’únic que té interès en mirar la ciutat. Potser el dormilega i els joves ja han trobat el paisatge  que els assedega; un en els somnis, els altres dos en les mans àvides de l’amant. Fa un fred que pela i m’apujo la solapa de l’americana. Instintivament cerco en la ciutat de joguina casa meva. M’oriento fitant Montjuïc. Sants està als peus de Montjuïc, com ho està la mar que en aquesta hora de la tarda encara té prou presència per encisar-me, com sempre. Penso que m’ha vist, perquè em sembla descobrir-li un esguard  graciós canviant el to del color de les onades. La mar, ésclar, és una dona d’aigua.

Arribo fins a la plaça del Tibidabo i aparco. Entro en un cafè immens que té regust de refugi de romeus i excursionistes endiumenjats. No hi ha cap client, i la cambrera em mira amb desconfiança. Abans no he obert boca posa les cartes sobre la taula: no hi ha servei de taules i si sóc del ram dels fumadors haig de tancar-me en una saleta a l’altra banda del local. La saleta és un “càstig” esplèndid. Una mena de cel·la monàstica amb grans finestrals sobre el parc d’atraccions i la ciutat. Té una llar de foc gran i les parets  entapissades de llibres. Estic sol. Xarrupo el tallat i trec la Moleskine. Al cap d’una estona sento la presència de la cambrera rere la porta. Després, entra amb una escombra i fa una escombrada innecessària del terra. Estic segur que  em vigila. La tercera intervenció és tancar-me la porta. Deu tenir por que fugi sense pagar, bé trescant per la llar de foc o passant ajupit a quatre grapes sota el taulell.

Marxo i travesso la plaça per entrar a la basílica. Una parella de turistes japonesos miren amb curiositat. Quan estic admirant una de les capelles, un vell capellà s’apropa. L’home té ganes de xerrar. M’explica que el temple del Tibidabo és expiatori, perquè té per raó de ser, resar per a expiar els pecats del món. Diu que hi ha molta feina. Dirigeix un grup que cada nit resa pel perdó dels pecats dels altres. Em quedo més tranquil. Si el vell salesià i el seu grup  em fan la feina de perdonar,   jo em podré dedicar a la feixuga feina d’intentar oblidar.

Al vespre, des de El Chivito, veig el temple il·luminat. Alço la copa.

 ICÀRIA

 Hauria d’existir una illa on exiliar-se, temporalment, quan la vida ens agafa mania. Poder desaparèixer  fins que  la tempesta carregada de fiblons de contrarietats i injustícies  passi de llarg de nosaltres. Als meus alumnes de batxillerat, pel que tinc comprovat de fa anys, les illes utòpiques no els  interessa massa, potser  perquè als disset o divuit anys encara no han estat sacsejats per tempestes mesquines, i creuen que la utopia és el present que viuen, farcit de companyonia, de gatzara i optimisme. I ben fet que fan! Així és que quan per exigències del temari els avorreixo amb les propostes de Fourier, Owen o Cabet, no em queda més remei que apropar-me algun dia a la platja de la Nova Icària, al Poble Nou i compartir amb els fantasmes que vagaregen prop de l’antic cementiri i el sorral, la idea que la utopia es construeix: no existeix en el dia a dia.

Ettiene Cabet, un dels anomenats socialistes utòpics, va voler crear una societat basada en la igualtat de les persones i la justícia, prop del Red River, a Texas.  Era l’any 1848. De primeres ja es va topar de nassos amb els especuladors de somnis, perquè els terrenys que va comprar no és que tinguessin precisament “hermosas vistas al Río Rojo; haga su sueño realidad” com segurament li havien dit, sinó que estaven a més de quatre-cents quilòmetres del riu. És igual. Als somnis se’ls persegueix. Cabett i més de dos-cents seguidors, entre els quals hi havia uns quants catalans (com no! si som els reis d’empassar-nos promeses de futurs galdosos) van establir-se finalment a Illinois. Icària, la comunitat que fundaren com a mirall de la utopia, va durar el que un sospir, perquè evidentment era necessari repartir gorres de plat i galons i allí es va acabar l’igualitarisme, i el propi Cabett fou “nominat a abandonar l’acadèmia”. A Catalunya, Narcís Monturiol, mentre encaixava cargols i femelles del seu futur submarí, encara tenia temps de dirigir un setmanari que  divulgava les idees de Cabett (igual algun dia el nostre estimat Rafecas ens sorprèn també amb un invent revolucionari) i  animà la fundació de la Nova Icària. Lluny del desànim  per la incomprensió dels alumnes  i de la fredor d’unes plaques penjades al carrer, penso que ja tinc la meva pròpia Icària, al costat del Mediona, tot i que és un pic més xic que el  Red River. A Sant Quintí, allí on Espriu hagués pogut descriure la utopia,  escrivint “ on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure,/ desvetllada i feliç!”.

ÖTZI

Divendres a la nit caic rendit al sofà de casa. Faig encara un  intent per rellegir el retall de diari que duc a la butxaca de la camisa. El cas d’Ötzi, “l’home dels Alps” trobat el 1991 ha tornat a revifar, i sempre m’ha entendrit la seva història. Per uns instants obro els ulls.  El televisor mostra uns “periodistes” pertorbats  mossegant  una convidada que ha decidit estendre la roba bruta per un plat de mongetes. I de segur, va ser cosa del subconscient. De sobte Ötzi estava en un plató  explicant la seva experiència en un concurs en una illa deserta. Les seves peripècies havien estat  seguides a diari  per milions de telespectadors. No cal dir que avesat a un món tan feréstec com el que havia viscut, no va tenir cap problema en superar les proves. Fins i tot havia adquirit un bronzejat a joc amb la camisa florejada, que li conferia un cert atractiu tropical. Seguidament una de les periodistes va passar als rumors sobre la tempestuosa relació  d’Ötzi  amb una diva del rock. La brama ja ocupava les portades de les principals revistes del cor. Tot i que ell ho negava, van  emetre el video-clip que tots dos havien gravat i que duia per títol “My cold love”. Ötzi apareixia abillat amb un os al nas, emergint d’una banyera coberta de glaçons que es fonien al ritme suggerent dels malucs de la diva.

Dec tenir un subconscient cinematogràfic. Ara “l’home dels Alps” és quasi una ombra d’ell mateix. Enraona en una cadena de pa sucat amb oli, d’aquelles que aixafen i són aixafades per cinquanta emissores més, moltes d’elles d’estranquis. Explica, demacrat, que tanta vida social l’ha ensorrat.  Ha perdut el seu atractiu feréstec, primitiu. L’illa del concurs, propietat d’un  televisió, s’havia convertit en un parc temàtic de l’època de “l’home dels Alps”. La direcció, però, ha decidit contractar un actor professional i el pobre Ötzi ha aconseguit, tan sols, un passi de temporada baixa. L’estrella del rock ara va del braç d’un torero i els científics que el retornaren a la vida, un cop aconseguit el Nobel en biologia, s’han desentès d’un floc de cotó fluix dins el pàncrees que li produeix una cremor impertinent, sobretot després de les menjades. La Seguretat Social  l’ha posat a la cua del quiròfan. Davant les seves protestes, un funcionari, antic admirador de les proeses a l’illa, li ha espetat amb mala bava que segurament li tocarà operar-se en la propera glaciació. Em cauen les llàgrimes. A casa m’escridassen. “No ronquis! No deixes sentir res!”.